Andrea Rosales, professora i investigadora UOC: “La societat hauria de ser incloent; si alguna cosa no funciona bé per a tothom, no funciona”

Andrea Rosales és experta en investigació en experiència d’usuari i investiga l’impacte de les tecnologies digitals a la societat. Des de fa un any, combina la investigació al grup de recerca Communication Networks & Social Change (CNSC) amb la docència com a professora dels Estudis de Ciències de la Informació i Comunicació de la UOC , una pràctica que permet als estudiants aprendre a fer servir tecnologies digitals, “però no perdre de vista l’impacte social que poden tenir” .

Com a professional de la comunicació, has centrat la teva carrera de recerca a les xarxes socials i l’anàlisi de dades, enfocant-te especialment a la discriminació basada en l’edat. Què et va portar a aquesta especialització?

Joy Adowaa Buolamwini va ser la primera investigadora que va parlar dels biaixos racistes dels sistemes de reconeixement facial. Va demostrar que els sistemes comercials de reconeixement facial eren molt dolents reconeixent la cara de persones com ella, dones negres. Aquest biaix es devia, segons ella, principalment al fet que aquests sistemes han estat dissenyats, desenvolupats i provats principalment per homes blancs. La seva història, que està molt ben explicada al documental Sesgo Codificado , serveix de reflexió per posar atenció en altres biaixos. Els programadors també acostumen a ser molt joves i d’un alt poder adquisitiu en comparació amb la mitjana dels seus país.

L’edatisme és una forma de discriminació social. Què pot fer la societat per combatre’l?

El primer és ser-ne conscients. L’edatisme és com l’elefant a l’habitació: és força obvi, però ningú no ho veu. La societat hauria de ser incloent i accessible per a tothom; si alguna cosa no funciona bé per a tothom, no funciona.

Properament impartiràs a la UOC el webinar “Edadisme a les plataformes digitals”. El món en línia és actualment l’entorn on hi ha més discriminació per edat?

No sé si hi ha més o menys discriminació al món en línia que en altres contextos; el que sí és clar és que els estereotips respecte l’edat i les tecnologies digitals són massivament acceptats i reproduïts per la societat. Es dóna per fet que les persones grans no estan interessades o no són hàbils amb les tecnologies digitals i, partint d’aquest estereotip, es desenvolupen tecnologies que no les tenen en compte o es dissenyen pensant en les limitacions associades a la seva edat, i no en els seus interessos i habilitats.

Les persones que ara es consideren grans estan, en molts casos, allunyades de la tecnologia per un motiu generacional. Això vol dir que l’edatisme ja no existirà d’aquí a 20 o 30 anys?

Les tecnologies continuen evolucionant. Els que som adults ara, en uns anys serem més grans i, davant el continu flux de noves tecnologies, potser en algun moment pensem que els nous gadgets no són necessaris.

Potser arribi el punt en què es popularitzi un xip per inserir al cervell i poder tenir una connexió més propera i immediata amb els teus éssers estimats (a l’estil de la novel·la Quality Land). I potser en aquell moment jo pensi que no m’interessa, que amb el meu vell smartphone ja en tinc prou.

No hi ha dubte que un dels entorns digitals en quins més problemes tenen les persones grans és la banca en línia ¿la solució passa per una formació més gran, o hi ha altres alternatives?

La formació ha de ser sempre una opció disponible i accessible per a tots els interessats a desenvolupar habilitats digitals, però sempre hi haurà persones que no adoptaran certes tecnologies.

La digitalització de qualsevol servei ha de tenir en compte les persones que, per diferents raons, són al costat incorrecte de la divisòria digital. Sempre hi haurà persones o circumstàncies en què no tens accés als dispositius digitals, temporalment o definitivament, o persones que no compten amb les habilitats, interès per usar-los o qui prioritza uns valors contraris a aquesta tecnologia.

La societat ha acceptat que no totes les persones tenen la necessitat de fer servir un rellotge intel·ligent, però ens costa més feina acceptar que potser tampoc el telèfon intel·ligent és necessari per algunes persones. Se’ns fa difícil acceptar que la decisió d’una persona gran de no fer servir internet és una decisió conscient i autònoma que s’ha de respectar. Com a ciutadans tenim alguns deures, però fer servir internet no n’és un. Encara que els bans ens vulguin forçar a controlar les nostres finances qüotidianes online.

El tecnooptimisme imperant només veu els avantatges de la digitalització. Amb els menús i els comptes del restaurant en codis QR, es poden tenir menys cambrers; el conductor de l’autobús no perd temps venent bitllets si només es permet pagar amb targeta bancària; es pot estalviar el paper de les receptes mèdiques, bitllets i entrades, i reduir el temps d‘atenció. Però sovint no analitza els qui queden exclosos d’aquests serveis, o l’autonomia que perden els qui no poden accedir directament al servei, ni l’impacte en el dret a la igualtat d’oportunitats i el dret a no ser discriminat. No es veu que el tecnooptimisme reforça l’exclusió dels menys afavorits 

En pensar en els problemes de la gent gran, és inevitable reviure els anys recents del COVID-19. Creus que la pandèmia va augmentar l’edat de la nostra societat?

Vull creure que la pandèmia ens va fer més conscients, com a societat, de l‟impacte que l‟exclusió per raons tecnològiques genera en les persones. Vam veure com la manca d’accés a les tecnologies o la manca d’habilitats digitals afectava l’educació de nens i joves, o la socialització de la gent gran, per exemple. Tot i que moltes persones es van digitalitzar, també vam veure com moltes persones no ho feien. Alhora, molts serveis i productes es van digitalitzar amb la pandèmia i ara som més conscients que això va suposar una barrera addicional per a algunes persones.

Hem estat testimonis de la forçada digitalització de la societat. D’una banda, els ciutadans fan servir més les tecnologies digitals; d’altra banda, s’han digitalitzat nous productes i serveis que reforcen cada cop més una ciutadania digital, un concepte que resulta fonamental en la societat digital, però que resulta inabastable per a alguns col·lectius en determinades circumstàncies, especialment per a les persones amb menys habilitats digitals, entre els quals hi ha moltes gent gran.

Les decisions basades en l’automatisme de dades no només desfavoreixen la gent gran, sinó també altres col·lectius. Quins altres grups socials creus que són els més afectats?

Els algorismes es basen en allò que fa la majoria. Els col·lectius més minoritaris a internet o en una tecnologia en concret no aconsegueixen veure’s representats a les bases de dades que alimenten els algorismes i acaben sent ignorats. El pitjor no és que l’algorisme no pugui fer una predicció adequada dels teus interessos, sinó que a més t’associa altres interessos, que et poden arribar a afectar. Per exemple, una dona en els seus últims anys fèrtils que intenta per totes les maneres tenir fills, es veu afectada emocionalment per la publicitat dirigida de programes de fertilitat (Nudson ,2020) dirigida a ella en funció de prediccions sobre la seva edat i etapa de la vida.

Més enllà de la teva investigació al Communication Networks & Social Change (CNSC) , l’any passat t’hi vas incorporar com a docent als estudis de Comunicació de la UOC, què t’aporta combinar investigació i formació?

Em sembla important poder incloure a la docència tota l’anàlisi crítica de l’impacte a la societat de les tecnologies digitals. Els estudiants han de ser capaços d’aplicar les tecnologies digitals (en el meu context, al màrqueting de continguts i al periodisme de dades), però no perdre de vista l’impacte social que poden tenir aquestes tecnologies.