“Petons a Robadors”, periodisme documental i treball sexual

Entrevistem Anna Clua Infante, sobre el seu documental “Petons a Robadors”, periodisme documental i treball sexual. Ella és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on fa classes en el màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives, en les assignatures de Periodisme de dades, Comunicació digital i societat, Periodisme de recerca i Models de negoci i emprenedoria en comunicació digital. Les seves línies de recerca se centren en les desigualtats socials des de la perspectiva dels estudis en comunicació i ciutadania, estudis urbans i de gènere. I és, precisament, per un dels seus treballs de caràcter social, el documental curt “Petons a Robadors” juntament amb Pedro Mata (del col·lectiu Fotomovimiento), pel qual van rebre el premi Laya el 2022. Un guardó que té com a objectiu fomentar la divulgació, el coneixement i la reflexió dels drets civils i polítics mitjançant l’exhibició i l’emissió de projectes cinematogràfics i audiovisuals.

El documental “Petons a Robadors”, a més de reflectir les relacions de proximitat del barri del Raval de Barcelona, quins altres objectius compleix o voldries que complís?

L’objectiu era trencar amb l’estigma que pesa sobre les treballadores sexuals, una cosa que ens vam marcar des del documental i des del projecte de recerca del qual sorgeix aquesta peça. El projecte tractava sobre els marges urbans a la ciutat de Barcelona. Concretament, vam estudiar el cas del barri del Raval, i específicament el carrer Robadors, perquè és un espai d’on sorgeixen col·lectius, com Putes Indignades o Putes Llibertàries, molt arrelats en el teixit social i reivindicatiu de Barcelona d’ençà el 15M. El carrer Robadors és avui icona de la lluita pel dret a la ciutat de les treballadores sexuals. Va ser el fruit d’uns quatre anys de treball de camp en el qual es va establir una relació amb aquestes persones per intentar contrarestar els discursos hegemònics sobre el treball sexual que hi ha en l’esfera pública. I, sobretot, per contrarestar la polarització del debat, en el sentit que sempre es parla de blanc o negre amb el tema de la prostitució. Durant el treball de camp ens vam adonar que la realitat era molt més rica, diversa, amb molts matisos, i teníem l’interès i la voluntat que s’expliquessin per si sols. El segon objectiu era que aquestes persones poguessin parlar per si mateixes, per això el gènere de documental va ser un format idoni.

Quin estigma tenen les treballadores sexuals ara mateix?

És un estigma molt fort. És la violència instituïda cap a elles solament pel fet d’exercir la prostitució. Ho perceben, per exemple, quan volen reivindicar el reconeixement dels seus drets laborals, que no tenen com a treballadores sexuals. Estan en una espècie de llimbs que les desprotegeixen legalment davant qualsevol abús laboral. A més, hi ha l’estigma social: el fet d’exercir treball sexual a canvi de diners les estigmatitza doblement, pels paràmetres morals que hi ha en aquesta societat.

Per les recerques que has dut a terme, quins col·lectius et sembla que estan més marginats i per què?

No podria dir quin ho està més. El que sí que hi ha és una uniformitat en les condicions que fa que aquestes persones no estiguin sent acceptades i continuïn excloses. En el cas de les treballadores sexuals, la seva realitat s’ha vist accentuada últimament per la doble acusació que hi ha sobre elles, fins i tot des del moviment feminista. Hi ha hagut moments històrics en què l’estigma no pesava tant. Per exemple, van tenir un paper important durant la Guerra Civil, i van ser persones considerades companyes de lluita al Raval. Si mirem aquest relat històric, veiem com els estigmes pesen de manera diferent en funció del context. El que sí que és comú a tots és la pobresa i la negació de drets bàsics, com ara l’accés a un habitatge o el dret a la ciutadania, perquè moltes no tenen papers. No té sentit que en aquesta societat que es pretén democràtica continuï existint violència cap a les persones pobres, especialment sobre les dones.

El moviment feminista també està en contra del treball sexual?

Cal matisar que dins dels moviments feministes hi ha una part que es considera abolicionista. No obstant això, des del documental “Petons a Robadors” volem deixar molt clar que les treballadores sexuals també abanderen la lluita feminista i ho fan amb una coherència exemplar.

Com a professora de comunicació, trobes que el periodisme social s’està perdent en els mitjans de comunicació?

No crec que s’estigui perdent, sinó que se n’està tergiversant el sentit. El que sí que s’està perdent és el periodisme de profunditat, el periodisme lent, que és el que demana comprendre processos complexos i explicacions amb moltes fonts consultades, amb molts punts de vista plantejats. I aquest treball s’està perdent per una configuració dels mitjans al voltant d’altres ideals que no són simplement els d’informar i fer accessible la informació a la ciutadania de manera veraç i rigorosa.

Actualment, en quins temes estàs investigant, quin treball tens en curs?

Tenim un projecte de recerca sobre xarxes de suport mutu en espais marginals de la ciutat. Hem ampliat el treball de camp no solament a Barcelona, sinó a Sevilla, València i Madrid. Treballem en zones amb assentaments humans que viuen en condicions de supervivència, sense accés a serveis bàsics com la llum i l’aigua. Per exemple, Las Sabinas a Madrid o els barris de la Mina i de Roquetes a Barcelona.