Pablo Romero: “En justícia restaurativa s’han de prioritzar les trobades cara a cara, encara que l’ús del format virtual pot ser un bon complement”

A Patria, la sèrie de televisió basada en la novel·la de Fernando Aramburu, es mostren trobades entre terroristes que han perpetrat atemptats i estan complint penes de presó i familiars de víctimes d’aquests crims. Aquestes trobades, totalment voluntàries i dirigides per un mediador, s’emmarquen dins de la justícia restaurativa, un procés de resolució de tota mena de conflictes que s’aplica des de fa anys a Espanya i que el que pretén és compensar el mal a les víctimes fent els criminals responsables de les seves accions i implicant, sovint, la comunitat. La pandèmia de la covid va provocar que molts processos passessin per primera vegada a l’entorn virtual, com va passar en molts altres contextos.

En aquest context, Pablo Romero, investigador postdoctoral i docent en diverses universitats, ha analitzat en la seva tesi doctoral, emmarcada en el programa de doctorat de Dret, Política i Economia de la UOC, el funcionament d’aquesta justícia restaurativa digital a Espanya, centrant-se en les experiències que es van produir en aquest període a Catalunya, Euskadi i Navarra. El treball Aplicabilidad y usos de las TIC en la Justicia Restaurativa: experiencias de mediación restaurativa digital en España, que Romero va presentar a principis d’any, ha estat distingit cum laude.

Quan va esclatar la pandèmia de la covid el març de 2020 tots vam passar a l’entorn virtual i les videotrucades es van convertir en una eina de relació habitual, també en educació i en l’entorn laboral. Què va passar en el marc de la justícia restaurativa?

La justícia restaurativa és un model de justícia que va sorgir a la dècada dels setanta i que planteja que els conflictes no són de persona a Estat, sinó de persona a persona, de manera que la resposta que s’ha de donar ha d’estar construïda per les persones que els han sofert, els que els han comès i també per la comunitat en què s’han emmarcat. Víctimes i ofensors han de tenir un paper central en la gestió dels seus propis conflictes. Aquesta visió s’ha inserit com a complement del sistema de justícia penal, per la qual cosa aquest tipus de processos es realitzen de manera complementària a processos judicials tradicionals.

Fins al moment en què va esclatar la covid, aquests processos sempre s’havien basat en el contacte, en el cara a cara, en trobades presencials i pràcticament mai s’havien utilitzat eines digitals. Amb la pandèmia, aquestes reunions van saltar a l’entorn digital. En aquell moment, jo ja havia començat a treballar en el plantejament de la meva tesi doctoral amb el grup de recerca de la UOC Victimologia empírica i aplicada, en concret amb els professors Josep M. Tamarit i Marc Balcells, i ens va semblar una via de recerca molt nova i interessant.

En quins casos s’aplica la justícia restaurativa a Espanya?

Es pot aplicar a qualsevol mena de cas penal que estigui judicialitzat, llevat dels casos de violència de gènere i de violència sexual contra la dona. Tampoc s’aplica en casos de terrorisme en la fase d’enjudiciament, tot i que, una vegada estan en compliment de sentència, sí que s’han dut a terme experiències, si bé a Espanya tenim algunes limitacions i restriccions en aquest àmbit. L’accés a un procés restauratiu pot ser demanat tant per la víctima com per l’ofensor, les defenses o l’acusació en el procés judicial, així com per part del mateix fiscal o el jutge. Ara bé, com que un principi bàsic és el de voluntarietat, totes les parts ho han d’acceptar i, a més, per poder anar a processos restauratius la part ofensora ha de, com a mínim, estar disposada a reconèixer els fets.

En la teva tesi t’has centrat en processos que s’han produït a Navarra, Catalunya i el País Basc. Per què?

M’he centrat en aquestes tres comunitats autònomes perquè és on s’ha produït un impuls més important de la justícia restaurativa a Espanya per part dels legisladors; disposen de serveis restauratius i programes de mediació restaurativa ben establerts i dotats de recursos. Per exemple, a Catalunya compten amb 25 anys d’experiència, i a Navarra i el País Basc, van pel camí. A la resta de comunitats d’Espanya hi ha algun servei de mediació, però són iniciatives pròpies de determinats jutjats, i no serveis amb una institucionalització ni un establiment tan robust.

De quina mena de casos es tracta?

Des de coses lleus, que poden tenir pràcticament una rellevància nul·la des del punt de vista de la gravetat dins del Codi penal, com ara conflictes entre veïns, fins a coses més serioses, com una alcoholèmia que ha acabat amb una mort a la carretera. Cal destacar —i és un punt important que tracto de plasmar en la tesi— que aquests processos de mediació no han d’acabar necessàriament amb un acord entre les parts. La justícia restaurativa ofereix un espai perquè les persones afectades per un delicte o un conflicte puguin dialogar i comunicar-se, sempre amb supervisió d’una tercera persona, però no han d’arribar a un acord necessàriament.

Quins eren els objectius de la tesi?

