Una destinació instagramejable com a paradoxa de la preservació davant de la globalitat
31 març, 2022
Aconseguir bones fotografies durant unes vacances o en un viatge sempre ha estat objectiu de turistes i viatgers. Fos la setmana passada o fa vint, quaranta o seixanta anys, tot turista com cal havia d’obtenir almenys unes dignes fotografies amb les quals immortalitzar les seves vivències. Aquestes quedaven antigament materialitzades en àlbums físics d’imatges per poder compartir amb els amics, familiars o col·legues de treball, a la tornada de les destinacions. Especialment gruixuts eren els àlbums dels viatges de casament, acompanyament essencial del significatiu dispendi familiar.
Avui dia, certs segments de turistes comparteixen profusament les seves experiències viatgeres a les xarxes socials. Els mòbils permeten donar a conèixer, in situ, com de bé ho estàs passant fruit d’un bon enquadrament; independentment que fora del marc de la fotografia, l’experiència pogués ser menys gratificant. En uns temps en què la imatge d’un mateix escapa del jo físic cap als núvols cibernètics, representar adequadament –i com més, millor– la teva felicitat ociosa, sembla una norma a seguir. Qui no s’ha sentit atret per visitar aquell racó recòndit del món que queda tan bé a les fotos d’Instagram d’aquell influencer per enveja dels followers?
Estratègies per viralitzar una destinació
Les destinacions turístiques en general, i els seus gestors en particular, detecten aquestes tendències i intenten incorporar-les per millorar l’atractiu de les localitzacions. Així, per aparició espontània o per planificació expressa de l’administració o de l’empresari turístic, comencen a proliferar una mena de photo calls al llarg de la geografia de la destinació que són repetidament representats a les xarxes socials. El boca-orella d’abans -no se sortia al carrer amb l’àlbum de fotos- ha donat pas a una mena de clic-ull-click que, en un somni viralitzador, pot posar una destinació al mapa.
Les estratègies són diverses i amb diferents graus de complexitat. Un simple enunciat romàntic en un carrer de la localitat o en un banc amb bones vistes es pot tornar un èxit a les xarxes. Colorits paraigües a manera de para-sols estiuencs al carrer bohemi de la ciutat rebran l’atenció merescuda. Una política de grafits atractius i d’autors reconeguts al llarg de l’urbs animarà a fer fotos arreu els turistes amants de l’art de carrer. Un bell mural, commemoratiu i amb missatge, pot rescatar un racó oblidat; com és el cas del notable èxit del fotomosaic realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella, a la Plaça Isidre Nonell de Barcelona.
Més complexes són les iniciatives que poden involucrar tota o una part d’una localitat. Hi ha hagut casos amb polèmica inclosa; com Júzcar, a la província de Màlaga, que va aconseguir que la majoria de les cases es pintessin de blau i va situar estratègicament estàtues d’uns peculiars dibuixos animats; fins a ser conegut (i visitat per això) com «el Poble dels Barrufets». Els propietaris del copyright de les criatures van denunciar aquesta apropiació tan gran.
El súmmum de la planificació sembla recaure a Xiapu, una localitat Xina on assistim a escenes vivents que donen lloc a bucòliques imatges de maneres de viure antigues: pescadors recollint xarxes a la manera tradicional, grangers amb eines i vestits mil·lenaris, dones portant el bestiar vestides en vestits regionals nets de pols. La imatge perfecta és en realitat un escenari difuminat a la localitat on els habitants de Xiapu estan cridats a participar, encara que fa dècades que havien abandonat aquestes maneres de viure. De fet, ja no és una manera de viure, és una impostura irreal per atraure visitants. És la impostura la que es torna atractiva.
És curiós aquest cas, per això suposa en extrem. Alhora que les ciutats perden la seva autenticitat a favor de la globalització, els seus comerços i restauració a favor de les franquícies, l’arquitectura tradicional per la moderna, i els costums socials per les modes tecnològiques; les excepcions es converteixen en atractiu majúscul digne d’estudi. El bar de fa cent anys, la botiga de barrets que encara perviu, el barri on encara s’estén la roba als balcons, o les places on els avis es reuneixen per jugar al dòmino, els escacs, el backgammon o la petanca, són marc incomparable d’atractiu a les xarxes. En un gir surrealista de la tematització turística es podria donar el cas que per reflotar corbes decreixents de visites de turistes, les autoritats promoguessin en gran manera els costums locals. Espero que si aquest gir es fa, ho faci de forma harmoniosa, no impostada i ben integrada per a la població local.
