Victòria Oliveres: “El periodisme de dades sempre permet trobar nous vessants a tots els articles i reportatges”

Victòria Oliveres va estudiar el Grau de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, però no va ser fins després d’acabar que es va començar a interessar pel periodisme de dades i es va decidir a fer un breu curs d’iniciació. Més tard, va apostar per cursar el Màster de Periodisme de Dades de la Universitat de Birmingham, a Anglaterra. Ha treballat al Catalunya Plural, on va començar a desplegar aquesta disciplina, i actualment forma part del departament de dades d’elDiario.es. A més, també va ser professora del Màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives de la UOC l’any passat, i aquest any imparteix classe al Màster de Periodisme de Dades de la Universitat Ramon Llull.

Conversem amb ella sobre periodisme de dades, l’origen de les històries i quina és la situació d’aquesta disciplina al nostre país, després d’haver participat en la jornada “El valor de la dada” co-organitzada pels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i el Col·legi de Periodistes:

Es poden trobar bones històries periodístiques dins el món de les dades?

Per descomptat! Gairebé a tots els temes i històries se’ls pot donar una volta per trobar-hi una història curiosa, per complementar la informació que ja proporcionen. El periodisme de dades sempre permet trobar nous vessants a tots els articles i reportatges.

La història condueix a les dades o són les dades les que poden ser l’origen de bones històries?

Depèn. Des del departament treballem històries des del principi, des del moment de la cerca de la temàtica i la investigació de les pròpies dades. Per altra banda, també tenim força temes que deriven d’històries que ens arriben des d’altres departaments i que es complementen. En general, els temes que surten directament des d’una perspectiva de dades són més llargs i, per tant, n’hi ha menys. Si la idea arriba des d’una altra secció, acostuma a convertir-se en una feina més fàcil, àgil i ràpida. Tot depèn de l’època de l’any, a més. Quan hi ha un procés electoral o ens trobàvem en  plena pandèmia, les peces de dades es multipliquen i acostumen a ser més curtes.

Actualment, molts mitjans de comunicació tenen seccions especialitzades en la publicació d’articles partint de l’anàlisi de dades i complementant la informació amb infografies. Podem trobar el periodisme de dades més enllà d’aquestes seccions?

El periodisme de dades es cataloga com una especialitat molt nova quan realment té molts anys d’experiència. La pandèmia ha fet que es perdi molta por a obrir els mitjans amb grans gràfics o amb una mostra de dades. De fet, molts periodistes que no són específicament de dades cada cop s’atreveixen més a afegir gràfics i mapes als seus articles. En els darrers dos anys de pandèmia s’han consumit tants gràfics que s’ha donat un canvi radical al sector. Avui dia parlem en nous termes i ja considerem l’audiència tan intel·ligent com nosaltres vulguem catalogar-la, ja que fins ara un dels principals problemes era la por que no s’entengués la informació que es publica. Cada cop fem peces més complexes que, anys enrere, haguessin estat impensables de publicar.

El periodista de dades, a les redaccions de capçaleres com elDiario.es, treballa exclusivament en l’obtenció, l’anàlisi, la interpretació i la visualització d’aquestes dades o també s’encarrega de reportar informació a peu de carrer?

En general estem molt centrats en el periodisme de dades, ja que hi ha molts altres companys que estan cada dia a peu de carrer. Estem força especialitzats, però hi ha excepcions. Si hi ha necessitats en altres departaments acabem escrivint i construint altres tipus de peces i reportatges. El que acostumem a fer és treballar conjuntament amb altres seccions i retroalimentar-nos entre nosaltres. 

En quina situació es troba el periodisme de dades a la premsa del nostre país? Comptem amb equips dedicats en exclusiva a la feina de les dades o la reducció de plantilles també està perjudicant aquest periodisme? 

N’hi ha poc perquè mai ha arribat a expandir-se del tot. A Catalunya no conec cap que tingui més d’una persona dedicada. Per altra banda, a nivell estatal, els equips més grans no passen de tres persones. Encara no té el pes que realment podria arribar a tenir simplement perquè no ha arribat al seu punt de màxima expansió. Cal ser pacients!

