Tot el que has de saber sobre el VIH

El VIH és el causant, en els casos més avançats, de la síndrome de la immunodeficiència humana adquirida o sida. Aquestes sigles comporten por, estigmatització i discriminació, en gran part associades al desconeixement. Poques persones saben que, actualment, a diferència dels anys vuitanta, una persona que conviu amb el virus, en tractament i amb una càrrega viral en la sang indetectable, no pot transmetre el virus a altres persones. A més, els nous tractaments garanteixen que les persones afectades tinguin la mateixa esperança de vida que la població general. 

Breu història de l’aparició del VIH

El salt d’espècie del ximpanzé comú a l’humà es produeix a l’Àfrica, al voltant del 1850. A causa de les característiques poblacionals d’aïllament i la falta de comunicacions entre poblacions i d’assistència mèdica, el virus no s’expandeix fins al començament del 1920. En aquella època, la industrialització forçada i l’explotació de recursos a l’Àfrica per part de les potències colonials fan que, a la ciutat de Kinshasa, la capital actual de la República Democràtica del Congo, s’alineïn els factors necessaris per a l’expansió del virus per l’Àfrica:

1. Comunicacions terrestres ràpides, com ara trens i carreteres.
2. Grans ciutats amb hospitals sense mesures higièniques, on, per exemple, es reutilitzaven les xeringues i el material hospitalari. 
3. Prostitució, violacions i drogodependència. 

El virus, després d’expandir-se per l’Àfrica, arriba amb vaixell a Haití i, d’allà, salta als Estats Units, on s’expandeix durant els anys seixanta i setanta. El virus no és detectat fins al 1981, quan un metge descriu per primera vegada un cas de pneumònia greu per Pneumocystis carinii en un pacient jove immunodeprimit. No és fins al 1985 que es descriu que la sida és causada pel virus del VIH. 

En aquella època, la taxa de mortalitat de la sida era de gairebé el 100 %, i la por s’estén pels Estats Units i, posteriorment, Europa. Això comporta una discriminació encara més gran dels col·lectius més afectats per la malaltia: els haitians i els homes que tenen sexe amb altres homes (HSH).

L’any 1995 apareixen les primeres teràpies antiretrovirals i, l’any següent, la mortalitat de la sida ha disminuït a la meitat. Actualment, els tractaments han millorat moltíssim i els pacients amb VIH tractats rarament pateixen complicacions i no poden transmetre el virus en les seves relacions sexuals.

Situació epidemiològica actual

El VIH és el virus que més persones mata anualment al món, però aquesta mortalitat va a la baixa any rere any. Actualment, el 26 % de les persones afectades no tenen accés a tractaments i, a més, una gran part dels que sí que hi tenen accés no reben els tractaments més avançats, els quals són més efectius i fàcils de prendre, i tenen menys efectes secundaris. 

Es calcula que hi ha uns 6 milions de persones que no saben que tenen VIH, ja que, després d’una infecció inicial amb símptomes febrils lleus semblants a la grip, la infecció pot quedar latent durant anys. Aquestes persones, desconeixedores del seu estat i sense tractar, en la fase asimptomàtica poden transmetre fàcilment el virus.

Vies de contagi

La manera de contreure el virus es pot dividir en tres grans grups:

1. Mitjançant relacions sexuals. En aquest sentit, les relacions de més risc són, per ordre, les següents: les relacions amb penetració anal, les relacions amb penetració vaginal i, amb menys freqüència, el sexe oral que inclogui contacte amb fluids infectats com el semen. 
2. Transmissió maternoinfantil. El virus pot passar de la mare al fill de tres maneres:
   1. Durant l’embaràs, a través de la placenta.
   2. En el part, per contacte amb la sang materna.
   3. Durant la lactància, a través de la llet materna.
3. Per via parenteral, amb xeringues o instrumental mèdic contaminat, en transfusions de sang. Preocupa especialment el col·lectiu de persones drogodependents.

Es tenen evidències científiques que demostren que les persones en tractament farmacològic efectiu i amb càrrega viral en la sang indetectable no transmeten el virus, ni mitjançant relacions sexuals —fins i tot si aquestes relacions són sense protecció—, ni durant l’embaràs ni la lactància.

Diagnòstic

És un dels aspectes més importants de la malaltia. Es calcula que, si es fes un test ràpid a tota la població i es tractessin els casos positius, aconseguiríem eliminar la transmissió del virus sense que calguessin altres mitjans, com una futura vacuna.

Els tests ràpids són una eina enormement efectiva i barata. Actualment es poden adquirir a les farmàcies sense prescripció mèdica, i, a més, són distribuïts gratuïtament per moltes associacions. 

Malgrat això, és important una confirmació posterior al laboratori, a més de seguiment i suport psicològic, especialment en els primers moments després de saber que s’està afectat per aquesta malaltia.

Discriminació i estigmatització

La taxa de mortalitat per suïcidi en homes amb VIH duplica la de la població general. A més, el 34 % tenen o han tingut depressió major, i aproximadament la meitat tenen trastorns d’ansietat. Al nostre país, aquesta malaltia afecta especialment el col·lectiu LGTBIQ+, un col·lectiu ja fortament discriminat i amb índexs de suïcidi més alts que els de la població general. 

El desconeixement de la malaltia fa que molta gent vegi les persones que conviuen amb el VIH com a possibles transmissors de la infecció, i se les rebutja en molts àmbits. Això fa que tinguin més dificultats per establir relacions de parella o, fins i tot, que tinguin por d’explicar la seva condició de salut a familiars i amics. Però no és només això: també hi ha una forta discriminació institucional. Fins a l’any 2018, les persones portadores del VIH no podien treballar com a policies ni ser membres de les forces de seguretat de l’Estat. És sorprenent que, en algunes grans ciutats d’Espanya, encara hi hagi normatives municipals que prohibeixen fer de taxista a persones amb VIH. 

I, tot això, malgrat que s’ha demostrat àmpliament que el VIH no és transmissible en els procediments laborals habituals, ni en procediments sanitaris ni de manipulació d’aliments. 

Per lluitar contra aquesta discriminació i millorar, per tant, la salut mental de les persones afectades, calen dos aspectes molt importants:

1. Educació.
2. Implicació de l’Administració. 

Només així aconseguirem que, persones que conviuen amb una malaltia greu, no tinguin més problemes derivats de la discriminació social que de la mateixa malaltia.

Recomanacions nutricionals per a persones que conviuen amb el VIH

Les organitzacions sanitàries recomanen augmentar un 10 % la ingesta de quilocalories respecte a la despesa energètica basal normal en pacients asimptomàtics, i fins a un 20 % o un 30 % en pacients simptomàtics. Recomanen, també, seguir una dieta equilibrada, sense incloure necessàriament suplements nutricionals específics, excepte en infants menors de cinc anys, en els quals sí que es recomana utilitzar suplements amb vitamina A.

En aquest sentit, cal revisar cada cas individualment, ja que alguns medicaments contra el VIH tenen incompatibilitats amb alguns suplements nutricionals que inclouen certs minerals, pel fet que aquests inhibeixen l’absorció intestinal del fàrmac. 

No hi ha dades que justifiquin un increment en la ingesta de proteïnes en pacients asimptomàtics, encara que sí que sembla adequat, segons el Center for Disease Control and Prevention dels Estats Units, augmentar-la en pacients en fase de sida.