Víctor Valles: “Aquest reportatge és un exemple de com es poden transformar les coses amb el periodisme”

Entrevistem el periodista Víctor Emmanuel Valles Mata (31 anys), que ha aconseguit el premi a la categoria professional dels Premis Internacionals de Periodisme Mòbil (MoJo) pel reportatge  d’investigació «Sin eterno descanso», una peça informativa emesa a Televisa sobre el tràfic d’ossos humans a Ciutat de Mèxic, que s’empren per fer rituals i que es venen en línia de manera il·legal. Víctor Valles va començar a fer periodisme d’investigació a El Siglo de Durango, un diari de l’estat de Durango, al nord de Mèxic, i d’aquí va saltar a Televisa, empresa on treballa actualment. Amb el seu treball, ha aconseguit que el govern reaccioni i estableixi mesures per controlar l’exhumació il·legal als cementiris.

Els periodistes sempre trobem algun fil per estirar. Què va ser el que et va impulsar a investigar sobre el tràfic d’ossos humans al teu país?

El gener de l’any passat es va publicar la notícia de l’aparició del cos d’un nadó en una presó de l’estat de Puebla, a Mèxic. Hi ha moltíssimes especulacions sobre aquest fet, i sembla que fins i tot es podria haver utilitzat per al tràfic de drogues dins d’aquesta presó. Però el que nosaltres ens vam demanar va ser com s’havia obtingut el cos d’un nadó que acabaven de sepultar en un cementiri de Ciutat de Mèxic i com l’havien traslladat fins a un altre estat. Vam començar a investigar les mesures de seguretat dels cementiris de Ciutat de Mèxic i, arran d’això, ens vam adonar que l’exhumació en aquests recintes era una pràctica molt habitual per obtenir ossos humans. Vam descobrir que els ossos dels difunts d’aquests cementiris es venien tant per a rituals de santeria com per a pràctiques d’estudiants (per exemple, d’Odontologia o de Medicina).

Durant la investigació, quina va ser la dificultat més gran amb què et vas trobar?

Entrar als cementiris amb càmeres no és fàcil. Per això vam recórrer al periodisme mòbil. Amb un mòbil hi pots entrar sense cap mena de revisió. El més interessant va ser contactar amb els traficants. Així és com anomenem les persones que s’encarreguen de vendre aquests ossos. Vam trigar aproximadament tres setmanes a contactar amb ells i a guanyar-nos la seva confiança. Ens vam fer passar per santers o per estudiants perquè ens aconseguissin els ossos que demanàvem. Ens van oferir cranis humans, esquelets complets, braços i dits: tot el que necessitéssim. Fins i tot es podia triar entre cranis de persones adultes, d’infants o de nadons. El més complicat va ser guanyar-nos la confiança d’aquests traficants, citar-los en un punt i gravar-los amb el mòbil o amb un dispositiu amb una càmera amagada.

Només vau fer servir mòbils o també vau utilitzar alguna altra tecnologia?

Per a la part essencial del reportatge, només vam emprar el mòbil, per les característiques de les tasques que havíem de fer: amb els traficants era més fàcil gravar amb un mòbil, i també ens va servir per entrar als cementiris i gravar les tombes saquejades. Vam fer servir una càmera professional per entrevistar l’encarregat dels cementiris. Així mateix, vam utilitzar un dron per gravar la magnitud del cementiri, que és un dels més grans del país.

El periodisme d’investigació és habitual a Mèxic? O és un fet excepcional?

Els últims anys ha augmentat moltíssim, i penso que les noves generacions cada vegada apostem més per combinar el periodisme d’investigació i la cobertura diària. Últimament hi ha hagut més mitjans focalitzats en el periodisme d’investigació. A la nostra televisió ja tenim, fins i tot, un departament específic de periodisme d’investigació, perquè aquesta mena de temes no es quedin estancats i els puguem portar a terme.

Quines són les qüestions més delicades a Mèxic, els temes amb els quals et jugues la vida si els comences a investigar?

Principalment, els relacionats amb el crim organitzat. Mèxic és un dels països en què hi ha més assassinats de periodistes. Aquesta és la dificultat principal en el periodisme d’investigació. Al nostre país, el crim organitzat mou moltíssimes línies: el tràfic de substàncies il·lícites, d’espècies, de medicaments… A finals de l’any passat, al desembre, hi va haver un atemptat contra un dels presentadors principals d’un noticiari de Mèxic. Si fan això contra algú que té eines i visibilitat, imagina’t què poden fer contra un periodista que se la juga cada dia.

Penses que el periodisme pot canviar o millorar situacions socials?

Sí, per descomptat. El reportatge que vam fer és un exemple de com es poden transformar les coses amb el periodisme. Després de publicar-lo, les autoritats van reaccionar i van implementar propostes per millorar la vigilància als cementiris. Així mateix, van començar a elaborar protocols de revisió en aquests recintes per evitar que persones alienes entressin o sortissin amb coses dins dels vehicles. Vam aconseguir entrevistar persones que ens van dir que havien vist el que passava a les notícies i havien anat al cementiri per assegurar-se que els seus familiars realment eren allà. Així és com el periodisme pot cridar l’atenció, fent que la gent s’adoni del que passa i que les autoritats es vegin pressionades a actuar.