Passeig entre còmics

El Saló del Còmic és un festival amb totes les lletres, una veritable bacanal per a la legió d’aficionats que s’hi congreguen. Jo no sóc massa de còmics, però és fascinant constatar les riuades de gent que s’apleguen a les instal·lacions de Fira de Barcelona edició rere edició. En aquest 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona hi tenia un pes específic la fantasia i la ciència ficció, i això li afegia atractiu. Enguany, la convocatòria de Ficomic creixia en tots els àmbits, superant sostres anteriors en capacitat i en expositors i, pel que s’ha vist avui, de ben segur que les expectatives dels organitzadors s’hauran complert amb escreix. A primera hora ja s’havien de fer llargues cues per accedir al recinte (els que tenien entrada), però és que a migdia la filera de públic que encara l’havia de comprar arribava fins a plaça Espanya en una cua que serpentejava sota el sol. Si se superen els 106.000 assistents de l’any passat, i a 8 euros l’entrada, podeu anar fent números. Un èxit absolut.

Una de les virtuts d’aquest gran esdeveniment cultural és la capacitat de connectar amb un públic molt ampli, per la diversitat de gèneres que aborda, i perquè segurament qualsevol client hi pot trobar allò que busca. Exposicions, tallers, firmes de múltiples autors, espais de videojocs, venda de marxandatge, cinema, taules rodones, presentacions, lectures… El programa és pantagruèlic.

A aquest cronista li han interessat especialment dues novetats de Norma Editorial. Per una banda la novel·la gràfica de George R. R. Martin El Dragón de Hielo, il·lustrada per Luis Royo -molt sol·licitat en la cua de signatures- i, de l’altra, la versió còmic de The Witcher La casa de las vidrieras, de Paul Tobin i Joe Querio, basat en el mític personatge Geralt de Rivia de Sapkowski. També m’ha agradat retrobar-me amb l’art de Ciruelo, un dibuixant i escriptor de primera magnitud, que triomfa a Amèrica, i que el tenim aquí al costat, a Sitges. Ben aviat li farem una visita per conèixer les novetats del seu treball.

Un capítol a part és, sens dubte, el to festiu que genera el saló, que mereix l’aplaudiment de qualsevol Carnaval. El friquisme de les disfresses fa força mandra, però s’ha de reconèixer que la creativitat, la passió i l’atreviment de molts dels participants és molt entusiasta. A la cua hi ha moments que els no disfressats semblem els rars. Passar-s’ho bé forma part de la litúrgia de l’esdeveniment, i els organitzadors ho potencien, com no pot ser d’una altra manera. Entre mig dels estands de samarretes i gadgets diversos hom es pot veure sorprès per una desfilada de soldats que escorten Darth Vader, el mateix R2-D2 en moviment, un personatge de Warhammer, Son Goku i Vegeta, etc, etc.

No vull deixar de comentar en aquesta minicrònica un aspecte que, malgrat que sabut i repetit, continua essent molt preocupant i és l’escassa presència de la llengua catalana en el món del còmic. Fins al punt que es fa difícil en un saló com aquest trobar títols destacats i novetats en català. Hi ha múltiples raons, polítiques i econòmiques, de demanda, de creadors… D’acord. Però com a lector i consumidor em resulta incomprensible i llastimós que les principals editorials del sector, que a més a més tenen seu a Catalunya, no facin un pas endavant per traduir més obres al català. Hi ha un punt en què els diners no poden ser l’únic argument. Cal també voluntat.