Paul R. Abramson: “Les organitzacions religioses fan els ulls grossos i es desentenen davant les denúncies d’abús sexual infantil”

L’abús sexual infantil és un problema social greu amb efectes devastadors per a les víctimes. Les últimes dècades, se n’han destapat centenars de casos en institucions religioses, generalment després d’anys d’ocultació per part de les autoritats d’aquestes organitzacions. Paul R. Abramson és professor de Psicologia a l’Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i ha estat pèrit psicològic en molts dels processos judicials que s’han posat en marxa als Estats Units per abordar aquests casos. Recentment, ha participat en el seminari “Betrayal and the damage done: The tragedy of child sexual abuse in religious institutions”, organitzat pels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), per parlar sobre la seva experiència professional i les conseqüències psicològiques per als supervivents. 

Hem tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo juntament amb Tania L. Abramson, artista visual/conceptual i professora a la UCLA i a la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara (UCSB), que també participava en el seminari amb la ponència “Art & Trauma. Beyond Imagination: Artworks that illuminate the trauma of child sexual abuse”. Encara que la professora no la va poder presentar personalment a causa d’un imprevist, el seu marit, Paul R. Abramson, va fer aquesta xerrada en el seu lloc.

En la conversa, expliquen la dinàmica d’encobriment d’aquestes institucions, així com l’efecte psicològic devastador que aquestes situacions tenen per a les víctimes, augmentat per la seva condició de creients. També destaquen la importància dels grups de suport i l’empatia per als supervivents en el seu procés de curació. En aquest sentit, tots dos acadèmics han impulsat un projecte comú en el qual utilitzen l’art com un mitjà perquè les víctimes hi trobin consol i ajudin la societat a entendre les experiències traumàtiques a les quals s’han enfrontat.

Què us va portar a investigar i treballar en el camp dels abusos sexuals a menors?

Paul R. Abramson (PRA): Va ser una situació fortuïta, com sol passar. Era l’any 1979 i vaig començar a rebre postals i cartes d’una antiga estudiant de la UCLA. Una de les cartes explicava una història horrible. Havia estat víctima d’incest (per part del seu pare) i violada pel seu padrastre. També va ser violada per un germanastre. Als 14 anys es va convertir en prostituta, i així successivament. Cal tenir en compte que a la fi dels anys 1970 no hi havia gaires històries com aquesta, especialment provinents d’una persona disposada a participar en un estudi psicològic. Després vaig passar sis mesos entrevistant-la, entrevistant d’altres, llegint els documents que ella va produir, incloent-hi un diari. Finalment, vaig escriure un llibre sobre ella titulat Sarah: a sexual biography, que és en última instància una història de supervivència psicològica. 

Quan es va publicar, va rebre dues crítiques elogioses en Los Angeles Times, així com en moltes altres publicacions. Aquestes crítiques van portar altres supervivents a la meva porta i sol·licituds d’innombrables advocats perquè actués com a pèrit psicològic, tant en litigis civils com penals, sobre abús sexual infantil. Per tant, la recepció favorable d’aquest llibre va ser fonamental per fer créixer el meu treball en aquesta àrea.

Tania Abramson (TLA): En el meu cas, actualment, la resposta és òbvia, però vaig trigar 50 anys a adonar-me’n. Soc una supervivent d’abús sexual infantil: el perpetrador era l’amic més proper del meu pare, tenia uns 4 anys quan va començar, i va continuar sense que ningú no ho detectés durant diversos anys. Més tard, la dona del meu agressor em va culpar del suïcidi del meu abusador. Al mateix temps, també semblava destinada a tenir una vida creativa i artística. El turment psicològic que vaig patir, combinat amb les meves visions artístiques, es va manifestar en obres d’art que van sorgir d’aquesta experiència i d’altres de la infància. Finalment, juntament amb el Dr. Abramson, vam traçar un camí per definir la idea d’art i trauma, sobre la qual ara escrivim, donem conferències i ensenyem a la UCLA. He portat aquestes idees a múltiples cursos sobre art i trauma, tant a la UCLA com a la UCSB.

La consciència sobre l’abús sexual infantil en institucions religioses ha crescut els últims anys. Quina és la vostra perspectiva sobre la prevalença d’aquests casos als Estats Units?

PRA: Aquestes institucions, incloent-hi les religioses, s’anomenen organitzacions que presten serveis a la joventut (YSO, per les sigles en anglès), i l’enfocament principal és servir els joves. Les YSO poden incloure l’Església (escolans), els boy scouts, els equips esportius i moltes institucions més. A més de proporcionar recursos als adolescents, aquestes organitzacions també atreuen perpetradors. El denominador comú entre els perpetradors d’abús sexual és que es col·loquen en càrrecs per tenir accés als infants; per això hi ha les YSO. Si aquests perpetradors poden aconseguir un càrrec d’autoritat (com ara sacerdot, metge o oficial de policia) dins d’una YSO, millor encara per a les seves intencions delictives. 

Hi ha quatre raons per les quals aquestes organitzacions no s’han desfet dels perpetradors d’abús sexual infantil. 

