Sergio Pascual: “Observem una disminució en la capacitat d’atenció dels lectors i una demanda creixent de noves narratives”

Sergio Pascual és periodista. “Més que una professió, s’ha convertit en un lloc comú”, afegeix de bon començament. Va néixer a Valladolid, però ja fa més de deu anys que resideix a Galícia. Forma part del Laboratorio de Radio, una iniciativa periodística que produeix pòdcasts i fa formacions a col·lectius que no tenen veu en els mitjans tradicionals. Els seus integrants treballen amb escoles, centres penitenciaris i persones amb discapacitats, entre altres destinataris, per acostar la ràdio a tothom. A més, també s’està doctorant en anàlisi del discurs sobre la violència de gènere en diferents nivells. Recentment, ha estat guardonat amb el Premi del Públic MoJoInnova 2023 per Las huellas del Prestige, que també ha rebut el premi a la millor sèrie de La Buena Prensa, atorgat pel professor Miguel Ángel Gimeno, de la Universitat de Navarra.

És una peça amb diversos integrants, i tracta d’una temàtica que ha estat molt polèmica al nostre país al llarg de moltíssims anys. Què us va portar a decidir tirar-la endavant?

Amb tres companys més de professió, Lucía Abarrategui, Brais Lorenzo i Lolo Rey, que compartien la visió que l’enfocament del desastre del Prestige era excessivament catastrofista, vam decidir engegar aquest projecte. Sobretot per donar espai a totes aquelles històries que no van ser explicades des d’una perspectiva més vivencial. Ens vam desplaçar fins a la Costa da Morte durant uns quants dies per narrar els esdeveniments en primera persona. La meva experiència prèvia en aquesta zona em va fer conscient de les dures seqüeles que el Prestige va deixar al litoral gallec, i de la persistència de diverses històries relacionades amb aquest esdeveniment.

En el nostre equip, la fotografia es va tornar crucial, especialment amb la presència de Brais Lorenzo, un enorme professional, guardonat amb el Premi Ortega y Gasset. Així mateix, vam donar una gran importància al component auditiu per capturar les veus: els testimonis es van recollir en gallec, ja que es va permetre a cada personatge expressar-se en el seu idioma natural, particularment en relats de naturalesa difícil. A més, el text va ser fonamental, com en la primera història que relata el contacte entre dues persones que es comunicaven per correu i van aconseguir establir una connexió. Aquest projecte no sols es va replicar en diversos mitjans, entre els quals Ara a Catalunya, Naiz a Euskadi i El Confidencial, sinó que va tenir el seu focus principal en La Marea, la peça per la qual hem estat premiats.

Per què fer-ho en format smartphone?

Personalment, trobo que el telèfon té un paper fonamental en les nostres vides. I això que jo encara continuo sent un lector assidu de publicacions en paper! Però el telèfon s’ha convertit en la kriptonita que fa que gairebé tot es canalitzi a través seu. Sortir sense el telèfon és, pràcticament, sortir sense una cosa indispensable perquè el nostre dia a dia es desenvolupi amb normalitat. És probable que el futur del periodisme es concentri en aquest dispositiu: molts periodistes nous podrien quedar ressagats si no s’adapten a les noves maneres de narrar.

Encara que el paper, probablement, seguirà sent un objecte de luxe, per a aquells que ens dediquem al periodisme continuarà sent el mitjà que determini la producció de contingut amb atenció, calma i reflexió. En el telèfon, però, hi entrarà tot, amb l’absència de filtres en molts casos. Però haurem de ser curosos, ja que no tot hi hauria de tenir cabuda. Estem parlant d’un mitjà dinàmic, on l’atenció del lector es dissipa ràpidament. Si no generes contingut atractiu o no desenvolupes projectes transmèdia, pots estar en perill. El Laboratorio de Radio Televisión Española és un clar exemple de cap a on ens hem de dirigir. A més, d’aquí a vint anys, la capacitat d’atenció serà encara més reduïda. Vivim en una era d’estímuls constants, per la qual cosa hem d’adaptar-nos, però tenint sempre clar que fem periodisme, no entreteniment.

Heu fet més treballs en format MoJo (mobile journalism) al llarg de la vostra carrera professional?

Sí, hem tingut la sort d’ampliar les nostres produccions i començar a plantejar projectes que, amb sort, aniran veient la llum en el futur. En el cas del Prestige, les fotografies van ser capturades amb una càmera professional, i hem posat un èmfasi particular en el format, especialment en el seu atractiu per a la lectura des de dispositius mòbils, tant per a l’àudio com per a les imatges. La idea era assegurar que fos adaptable per visualitzar-lo en telèfons. Hem prioritzat més el format de lliurament per mòbil que el format original de creació, en aquest cas.

Com a col·lectiu, aquest va ser el primer format transmèdia en què vam treballar. Inicialment, la nostra intenció era desenvolupar un pòdcast, i quan vam conèixer en Brais, vam considerar que seria atractiu combinar text, fotografia i àudio per encaixar-ho en un format adaptat al telèfon. L’àudio, a més, ens proporciona una experiència immersiva que permet identificar a qui escoltes mentre explica la història.

Aquest format, representa el futur de la professió periodística o quedarà simplement en una opció més per explorar?

Personalment, trobo que sí. Cada vegada més, observem una disminució de la capacitat d’atenció dels lectors i una demanda creixent de noves narratives. En el nostre cas, ens centrem en l’àudio, ja que té capacitats de relat sorprenents amb un valor incalculable. La seva producció demana més complexitat, més recursos i més persones. Crec fermament que nosaltres, com a creadors, ens hem d’adaptar a les necessitats del lector i usuari, malgrat la creença generalitzada que són els mitjans els qui marquen la pauta. La fotografia també és indispensable en aquesta peça. Les imatges impactants, com la del Prestige partint-se en dos, colpeixen el subconscient de les persones.

Tot i això, l’adopció d’aquests formats depèn en gran manera del compromís dels mitjans, perquè requereixen una inversió significativa de temps i diners. El text és accessible i fàcil de produir, però els pòdcasts exigeixen una planificació i uns recursos més complexos. D’altra banda, s’observa un declivi en les emissores de ràdio locals. Estan desapareixent gradualment, i això repercuteix en la disminució de ràdios des del punt de vista territorial. Aquesta situació és preocupant, ja que és un element d’importància vital en la difusió i la connexió a un nivell comunitari.

Què opines sobre la situació actual del periodisme?

El periodisme travessa un moment de vida precari, i hi ha diversos motius que contribueixen a aquesta situació. En primer lloc, hi ha la precarietat laboral que molts periodistes experimenten, submergits en la incertesa de si podran continuar exercint la seva professió d’aquí a un any, sovint dedicant més hores de les que els són remunerades. D’altra banda, les xarxes socials han sorgit com un punt feble per als mitjans, i s’han convertit en espais tancats on prospera el periodisme groguista, el sensacionalisme i els grans mitjans de comunicació, que busquen únicament obtenir clics a través de contingut sexista i superficial.

No obstant això, hi ha periodistes amb el desig d’explorar noves perspectives i de crear contingut atractiu i enriquidor. En resum, vull creure que, malgrat la foscor que envolta la professió, encara hi ha persones que creuen en el que fan i que busquen omplir aquests buits. Hem d’enfocar-nos cap a aquests periodistes, ja que són els que mantenen viva l’essència d’aquesta professió, malgrat els interessos creats que a vegades l’enterboleixen.