Alfredo Casares: “El periodisme de solucions és periodisme d’investigació al servei del que funciona”

L’any 2013 els periodistes del New York Times David Bornstein i Tina Rosenberg van crear una nova tècnica periodística, a partir de la necessitat d’afegir noves metodologies per a redactar notícies, a causa de la transformació de l’ofici, sobretot amb la irrupció de les TIC: el periodisme de solucions o solutions journalism. Una aposta per un periodisme que combina la investigació i entra a explicar la problemàtica del cas o fet, aportant profunditat i solucions.

Des del Màster universitari en Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives, ens acostem a aquest concepte i a les seves oportunitats de la mà d’Alfredo Casares, un dels impulsors d’aquest periodisme a Espanya. Amb ell va conversar fa uns mesos la directora del màster, Candela Ollé i la periodista Cristina Monge. Podeu recuperar la seva xerrada aquí:

Alfredo Casares és periodista, fundador i director de l’Instituto de Periodismo Constructivoi autor del llibre “La hora del periodismo constructivo” (Eunsa, 2021). Ha estat seleccionat Solutions Journalism Network Lede Fellow 2021 i Acumen Fellow 2020 per a la transformació social. Llicenciat en Periodisme i màster en Direcció d’Empreses, té una llarga trajectòria en llocs directius en el periodisme i la comunicació corporativa, i ha dirigit projectes que han rebut una desena de premis nacionals i internacionals.

Conversem amb ell per a conèixer què és el periodisme de solucions i quines són les seves aportacions al conjunt de la societat.

Quan coneixes el periodisme de solucions? Explica’ns què és el periodisme de solucions i com hi arribes.

Vaig entrar en contacte amb el periodisme de solucions quan vaig fundar el laboratori d’Innovació Periodística en el Diari de Navarra, que va ser el primer laboratori en un diari imprès. Llavors el meu propòsit era aportar valor i trobar formes més enllà de la tecnologia, més enllà de les eines digitals: em preocupava molt el contingut.

Em vaig dedicar fonamentalment a explorar les tendències que hi havia, a viatjar i explorar contactes de la meva etapa als Estats Units. Allà hi havia una tendència, el periodisme de solucions, que em semblava molt atractiva i connectava molt amb el propòsit social del periodisme, que per a mi era una cosa molt rellevant. A més, vaig assistir al naixement de Solutions Journalism Network, que és l’organització referent més veterana i una plataforma molt necessària i important. 

El periodisme de solucions no és una altra cosa que periodisme d’investigació al servei d’allò que funciona i explica els problemes també des de la perspectiva de les iniciatives que en marxa per a resoldre’ls amb rigor.

Quina és la situació d’aquesta mena de periodisme a Europa i els EUA? Quines són les causes que a Espanya encara hi hagi tant de desconeixement?

El periodisme de solucions arrenca als EUA, encara que hi ha iniciatives a Anglaterra, en el nord d’Europa però també a Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica. A Espanya es dona una circumstància addicional perquè tenim un model de mitjans que és el pluralista polaritzat, el fa que tingui unes característiques una mica peculiars com a Itàlia. A això se li suma una herència cultural molt potent.

A Europa parlem més de periodisme constructiu, que té a veure amb la qualitat democràtica, el diàleg, l’enteniment, la visió de futur, el relat com a comunitat que construïm a l’escolta. Té implícit generar espais de conversa molt inclusius en els quals canvien les preguntes i les converses. És un paraigua major en el qual és fàcil sentir-se identificat i el periodisme de solucions és una disciplina més concreta i sistemàtica que forma part d’aquest periodisme constructiu.

Quines són les amenaces del periodisme? Què aporta el periodisme de solucions als reptes del periodisme?

El periodisme de solucions aporta equilibri al relat de l’actualitat, a l’ànima, a la imatge que transmetem del món a la ciutadania. La complexitat és més difícil de comptar, és necessari ser rigorós quan comptem iniciatives que resolen part dels problemes. La ciutadania vol una imatge més fidel del món, un esforç per mirar d’una altra manera, de buscar les solucions que no són simples, bussejar i fer-se preguntes: com ho està fent?, fins a on arriba la solució?, etc.

En relació amb les amenaces, no m’atreviria a sentenciar-ho, però probablement les que sempre ha tingut el periodisme: la falta d’independència dels mitjans i la percepció dels ciutadans de falta de confiança. La desconfiança porta a l’abandó i desconnexió com a ciutadans.

El periodisme de solucions serveix per a tota mena de cobertures o hi ha temes més sensibles a aquesta mena de periodisme com per exemple, l’emergència climàtica?

