Amalia Creus: “Els mitjans han contribuït a crear i difondre una imatge distorsionada de la immigració”

Amalia Creus és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i coordinadora del grup de recerca Nodes, que se centra en l’estudi de diferents reptes socials contemporanis des d’una perspectiva transdisciplinària. En aquesta entrevista parlem sobre l’impacte dels mitjans de comunicació en la construcció de l’experiència social de la immigració, no sols de les persones migrants, sinó també de la societat en conjunt. A més, ens avança els primers resultats de , un projecte internacional, coliderat per Nodes, que a partir de diferents estudis de cas intenta identificar i analitzar formes estructurals i emergents de racisme i inequitat educativa en el context de la crisi social i sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19.

Com comences a investigar sobre la relació entre els mitjans de comunicació i la immigració?

Hi ha diversos motius que em van portar a interessar-me per la recerca en aquest àmbit. Des d’una perspectiva més personal, la meva pròpia història familiar hi va tenir possiblement un paper important. Vinc, com molts a l’Amèrica Llatina, d’una família d’immigrants: avantpassats espanyols, suïssos i italians que van arribar a Amèrica el segle passat. També els meus pares van viure la seva pròpia història de trànsit: de l’Argentina al Brasil el 1976, època de dictadura militar a l’Argentina, viatge que va ser alhora la meva primera experiència migratòria. Jo tenia en aquell moment tres anys.

Potser a causa d’aquesta trajectòria personal de trànsits i recorreguts migratoris familiars tan diversos, quan a principis del 2000 vaig arribar a Barcelona per cursar el doctorat, em va resultar sorprenent la intensitat amb què la immigració ocupava el debat públic. Els periòdics, les tertúlies televisives, les polítiques públiques i una gran quantitat de publicacions acadèmiques situaven la immigració com una qüestió prioritària a Europa. Era un “problema” al qual, des de diferents camps de coneixement i sectors socials, es buscava una solució.

Aquesta mirada social envers la immigració com una cosa essencialment problemàtica i disruptiva em va impactar. Per aquest motiu, amb la tesi doctoral, em vaig proposar comprendre de quina manera la representació social de la immigració afectava les experiències vitals de les i els migrants. Per a això vaig entrevistar en profunditat persones que, des de trajectòries i contextos diversos, havien emigrat a Espanya des de països no comunitaris, i que van experimentar en primera persona l’impacte dels discursos mediàtics en les pràctiques i les polítiques migratòries a Europa. I vaig aprendre moltíssim de les seves experiències.

Per què és important estudiar els discursos dels mitjans sobre els fenòmens migratoris?

Sabem que una part molt important del nostre coneixement social i polític, així com les nostres creences sobre el món, prové del que veiem, llegim o escoltem diàriament en els mitjans de comunicació, i cada vegada més a les xarxes socials. Les migracions, malgrat no ser un fenomen nou, continuen essent un tema recurrent i destacat en el discurs mediàtic. En efecte, si ens centrem en el context europeu, veiem que els moviments migratoris solen ser abordats com un tema d’actualitat, amb una cobertura àmplia en els mitjans de comunicació principals i l’agenda política.

L’impacte social d’aquest protagonisme mediàtic ha estat objecte de nombrosos estudis, que han fet llum sobre com els mitjans de comunicació influeixen de manera decisiva en la construcció de l’experiència social de la migració, no sols dels migrants, sinó també de la societat en conjunt. Dit d’una altra manera, la rellevància d’aquest tema d’estudi resideix en el poder que tenen les representacions de la immigració en els mitjans com a part estructurant de les relacions socials.

Quin tipus de discursos són els més prevalents?

No podem parlar d’una única manera de narrar la immigració en els mitjans. La diversitat de relats està en funció, entre altres aspectes, de les seves posicions ideològiques. No obstant això, des d’una mirada transversal a la recerca existent sobre migració i mitjans de comunicació (que a més és molt prolífera), sabem que durant molt de temps els mitjans han contribuït a generar i difondre una imatge distorsionada de la immigració, amb discursos d’alteritat de caràcter negatiu. Per exemple, això es veu en l’ús recurrent de terminologia metafòrica, hiperbòlica i alarmista, referint-se a les persones migrants amb expressions despectives com “il·legals” o “indocumentats”, amb relats deshumanitzadors que anteposen la condició migratòria a la humana, o en aspectes com la injustificada atenció a la nacionalitat en notícies que se centren en esdeveniments problemàtics o violents.

Així, encara que els mitjans de comunicació comencen a donar cabuda a altres formes de representació —tímides mostres de l’heterogeneïtat i dels capitals socials, educatius i simbòlics que aporten els homes i dones que arriben a Europa des de països del sud global— continua essent predominant la representació que se’n fa com a simples recursos econòmics, o víctimes de la despossessió i la desesperació. Altres representacions, com podrien ser, per exemple, la dels migrants com a subjectes polítics, o fins i tot com a subjectes biogràfics, amb història i amb autonomia, són molt menys freqüents.

