Marco Inzitari: “Hem d’implantar nous models de cures en els quals les persones estiguin més involucrades i siguin més actives”

05/05/2021
Marco Inzitari

El metge i doctor en Medicina Marco Inzitari es va incorporar com a professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC al començament del mes d’abril. Parlem amb ell per conèixer la seva trajectòria professional en el camp de l’envelliment, descobrir com afronta aquesta nova etapa com a docent i investigador i reflexionar sobre els principals reptes en aquest àmbit.

Ets metge i doctor en Medicina especialitzat en qüestions d’envelliment per la Universitat de Florència. Com va sorgir el teu interès per aquesta disciplina?

Durant la carrera vaig descobrir que, més que els aspectes biològics de la fisiologia i de la medicina, m’interessaven les persones en el seu conjunt i la societat en la qual vivien. Les especialitats més holístiques entre les quals em decantava eren la psiquiatria i la geriatria, dues disciplines que permeten posar el focus sobre els aspectes funcionals, mentals, socials i econòmics, sempre prioritzant la qualitat de vida de les persones.

Tenies cap referent en aquest àmbit?

En aquell moment ja es parlava de la transició epidemiològica cap a un món més envellit. I, encara com a estudiant de medicina, em va tocar fer rotacions amb diversos referents internacionals de la geriatria, com ara el doctor Luigi Ferrucci, que és de Florència, com jo, i que avui dia és el director de recerca de l’Institut Nacional d’Envelliment dels Estats Units d’Amèrica. Aleshores ell ja compaginava l’assistència amb la recerca epidemiològica i les polítiques sanitàries, i el fet de tenir la possibilitat d’integrar tots dos aspectes em fascinava.

Actualment, a més d’ocupar els càrrecs de director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, de Barcelona, i de president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, també ets investigador principal del Grup de Recerca en Envelliment, Fragilitat i Transicions a Barcelona (RE-FiT Bcn), del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

Tinc la sort de poder compaginar diferents facetes professionals: la gestió d’una institució assistencial de geriatria i atenció primària —m’entusiasmen l’estratègia i el desenvolupament del talent— i la recerca. Però totes dues tenen un fil conductor comú: l’envelliment i l’atenció a la gent gran.

I com és el teu dia a dia com a investigador? En què centres la teva activitat?

Dirigeixo la recerca del meu grup cap a la ciència-implantació de models assistencials innovadors, enfocats tant a l’actuació precoç i a la prevenció, fomentant un envelliment saludable, com a la cura de persones amb necessitats complexes. I, tant pel que fa a la clínica com a la gestió i la recerca, un dels principis clau és la participació de la persona, de manera que ens intentem orientar cap a una recerca participativa. De fet, la línia entre la gestió i la recerca és molt subtil, i en el meu dia a dia vaig compaginant tots dos aspectes perquè hi ha molta coherència entre ells.

Durant la carrera vaig descobrir que, més que els aspectes biològics de la fisiologia i de la medicina, m’interessaven les persones en el seu conjunt i la societat en la qual vivien.

Ets autor de més de vuitanta publicacions internacionals i al llarg de la teva carrera professional has encapçalat diferents projectes de recerca nacionals i europeus. Explica’ns una mica la teva trajectòria en l’àmbit de la recerca.

Fa uns dotze anys vaig començar a fer recerca en una institució assistencial en la qual no se’n feia. Ara, amb sis tesis de doctorat acabades com a director, vuit projectes competitius (en la majoria dels quals soc l’investigador principal) i un grup de recerca que el 2017 va ser acreditat i acollit en una institució de referència com el VHIR, em sento molt orgullós d’algunes de les fites que he assolit en la meva carrera.

Podries compartir amb nosaltres algunes de les més destacades?

Potser la primera beca competitiva, el 2015, en col·laboració amb el professor Durduran de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), i l’última, sobre fragilitat i exercici físic en persones amb càncer avançat, que ens ha permès reforçar les relacions amb grups capdavanters com el del professor Martínez-Velilla, de Pamplona. Però em sento encara més orgullós d’aconseguir projectes més orientats a la recerca-implantació, de prendre decisions compartides en rehabilitació de l’ictus (va ser una Marató de TV3) i del projecte +ÀGIL, per codissenyar, implantar i avaluar un programa d’envelliment saludable en diferents barris (finançat per Barcelona Ciència).

I quin ha estat el projecte més difícil que has dut a terme?

Segurament el de concloure el projecte DIALCAT, sobre diabetis i Alzheimer i amb un component digital fort. Amb aquesta iniciativa hem acabat coordinant setze institucions i hem hagut de fer front a molts problemes administratius i tècnics.

Acabes d’aterrar en els Estudis de Ciències de la Salut de la UOC com a docent en l’àrea d’Envelliment i Salut. Com està sent la teva experiència?

De moment, fantàstica. Els processos d’acolliment estan molt ben organitzats. Requereixen un cert esforç, però realment et permeten entendre què és la UOC i cap on va, la qual cosa alhora facilita que et puguis integrar i adquirir l’ADN UOC des d’un primer moment. Abans d’incorporar-m’hi ja tenia relació amb diferents investigadors i grups de recerca, però l’experiència des de dins i directa és millor encara.

El repte de la docència en línia en l’àmbit de la salut és dur a terme productes dinàmics, agradables i de valor mitjançant els quals l’alumnat pugui gaudir aprenent.

Al llarg de la teva trajectòria professional ja has treballat com a docent en altres universitats. Des del teu punt de vista, quins són els principals reptes en la docència en línia en l’àmbit de la salut?

