L’impacte humanitari de la guerra a les ciutats

12 setembre, 2023
Guerra urbana Foto de WiR Pixs a Pixabay

Fins al segle xx, la guerra urbana tal com la coneixem avui era una pràctica poc comuna. Va adquirir importància a la dècada del 1930, durant la Guerra Civil espanyola i la guerra sino-japonesa, i, més tard, durant la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, les tàctiques de la guerra urbana a penes han canviat. El camp de batalla ha passat a ser el mateix teixit urbà. Els edificis es converteixen en búnquers i els embornals, en rutes de comunicació, i les hostilitats es desenvolupen a curta distància. En les últimes dècades, aquest fenomen s’ha intensificat, i cada vegada és més freqüent que els conflictes armats es desenvolupin en espais urbans. En trobem exemples ben tristos a l’Iraq, a Síria o, actualment, en el conflicte d’Ucraïna, en el qual desenes de ciutats estan sent devastades.

En les guerres que es desenvolupen en entorns urbans, el nombre de civils morts i ferits supera àmpliament el que es produeix en el combat en camp obert. Les persones perden els seus habitatges i es veuen obligades a desplaçar-se. La infraestructura crítica de la qual depenen les comunitats pateix danys i destrucció, per la qual cosa s’interromp el subministrament d’electricitat i aigua, l’assistència sanitària, l’educació i altres serveis essencials per a la supervivència de la població civil. També cal tenir en compte que els diferents serveis urbans funcionen junts, són interdependents, i això fa que augmenti la seva vulnerabilitat, ja que les mesures aïllades són insuficients per reparar o mantenir el seu funcionament, perquè exigeixen una resposta sistèmica, un enfocament holístic.

En l’entorn urbà és freqüent l’atac d’objectius militars amb armes que són inadequades per a aquest context, a causa dels seus efectes indiscriminats. Si bé als tractats no hi ha una prohibició explícita de les armes explosives, és evident que el seu ús en zones densament poblades és una qüestió problemàtica. Les bombes, l’artilleria, el morter i altres armes amb un alt grau de dispersió fan molt improbable que es puguin utilitzar de manera compatible amb el dret internacional humanitari, pel fet que, en la majoria dels casos, no es poden dirigir-les amb precisió a objectius militars. Per aquest motiu, encara que el seu ús contra un objectiu militar pugui ser legítim, es considera que utilitzar-les en l’entorn urbà és desproporcionat en relació amb l’avantatge militar que proporcionen.

Quan cessa el combat, la presència d’artefactes sense esclatar i d’altres restes explosives de guerra endarrereix la reconstrucció, prolonga el sofriment i dificulta el retorn de les persones. I, més enllà de les lesions físiques i la mort, la intensitat i la proximitat de la guerra urbana tenen conseqüències psicològiques reals i duradores per a la població.

Reptes de les organitzacions humanitàries

Per a les organitzacions humanitàries, el primer problema que han d’abordar és com obtenir accés a les persones que es troben a les ciutats, sovint assetjades, per proporcionar-los auxili o per fer-ne possible l’evacuació. A més de les múltiples dificultats d’accés, les organitzacions també troben obstacles en l’acceptació de la seva missió humanitària: han de negociar amb les parts en conflicte, que sovint utilitzen l’aigua, els aliments i el subministrament elèctric com a moneda de canvi per pressionar els seus oponents. 

En aquest context, és més pertinent que mai que les parts en conflicte apliquin les normes del dret internacional humanitari, també anomenat dret internacional dels conflictes armats. Normes que regulen la protecció de les víctimes de la guerra i la manera com s’han de conduir les hostilitats, amb la finalitat de protegir la població civil i les persones que no participen, o que han deixat de participar, en aquestes hostilitats; i, també, que eviten als combatents sofriments innecessaris.

Per als caps i comandants militars que participen en la conducció d’hostilitats en entorns urbans, la coexistència entre militars i civils —i entre objectius militars i béns de caràcter civil— planteja grans dificultats a l’hora de complir les normes del dret internacional humanitari, tant per assolir objectius militars com per minimitzar els danys civils. En un entorn de responsabilitat i presa de decisions delegades, és fonamental que els caps militars de tots els nivells sàpiguen com s’apliquen els principis del dret internacional humanitari en la pràctica i què signifiquen per a la protecció dels civils en la conducció de les operacions urbanes. 

Els tres principis generals que s’han de tenir especialment en compte en la conducció de les hostilitats en entorns urbans són:

  1. Distinció: Només poden ser atacats els objectius militars.

  2. Proporcionalitat: Prohibició d’atacs que causin danys incidentals desproporcionats en relació amb l’avantatge militar que es pretengui obtenir.

  3. Precaució: Les operacions militars s’han de dur a terme amb una cura constant de preservar la població civil, les persones civils i els béns de caràcter civil.

És fonamental que la població tingui una formació adequada sobre totes aquestes qüestions per analitzar, amb criteri, la realitat dels conflictes armats actuals. A aquest objectiu respon el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització que posa en marxa la UOC, en col·laboració amb Creu Roja, i que té, entre altres finalitats institucionals, l’ensenyament i la difusió del dret internacional humanitari.

(Visited 35 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Joaquín López és Secretari tècnic del Centre d'Estudis de Dret Internacional Humanitari Creu Roja Espanyola. 
Comentaris
Deixa un comentari