En el projecte Crossing Borders heu analitzat els discursos dels mitjans sobre immigració durant la pandèmia. Quins són els resultats més destacats d’aquesta anàlisi?

En aquesta fase inicial del projecte acotem l’anàlisi a la premsa i centrant-nos en els periòdics d’abast nacional amb més audiència. Malgrat que es tracta d’un enfocament específic i limitat, els resultats que trobem són molt interessants. Per exemple, identifiquem un nombre rellevant d’articles periodístics que posen l’accent en les persones migrants com a potencials transmissores del virus, sigui com a víctimes (les i els migrants com a persones vulnerables, sense recursos adequats per protegir-se a si mateixos o als altres), com a transmissors passius (s’associen els moviments migratoris a la propagació de la COVID-19 a escala global), o fins i tot com a transmissors actius (en retratar els migrants com els que no segueixen els protocols sanitaris, s’escapen dels centres de detenció, etc.).

D’altra banda, continuen essent molt presents les retòriques que vinculen la immigració a imatges de nomadisme i moviment permanent, o metàfores que remeten a l’aigua —corrents, torrents, devessalls— i relats que evoquen imaginaris bèl·lics —invasió, conquesta, hostilitat— i que conviden a mantenir-se alerta davant un fenomen que tendeix al desordre i el descontrol. Res d’això és cap novetat. Però sí que és rellevant assenyalar que la pandèmia ha estat acompanyada per la creixent “toxicitat” del debat migratori en un context en què han proliferat polítiques i pràctiques que han resultat en la creixent limitació i violació dels drets de les persones migrants. En aquesta línia també destacaria la invisibilització recurrent de la perspectiva dels drets humans en els mitjans, per exemple, mitjançant la utilització indiscriminada del terme immigrant en notícies que relaten situacions viscudes per persones migrants, refugiades o sol·licitants d’asil.

En resum, podem dir que els mitjans que analitzem continuen retratant les persones migrants com essencialment “problemàtiques”, sigui amb una perspectiva passiva (són vulnerables, necessiten assistència i recursos socials), o amb una perspectiva activa (envaeixen “els nostres països”, són disruptius, trenquen les regles, transmeten malalties, etc.). En el context de tensió social provocada per la pandèmia, aquestes narratives són molt perilloses, en la mesura que es poden convertir en un detonant de polítiques i pràctiques xenòfobes.

En aquest projecte també feu una aproximació comparativa entre diferents països. Quines serien les particularitats del cas espanyol?

En el projecte Crossing Borders ens interessa especialment entendre la relació entre migració i racisme, o sigui que aquest va ser un dels termes que va guiar el procés de cerca de notícies. I trobem alguns resultats significatius. Per exemple: més del 90 % de les notícies publicades durant la pandèmia que inclouen el terme racisme s’enfoquen en contextos internacionals, fent referència a altres països (principalment els Estats Units, França i el Regne Unit). Això ens mostra que la qüestió del racisme està extremadament invisibilitzada a l’Estat espanyol, on s’identifica una clara falta d’implicació social i política a abordar el problema del racisme com una qüestió estructural. Les poques notícies analitzades que tracten directament de la qüestió del racisme ho fan des de la perspectiva d’incidents puntuals, com a conflictes o comportament desviats en relació amb situacions i persones específiques. No obstant això, les arrels històriques i socials del privilegi blanc i la discriminació racial tenen molta menys presència en els mitjans a escala nacional.

Com impacta aquest tipus de missatges en la inequitat educativa?

De moltes maneres, i amb conseqüències directes i indirectes en fenòmens tan rellevants com la segregació educativa, el fracàs escolar o l’estigmatització de joves racialitzats. Ara bé, el que visualitzem en el marc concret d’aquest estudi és una absència gairebé total de notícies que aborden l’educació d’infants i joves migrants durant els anys de la pandèmia. Això és rellevant perquè reforça la imatge de l’immigrant com algú que no és ciutadà, algú que està en trànsit permanent, que és aquí, però que no és d’aquí. A més, les poques notícies que aborden els problemes específics que impacten en l’educació dels migrants (manca de xarxes socials de suport, manca de recursos socials o tecnològics, entre altres aspectes) s’enfoquen majoritàriament a la vulnerabilitat dels migrants com a font del problema, i menys en les causes sistèmiques d’aquesta mateixa vulnerabilitat.

Quins altres projectes dueu a terme sobre comunicació i migració?

En el nostre grup, la comunicació és un dels eixos transversals d’anàlisi en gairebé tots els nostres projectes, així com ho són l’educació i l’urbanisme. En aquests moments estem iniciant un projecte a escala nacional —el projecte MyWay— en què volem entendre com s’interrelacionen la segregació educativa i la segregació urbana, investigant amb joves migrants de diferents barris de Barcelona a partir de crear amb ells cartografies sonores i visuals sobre les seves trajectòries urbanes i educatives. Per tant, la comunicació en aquest cas no és només part del context que analitzem, sinó també un element clau de la metodologia de recerca que adoptem.