He fet docència tant presencial com en línia. I també aquest híbrid al qual la pandèmia de la COVID-19 ha obligat moltes institucions a adoptar, que és el de fer les classes síncrones mitjançant una videoconferència. Des del meu punt de vista, el principal repte en la docència en línia és dur a terme productes més dinàmics, agradables i de valor, mitjançant els quals l’alumnat pugui “gaudir” aprenent, i no només treure’s un certificat o un títol acadèmic. I també hi ha el repte d’aconseguir fer una docència participativa i activa, malgrat la modalitat no presencial.

Penses que hi ha relació entre el model de la UOC, que situa l’estudiant al centre del procés d’aprenentatge, i el fet que el pacient sigui al centre de la salut?

Segurament sí. Ara mateix la medicina està canviant d’un model paternalista, en el qual el metge té el coneixement i el pacient n’és un receptor passiu, cap a un model de treball multidisciplinari, en el qual el pacient és qui realment té l’experiència de la malaltia. I el mateix passarà en la formació: cada vegada hi haurà més estudiants formats i informats que voldran triar proactivament i encapçalar la seva pròpia formació. I els docents ens haurem de posar a la seva disposició i facilitar-los aquesta oportunitat. A més, amb tanta informació accessible, els professors ja no serem els dipositaris de la “veritat única”.

Què és el que t’està sorprenent més de la UOC?

Em sembla un entorn molt dinàmic, amb molt de talent i persones amb entusiasme. És molt creatiu i alhora està molt ben estructurat quant a l’acolliment dels professors i les guies per als estudiants. La UOC disposa d’unes eines molt potents i molt ben organitzades. Molt més flexibles i dinàmiques que les de la universitat tradicional que conec.

Què diries a algú que es planteja estudiar l’especialització d’Envelliment i Salut de la UOC?

Que és el futur. Tant si es dediquen a la recerca com a la innovació o a professions que tinguin a veure amb la salut i les cures. Sens dubte, és un àmbit en expansió en el qual es pot fer molt per les persones grans i el seu entorn, maximitzant-ne el potencial i el que poden continuar aportant a la societat, que en molts casos és enorme. A més, és un àmbit molt divertit i multifactorial, en el qual es necessita aprendre a treballar en equip i amb persones amb coneixements molt diversos. Clarament, hi ha també una oportunitat d’expansió quant als negocis, atès que l’economia de plata (silver economy) està creixent.

Hem de reduir o posposar les conseqüències negatives de l’envelliment, sobretot les que es relacionen amb la discapacitat i amb una qualitat de vida pitjor.

Quins són els principals desafiaments en matèria d’envelliment? Què es pot fer per reduir-ne l’impacte?

No parlaria de reduir “l’impacte de l’envelliment”. Envellir, per si mateix, és una cosa positiva, un gran assoliment de la humanitat i de la ciència. Per això, més que allargar la vida de les persones, hem de reduir o posposar les conseqüències negatives de l’envelliment, sobretot les que es relacionen amb la discapacitat i amb una qualitat de vida pitjor.

Interessant. Com ho podem aconseguir?

Mitjançant quatre pilars. Primer de tot, escalant i promovent hàbits de vida saludable entre la societat (fer activitat física, seguir una dieta adequada, dormir bé, millorar les relacions socials i reduir la solitud no volguda). En segon lloc, empoderant les persones grans perquè millorin el seu domini de les eines digitals i tinguin un paper actiu en les seves vides. En tercer lloc, hem d’implantar nous models de cures en els quals les persones estiguin més involucrades i siguin més actives, i que estiguin més centrats en el domicili. Finalment, cal promoure una recerca inclusiva i participativa pel que fa a la gent gran.

Hem d’implantar nous models de cures en els quals les persones estiguin més involucrades i siguin més actives.

Penses que canviarà l’enfocament geriàtric després de la pandèmia de COVID-19?

Ha de canviar, ja que si no haurem fracassat com a societat. La pandèmia ha destapat, entre altres coses, que com a societat deixem de costat la gent gran, sobretot les persones que tenen necessitats més complexes i que viuen en residències. També s’ha posat de manifest la necessitat de valorar bé la fragilitat de les persones per poder proporcionar-los tractaments de més valor. I en aquest cas la visió geriàtrica és fonamental. A més, també s’ha observat que les persones més robustes, amb més reserva, han resistit millor a la malaltia. Per aquest motiu, s’ha de promoure un envelliment saludable, utilitzant sempre les eines digitals per arribar a més escala i poder actuar també en situacions extremes, com ara el confinament.

Finalment, consideres que la innovació i l’emprenedoria guanyaran cada vegada més rellevància en l’àmbit de la biomedicina?

Sens dubte. Hi ha una necessitat imperiosa de traslladar a la realitat, a la pràctica, les idees innovadores i les solucions proposades per molts professionals de talent. Això és també un estímul important per a l’economia. No obstant això, des que es té una idea innovadora fins al moment que s’adopta i s’implanta en la realitat poden passar molts anys, i només un percentatge petit d’idees aconsegueix fer-se realitat. És vital conèixer les fases del procés d’innovació, involucrar-hi els potencials usuaris des del principi, desenvolupar la idea, aconseguir finançament i disseminar-ne els resultats i els productes. I treballar amb una visió sistèmica, juntament amb universitats, centres de recerca i assistencials i empreses. Tot això millorarà, sens dubte, les possibilitats de passar d’una idea a una innovació real.

(Visited 26 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari