Anàlisi victimològica del cas Dani Alves

Dilluns 5 de febrer comença el judici contra Dani Alves, acusat d’agredir sexualment una dona de 23 anys en una discoteca de Barcelona. La Fiscalia demana 9 anys de presó per a l’exfutbolista per un delicte d’agressió sexual amb penetració, petició de pena que l’acusació particular incrementa fins als 12 anys. Les dues acusacions exigeixen una indemnització de 150.000 € per a la víctima pels danys físics i morals patits. En defensa seva, els seus lletrats al·legaran que les relacions sexuals mantingudes van ser en tot moment consentides.

Els processos penals mediàtics serveixen perquè, com a societat, es parli i es debati sobre la comissió de delictes. Aquest és un punt positiu perquè, malauradament, sembla que si no es parla d’un tema, aquest tema no existeix. El fet que en els darrers anys s’hagi perdut el tabú mediàtic a parlar de violència sexual i violència de gènere ha facilitat, d’una banda, que el legislador prengui cartes a l’assumpte (aprovant diverses lleis sobre això) i, de l’altra, que les dones que han patit aquesta mena d’agressions es puguin reconèixer com a víctimes i puguin revelar la seva experiència de victimització i acabar denunciant els fets. Ara bé, en el cas de Dani Alves, com en molts altres, aquest efecte positiu de fer aflorar els delictes contra la llibertat sexual ha comportat un preu per a la víctima: els mitjans de comunicació han jutjat la seva conducta, s’han fet afirmacions del tipus “si se’n va anar amb ell al bany, ja sabia què anava” o s’ha arribat a afirmar que ha denunciat per obtenir un rendiment econòmic.

Aquest tipus d’afirmacions exposen i revictimitzen la víctima de manera exponencial i no ajuden, en absolut, en el procés de recuperació. Recordem que, en una trobada sexual, el consentiment afecta tot l’acte, des de l’inici fins al final, de manera que si en un determinat moment una de les parts no vol continuar i l’altra no ho admet i duu a terme una conducta de força o sotmetiment, estem davant de la comissió d’un delicte d’agressió sexual, amb independència que, en un inici, hi hagués consentiment vàlid. Aquesta qüestió, nuclear en el cas de Dani Alves, ha estat qüestionada i banalitzada pels mitjans de comunicació, carregant sobre la víctima una responsabilitat que només afecta el suposat agressor. És evident que això pot suposar, en cas de produir-se un supòsit similar amb algú famós, que la víctima tingui por de denunciar i tracti d’evitar tot aquest judici mediàtic. Per això és molt important que els mitjans de comunicació siguin responsables i conscients del poder que ostenten i siguin respectuosos en aquest tipus de situacions, posant límits a l’excés d’informació i opinions.

En els darrers anys, s’ha observat que hi ha una major conscienciació social pel que fa a la visibilització i denúncia dels delictes contra la llibertat sexual. Això és un gran pas per millorar-ne la detecció, la intervenció i, especialment, la prevenció d’aquests delictes. Tot i això, el tractament que, de vegades, brinden els mitjans de comunicació en relació amb la delinqüència és contraproduent: es magnifiquen uns fets concrets, es genera alarma social i s’incrementa la sensació d’inseguretat i por al delicte, que sempre és superior a la realitat objectiva de les dades delinqüencials. Quan el denunciat és algú famós, el fòrum mediàtic porta a terme un judici paral·lel al que se celebra als tribunals. Se sol jutjar la víctima, analitzar-ne la conducta i especular amb el que va poder fer i no va fer i amb el que va fer i no va haver de fer. Tothom sembla saber el detall dels fets i tothom opina categòricament sobre això: es genera un relat dels fets que se suposa cert. Aquest judici paral·lel té una afectació important en la víctima, que malgrat mantenir l’anonimat, veu com la seva conducta i decisions són escodrinyades en premsa i televisió, com se la jutja i com se li atribueixen intencions malicioses com la manipulació i l’obtenció d’un lucre econòmic. El mateix passa amb el suposat agressor: la gent opina i se’l condemna o absol abans de ser jutjat per un tribunal, oblidant el dret fonamental a la presumpció d’innocència.

El missatge que ens arriba quan algú famós és jutjat i, si escau, condemnat és que la justícia ens iguala a tots. La classe social i el poder adquisitiu són indiferents: si algú comet una agressió sexual, serà jutjat i condemnat. Encara que, és cert, que el poder adquisitiu sí que dona opció a triar lletrats també mediàtics. De fet, quan el subjecte és mediàtic viu un doble judici: el judicial i el mediàtic, amb l’etiquetatge social que això comporta. Més enllà de destacar la importància que les lleis incrementin la protecció de les dones i la seva llibertat sexual, el que ens hem de preguntar és perquè moltes víctimes d’aquest tipus de delictes o de violència de gènere opten per no revelar ni denunciar els fets.

Podem tenir moltes lleis i molt discurs polític criminal sobre això, però el que és realment important és que les víctimes confiïn en el sistema de justícia i se sentin segures per explicar el que han viscut o estan vivint. I en molts casos, aquestes dones no estan preparades per anar a una comissaria o a un jutjat a denunciar o no confien en la policia o el sistema judicial: necessiten un suport i una preparació prèvia per ajudar-les a afrontar l’inici de la maquinària judicial i, especialment, per afrontar tot allò que suposa un procés penal. Si no reben aquesta preparació i suport previ, la denúncia no arriba o, en cas d’atrevir-se a denunciar, el risc que abandonin el procediment penal o es neguin a declarar és elevat. Per tant, cal que es prengui consciència d’aquesta fase prèvia de preparació i suport a les víctimes si el que pretenem és detectar situacions de victimització i intervenir-hi de manera efectiva. Denunciar és essencial, però el que és realment important és en quines condicions personals ho fa la víctima, per tractar de reduir el risc d’arxivament del procés i assegurar la viabilitat i èxit de la resposta penal i la reparació de la víctima.