1. Aquestes organitzacions sovint actuen de complicitat amb els perpetradors, en negar tenir coneixement dels abusos sexuals.
2. És habitual que aquestes organitzacions encobreixen activament els perpetradors d’abús sexual.
3. El personal de les YSO sovint assumeix que les persones sospitoses ja han estat investigades, i arriben erròniament a la conclusió que aquestes investigacions han exonerat el perpetrador.
4. Molts membres del personal de les YSO no poden creure que una persona dins la seva organització, especialment un membre altament estimat, pugui cometre tal crim. Moltes vegades, el membre més carismàtic d’aquesta organització és el depredador que abusa sexualment. El seu carisma és el que li facilita víctimes i convenç les altres persones que no pot ser un abusador.

En què es diferencien aquests patrons amb la situació en altres països?

PRA: Aquestes característiques són similars a tot el món. Les YSO són imants per als abusadors sexuals infantils i els proporcionen, directament o indirectament, un refugi.

Com poden les mateixes institucions religioses abordar eficaçment el problema de l’abús sexual infantil? 

PRA: És més important, al meu entendre, explicar per què les institucions religioses es neguen a abordar eficaçment el problema de l’abús sexual infantil. La raó principal és que els escàndols d’abús sexual tenen el poder de derrocar l’Església mateixa. Cal tenir en compte que aquests escàndols han persistit durant segles, involucrant-hi innombrables sacerdots i líders religiosos (com ara bisbes, per exemple). Les institucions religioses tenen motivacions per negar la magnitud d’aquesta crisi, alhora que fan el mínim possible per protegir els feligresos —inclosos els infants—, i prefereixen protegir els seus actius, tant financers com de personal. Òbviament, aquesta és la raó més menyspreable de totes. En la meva experiència, les organitzacions religioses fan els ulls grossos i es desentenen davant les denúncies d’abús sexual infantil.

Quines són les conseqüències per a les víctimes d’abús sexual infantil en institucions religioses? En què es diferencien d’altres formes d’abús?

PRA: Com més devot sigui el supervivent, pitjors seran les conseqüències. Els sacerdots que abusen sexualment sovint violen els infants sota el pretext que “és la voluntat de Déu”. Res no podria ser pitjor per a l’estabilitat psicològica i espiritual d’un infant. És una condemna a la misèria per a tota la vida. Que un sacerdot pugui passar per alt les conseqüències a llarg termini d’aquest comportament és testimoni de la corrupció endèmica dins d’aquestes institucions. 

TLA: També em ve al cap la traïció institucional. Sense una disculpa veritable o rendició de comptes per part de l’Església, la confiança i la fe que la víctima diposita en la seva llar espiritual s’enfonsen.

Hi ha estratègies o enfocaments específics que puguin ajudar els supervivents d’abús sexual infantil en institucions religioses en el seu procés de sanació i recuperació?

PRA: Possiblement. Però sempre és una lluita per a tota la vida. L’abús sexual per part d’un sacerdot soscava, com s’ha esmentat anteriorment, l’equilibri emocional i espiritual bàsic del supervivent.

TLA: Un enfocament és entrar en contacte amb grups de suport (com SNAP als Estats Units), que poden ajudar les persones que se senten aïllades i traïdes a alleujar la vergonya i l’estigma inevitables. És un camí llarg; tanmateix, no és un camí sense esperança.

També dueu a terme un projecte en la intersecció de l’art i l’abús sexual. Quin és l’objectiu principal d’aquest treball? Com poden les obres artístiques ajudar en aquestes situacions?

TLA: L’objectiu d’estudiar les visions artístiques creades arran de l’abús sexual infantil o altres experiències traumàtiques greus té dues finalitats. Primer, permet que altres supervivents que veuen les obres s’hi sentin reconeguts, sàpiguen que no estan sols i descobreixin que la sanació sempre és possible. En segon lloc, per als qui no han experimentat aquest tipus d’abús, aquestes obres d’art il·luminen l’experiència subjectiva de sobreviure en la seqüela del trauma. Aquestes obres també poden facilitar l’empatia, la comprensió i la humanitat que les dades per si soles no poden proporcionar. En molts aspectes, aquestes expressions artístiques i les seves narratives subjacents són una manera d’aprendre a través de l’observació. Finalment, cal dir que els artistes que són víctimes es poden sentir empoderats en compartir públicament les seves històries a través del seu art, sabent que ajudaran d’altres com ells.

Quines són les vostres expectatives respecte a la reducció de l’abús sexual infantil en institucions religioses? 

PRA: No en soc gens optimista. Estic treballant com a expert psicològic en l’actual onada de demandes en tot l’estat de Califòrnia. En lloc d’abordar els danys atroços causats als supervivents d’abús sexual infantil, l’Església catòlica està adoptant l’estratègia de declarar-se en fallida per protegir els seus actius. Per això vaig titular la meva xerrada a Barcelona: “What would Jesus do?”. Aquesta és la pregunta bàsica. Jesús se centraria en la curació i la restitució per als supervivents d’abús sexual per part de sacerdots? O es declararia en fallida per protegir els actius financers de la seva Església?