Diria que serveix per a qualsevol qüestió. És veritat que el periodisme de solucions també explora els patrons, les tendències i tracta de donar una perspectiva completa al problema, les seves conseqüències, la iniciativa que en marxa.

Els resultats que obtenen, poden ser bons o no, perquè també es pot treballar el periodisme de solucions amb iniciatives que no han tingut el resultat esperat, però que ofereixen aprenentatges molt importants. Té a veure també amb aproximar-se a la realitat i entendre la societat com un aprenentatge constant. Això ens permet als periodistes ser més compassius amb nosaltres mateixos, ja que no tot el que es fa ha de tenir èxit a la primera. 

El periodisme de solucions ofereix una manera de veure la realitat i el treball periodístic diferent. És cert que hi ha algunes àrees socials, com el medi ambient i l’emergència climàtica, on el periodisme de solucions es presta molt per l’impacte que té i obliga a qüestionar com cobrim temes com aquest.

Llavors, el periodisme de solucions lluita contra la desinformació?

La voluntat clara és equilibrar el relat, amb l’objectiu que la imatge de la realitat sigui més fidel i sigui més complex caure en el fatalisme. Quan un treballa el periodisme amb honradesa i amb professionalitat i amb la voluntat de tenir ciutadans i ciutadanes millor informats, que tinguin una imatge més fidel i rigorosa del món, automàticament està combatent també la desinformació.

El rigor és enormement important, hem de donar crèdit sobre les evidències que vam mostrar. Cal documentar-les convenientment. De la mateixa forma que documentem els errors i els fracassos quan investiguem, però en aquest cas aplicat a comptar aquelles iniciatives o solucions que sí que funcionen.

Quines eines necessita un periodista per a exercir aquest tipus de periodisme?

No són diferents de les que empren els periodistes per a fer periodisme de denúncia o d’investigació. Quan ens trobem davant una història que ens atrapa com a periodistes som capaços de fer preguntes diferents que condueixen a entrevistes singulars, en les quals els interlocutors s’expliquen des d’una nova perspectiva. Aquí s’estableix una connexió diferent.

Llavors, si aconsegueixes inspirar, activar i tenir una ciutadania que connecti amb els problemes des de la perspectiva de la solució podrem mobilitzar també a la societat a la mesura que vulgui i que pugui. El bon periodisme combat la desinformació i també ho fa periodisme de solucions.

Com sorgeix la idea de fundar l’Instituto de Periodismo Constructivo? Parla’ns una mica del que feu.

En el 2020 vaig obtenir una Fellowship  Acumen, un programa enormement inspirador, en el qual entenc també quin és l’impacte social d’allò que vull fer i m’ajuda molt al costat de l’experiència, la inspiració i l’acompanyament dels meus 23 col·legues que formem part d’aquesta primera cort a Espanya.

El llibre no és un manual, explica el procés constructiu, fa un recorregut i l’argumenta amb estudis i amb molts exemples. Miro de compartir què és el periodisme constructiu, el periodisme de solucions, el rol dels periodistes i la funció del periodisme, amb la voluntat que formi part de la conversa social i sobretot de la conversa en el sector, que considero fonamental per als professionals de la informació.

Arrenquem l’Institut el 2021 on hi ha 3 línies de treball fonamentals: la primera és que formi part de la conversa social i del sector, la segona és la formació i capacitació per a mitjans i assessorament, (75 periodistes de 9 mitjans) i la tercera, arribar també a la formació per a universitaris. Els periodistes valoren moltíssim tenir fòrums com aquest, on poder conversar sobre la professió.

En el teu llibre ‘La hora del periodismo constructivo’ vols aconseguir una “imatge esperançadora del futur del periodisme com a motor de la transformació social, avui més necessari que mai”. Quina importància li dones a la formació i actualització del sector?

Ens queixem d’una falta de formació permanent. Valorem la idea de prendre distància amb el que fas, o fan, i treure temps per a formar-se: no és fàcil, però es valora molt.

A més, en els últims anys hem posat molta atenció en la part tècnica, multimèdia, etc. Reflexionar sobre el nostre treball, establir una relació més horitzontal amb la ciutadania costa, tanmateix val la pena explorar formes complementàries.

Amb la teva trajectòria professional dirigint mitjans i equips, el periodisme de solucions és una opció per a connectar amb les audiències i ampliar targets?

Hi ha estudis que mostren que les audiències més joves valoren i demanden aquestes perspectives de comptar problemes amb les solucions i demanen inspiració per a actuar. En les experiències amb ciutadans valoren el periodisme de solucions i es genera una vinculació molt alta.