Actualment, es pot parlar de periodisme d’investigació obviant el periodisme de dades?

Totes les tècniques per obtenir, creuar i estructurar la informació pròpies del periodisme de dades  s’utilitzen també per al periodisme d’investigació. Són mètodes que permeten estructurar grans volums d’informació i extreure’n  històries d’interès públic. Malgrat tot, no tot el periodisme de dades és d’investigació ni tots els articles d’investigació estan relacionats amb les dades. El que sí que podem aportar és un context de vegades indispensable per arribar i obtenir la informació que es busca. Però, repeteixo: es tracta de dues disciplines que poden conviure perfectament i en la majoria d’ocasions són totalment independents. 

També hem vist investigacions com ‘Els papers de Panamà’, ‘Football leaks’… on les dades han estat una font fonamental, però on els periodistes també han hagut de teixir xarxes de col·laboració internacionals perquè aquestes informacions sortissin a la llum, donat l’enorme volum de dades. El futur del periodisme de dades va en aquesta línia, en teixir xarxes amb companys a nivell internacional per abordar l’enorme volum d’informació?

És tan important com difícil al mateix temps, sobretot perquè no hem d’oblidar que els mitjans són empreses que competeixen entre elles. No és gens fàcil convèncer els caps per a què et permetin explicar treballar conjuntament amb altres mitjans! Hi ha organitzacions com l’IJNet que compten amb periodistes freelance a diversos països que treballen entre ells per aprofundir en certes informacions, i acaben publicant informes de molta qualitat. Com més gent de diversos territoris tinguis, més coneixement i context obtindràs de cada territori. Una cosa és estructurar tot el volum d’informació i l’altra és interpretar, investigar i aprofundir en les informacions, que en moltes ocasions tenen un caràcter molt local i regional que requereix un gran coneixement del territori.

Com a professora que has estat del Màster de Periodisme i Comunicació Digital de la UOC consideres que els graduats en periodisme acaben la formació amb nocions sobre periodisme de dades? O creus que hauria de ser més àmplia la formació en aquest camp a la universitat?

Durant el grau, quan el vaig cursat, no vaig fer pràcticament res relacionat amb el periodisme de dades. És elemental incorporar aquest tipus de disciplina formativa al grau universitari. Sé que aquest any, però, s’ha incorporat l’assignatura de periodisme de dades a la Universitat Autònoma de Barcelona, com també hi ha hagut un cert avenç en d’altres com és el cas de la Universitat de Vic. Que els alumnes surtin de la carrera amb nocions bàsiques d’aquest camp de coneixement és essencial. S’ha de saber llegir aquesta informació i aprendre a comunicar-se amb els departaments de dades de la redacció on es treballa.

Hi ha prou transparència per part de les entitats públiques del país per poder desenvolupar amb normalitat el periodisme de dades? És insuficient la Llei de Transparència per al seu exercici? 

La llei actual no és pas dolenta. A més, encara no està del tot explotada. Des de les administracions, però, hi ha perspectives molt diverses. A nivell català s’està treballant molt i des de les pròpies institucions, fins i tot, directament s’ha fet pública molta informació sense haver de demanar-ho. El problema és quan utilitzes la Llei de Transparència per obtenir certa informació. De vegades juguen amb tu per esbrinar quin ús se’n farà, on es publicarà… A Catalunya tenim la GAIP, una institució que es dedica a mediar en els casos en què no s’aconsegueix obtenir la informació que la pròpia llei empara.

Hi ha cada cop més públic interessat en les històries que neixen arran de les pròpies dades?

Jo crec que sí. A elDiario.es, per exemple, es va notar moltíssim en el moment de la irrupció de la pandèmia, i per això van decidir ampliar l’equip. Quan fem històries directament relacionades amb el periodisme de dades acostumem a tenir molt bona resposta per part dels lectors. Cada cop som capaços de publicar gràfics més complexes i anàlisis més profunds que, per sort, l’audiència sap apreciar.