L’embaràs i la discriminació encara vigent a l’ordenament jurídic espanyol
27/05/2024
És de justícia visibilitzar un supòsit de discriminació per raó de sexe vigent a l’ordenament jurídic espanyol, que bé es pot assenyalar que vulnera l’article 14 de la Constitució Espanyola (CE). És d’especial rellevància perquè atempta contra el dret a la igualtat de condicions a la feina. En unes condicions que en principi podrien semblar de protecció reforçada cap a la dona embarassada.
Si s’analitzen els articles 53 i 55 del RD 2/2015 de 23 d’octubre (BOE del 30) pel qual s’aprova l’Estatut dels Treballadors (ET) s’assenyala que, si fa un acomiadament objectiu o disciplinari a una treballadora embarassada, aquest es considera nul i l’autoritat judicial ha de fer aquesta declaració a tal efecte. Els efectes són la readmissió immediata de la dona treballadora, amb abonament dels salaris deixats de percebre.
En efecte, l’article 56 de l’ET, en els supòsits d’acomiadament improcedent, al punt cinquè, prescriu: “Quan la sentència que declari la improcedència de l’acomiadament es dicti transcorreguts més de noranta dies hàbils des de la data en què es va presentar la demanda” l’empresari o empresària pot reclamar de l’Estat l’abonament dels salaris de tramitació que corresponguin i que excedeixin els noranta dies hàbils esmentats (important matís)
Així doncs, podria semblar que la dona embarassada queda protegida per la llei davant de l’acomiadament, sempre que no es produeixi per causa diferent de l’embaràs. La tècnica legislativa es gira en contra davant d’un mecanisme de tutela reforçada previst a l’ET. D’aquesta manera, cal anar a l’article 116 de la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social (LRJS):
“Si, des de la data en què es va tenir per presentada la demanda per acomiadament, fins a la sentència del jutjat o tribunal que per primera vegada en declari la improcedència, haguessin transcorregut més de noranta dies hàbils, l’empresari, una vegada ferma la sentència, podrà reclamar a l’Estat els salaris pagats al treballador (s’ha d’entendre treballadora) que excedeixin aquest termini”. Si s’observa, es refereix a la declaració d’improcedència, no a la de nul·litat.
En conseqüència, val la pena transcriure el punt 2: “En el supòsit d’insolvència provisional de l’empresari, el treballador (i treballadora) podrà reclamar directament a l’Estat els salaris de tramitació, que no li haguessin abonat l’empresari (l’empresari)”. La pregunta és imminent: què passa en els supòsits de nul·litat, concretament en el supòsit d’una dona embarassada, la llei no ho ha previst. Urgent que s’elimini qualsevol discriminació.
La Sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 12 de febrer del 2024. (Sentència 22/2024. Recurs d’empara 5319-202) aporta llum a aquest buit legal, encara que mereixeria un canvi legislatiu. En una nota informativa va argumentar que suposava una discriminació per raó de sexe, la negativa al pagament dels salaris a la dona treballadora que va ser acomiadada en estat de gestació, i per això se li concedeix l’empara sol·licitada. Paradoxal que les companyes de la demandant en empara sí que van poder percebre els salaris de tramitació, ja que si escau l’acomiadament havia estat declarat improcedent. En paraules del TC, la interpretació de les resolucions recorregudes havia estat “rigorista, literal i formalista de la legalitat ordinària” i és contrària a la prohibició constitucional de discriminació per raó de sexe.
Així doncs, si la sentència que declara la improcedència es dicta transcorreguts més de 90 dies hàbils des de la data en què es va presentar la demanda, l’empresari/ària pot reclamar a l’Estat l’abonament dels salaris que excedeixin aquests dies. Segons l’article 116.2 de la LRJS, en cas d’insolvència provisional de l’empresari/ària serà la persona treballadora qui reclami l’Estat. Però i qui reclama quan l’acomiadament és nul?
