Llegir l’Areopagítica de John Milton a l’era digital: un discurs per la llibertat d’imprimir

20 de gener de 2014

OBRADOR_iniciEls amants de l’excel·lència potser ja hauran descobert de fa temps un segell de factura artesanal que publica títols de primer ordre: l’Obrador Edèndum, de Santa Coloma de Queralt. Fins i tot el tracte comercial que s’estableix via Internet és fora del comú per la confiança i el tracte personal que dispensen: feu la prova i veureu com procedeixen. Tot just després de fer la comanda, t’escriuen un email per dir-te quan sortirà la tramesa (res d’algorismes ni respostes automàtiques). Un cop rebut el llibre a casa, l’editorial procedeix a passar-te el rebut pel compte corrent.

290px-John_Milton_-_Project_Gutenberg_eText_13619Un dels llibres del seu catàleg és el discurs polític que va publicar John Milton el 1644: Areopagítica. El llibre és impagable en tots els sentits: el text miltonià és un tot un clàssic europeu, la introducció, la traducció i les notes de Josep Batalla (un savi que escriu un català prodigiós) són magnífiques, i la factura del llibre és de gran bellesa estètica i qualitat formal.

Creiem que paga molt la pena convidar-vos a llegir l’obra de Milton. A tot lector de l’era digital li pot resultar molt interessant per reflexionar sobre qüestions relacionades amb els llibres. Alguns valors continuen amb idèntica vigència; algunes pràctiques, per contra, han canviat per complet. Us n’oferim un tast:

Areopagítica. Discurs de John Milton. Per la llibertat d’imprimir sense demanar-ne llicència.

portada-areopagitica“[7] […] Us hi exposaré que la censura ha estat inventada per les mateixes persones que vosaltres negueu que ho hagin fet; tractaré tot seguit de què hem de pensar sobre la lectura en general, siguin quins siguin els llibres que llegim; i també faré veure que aquesta ordre és del tot ineficaç per a aconseguir el que pretén: l’eliminació dels llibres escandalosos, sediciosos i difamatoris. Finalment, demostraré que en resultarà una desafecció per l’estudi i una paràlisi de la veritat, no solament perquè disminuirà les nostres capacitats i ens impedirà de mantenir allò que ja sabem, sinó també perquè, posant-nos més entrebancs i limitacions, farà impossible cap descoberta que pugui fer progressar la saviesa, tant la religiosa com la civil.” (p. 47)

“[8] […] Ja que els llibres no són cap natura morta, ans al contrari, tenen un potencial de vida tan actiu com ho és l’ànima que els ha engendrat. Encara més, són com un flascó que conserva l’essència més pura i l’eficàcia més gran de l’intel·lecte vivent que els ha fet néixer.” (p. 49)

” [49] Però, ¿què s’ha de fer quan a un autor d’imaginació fèrtil, una vegada obtinguda la llicència, se li acudeixen coses que caldria afegir al llibre que encara és a la impremta, cosa que sovint passa als millors escriptors i als més conscienciosos fins a una dotzena de vegades en un mateix llibre? L’impressor no s’atreveix a modificar res de l’original autoritzat; l’autor ha de recórrer, doncs, a qui li dóna el permís perquè revisi les noves insercions. Si n’haurà de fer de viatges amunt i avall abans no trobi el censor! Car el permís l’ha de donar el mateix censor, i aquest ha de tenir temps per a fer-ho. Mentrestant la impremta s’ha d’aturar, la qual cosa comporta pèrdues considerables. Si no és així, l’autor ha de renunciar a pensaments seus més encertats i ha de deixar que el llibre surti més malament del que ell seria capaç de fer-lo. I això és el pitjor, el més trist i el més lamentable que pot ocórrer a un escriptor exigent.” (p. 115)

(Visited 19 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Doctora en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora agregada dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, dirigeix el Màster d’Edició digital.  @TeresaIribarren
Comentaris
Deixa un comentari