Quan va començar la covid, ens vam trobar davant d’un tema completament nou i que presentava alguns dilemes. Un d’ells era, òbviament, veure com havia funcionat l’ús d’eines digitals en el marc de processos restauratius, que fins llavors es basaven moltíssim en el cara a cara, en el contacte directe i en la comunicació presencial. També hi havia un risc afegit, com hem vist en altres administracions, i és que, com que el format virtual ha funcionat bé, el format presencial s’ha reduït radicalment o fins i tot s’ha cancel·lat. Per això, hi havia una certa por dins la comunitat de persones involucrades en aquests serveis restauratius que això pogués passar, que suprimissin els serveis presencials i els canviessin per trobades en línia. En aquest context, els objectius de la tesi eren veure com havien funcionat aquestes eines; com s’havien d’inserir en aquests processos restauratius, és a dir, com es podien maximitzar els beneficis del seu ús, i també si eren eines que es podien fer servir a llarg termini, una vegada superades les restriccions de contacte presencial, ja que resultaven beneficioses.

Què has descobert?

Que les eines digitals són un complement molt útil en l’àmbit de la justícia restaurativa, però que s’han de considerar això, un complement a la presencialitat. És primordial i s’ha de donar prioritat al fet que les persones es trobin presencialment. Quan hi ha circumstàncies que impedeixen una trobada correcta, sí que aquestes eines permeten treballar i intervenir en casos en què abans no s’hauria pogut, de manera que resulta molt positiu i obre un nou ventall de possibilitats per intervenir amb persones que abans quedaven excloses d’entrada d’aquesta mena de processos. És el cas de persones que estan especialment traumatitzades pel delicte que han patit o simplement que no tenen gens de ganes de trobar-se a la mateixa habitació amb l’altra part perquè tenen un conflicte molt enquistat, però sí que volen fer algun pas per poder solucionar-lo, per poder gestionar-lo d’alguna manera. Doncs el format virtual en aquests casos és molt útil, perquè òbviament parlar a través d’una pantalla o comunicar-se d’una forma telemàtica no és igual que fer-ho compartint un espai.

I en el cas de persones que resideixen lluny del servei de justícia restaurativa?

Aquest és un altre dels escenaris en què hem vist que les eines digitals són molt útils. Per exemple, a Navarra es produeixen nombrosos delictes i conflictes durant l’època dels Sanfermines. Ve gent de tot Espanya i d’Europa a Pamplona, per la qual cosa si hi ha una baralla amb persones implicades de diferents llocs, encara que convidis aquestes persones, no participaran en un procés restauratiu, perquè pràcticament ningú farà l’esforç d’anar fins allà. Llavors, poder oferir aquesta possibilitat ens obre aquesta nova via d’intervenció, i és bastant útil. Però no cal prendre com a exemple un cas tan peculiar. Els qui vivim a Barcelona pensem en termes de la ciutat: si ets aquí, no et costa desplaçar-te a les oficines del servei, que està relativament a prop. Però quan penses en una província més rural o més extensa, com ara Lleida o Girona, no és el mateix que el servei sigui a la capital i tu visquis en un poble del Pallars o del Ripollès, a un parell d’hores, perquè això implica que, si vols participar en un procés d’aquest tipus, has d’agafar el cotxe, gastar-te uns diners i invertir molt de temps en el desplaçament. En aquest sentit, el format virtual millora la participació de les persones en aquesta mena de casos.

Has identificat alguna situació més en què el format digital sigui beneficiós en aquesta mena de processos?

També és útil de cara als contactes inicials amb els participants. Abans se solien enviar cartes a través del correu postal per convidar les persones implicades a participar-hi. Això ha quedat obsolet i s’ha obert la porta a establir mecanismes de contacte més dinàmics: ara pots enviar un missatge, o fer una trucada i convidar la persona a connectar-se per videotrucada, i això s’ha rebut de forma molt positiva. Els mediadors i mediadores m’explicaven que això et permet parlar amb la persona primer, que et vegi la cara, explicar-li el funcionament del servei i permetre-li que s’asseguri que no ets algú que li està prenent el pèl. Li pots resoldre els dubtes d’una manera molt més dinàmica i fàcil. S’ha vist que la gent que ha rebut aquesta comunicació virtual inicial s’ha mostrat més procliu a voler participar després en el procés.

En la teva tesi insisteixes en el fet que el format digital ha de ser un complement i no substituir la presencialitat. Per què?

La comunicació en línia té menys qualitat que la comunicació presencial, i cal tenir en compte que els processos restauratius volen crear un espai de diàleg, són processos comunicatius. Per tant, quan estem reduint la qualitat de la comunicació hi ha elements que es perdran. Em refereixo a tot el que és llenguatge no verbal. El format virtual t’impossibilita —o et dificulta en gran part— també fer servir recursos físics o el contacte físic també en algun moment. Depèn de l’emocionalitat del cas, però, per exemple, si estem demanant disculpes per alguna cosa que ha passat, no es percep igual a través d’una pantalla que en un mateix espai físic. Tot això afecta aquest procés comunicatiu i òbviament genera una pèrdua en la qualitat d’aquest. I aquest és el motiu principal pel qual en la tesi defenso que les trobades cara a cara han de ser preferents. S’hi sumen, a més, altres aspectes, com ara la bretxa digital. No tothom té accés a internet. Per tant, aquí cal filtrar bé en quins casos s’ofereix fer un procés de justícia restaurativa per internet.

Hi ha alguna regió o país que lideri l’aplicació de justícia restaurativa en entorns digitals i que pugui funcionar com un model?

No hi ha un líder clar. Hi ha algunes experiències en països com Finlàndia, promogudes en bona part per la dispersió geogràfica i la climatologia complexa. També a Austràlia i en alguns estats dels Estats Units, però de forma molt aïllada. Però la veritat és que no ha estat una cosa habitual fins a l’arribada de la pandèmia. El cas que em sembla més paradigmàtic és el de Navarra, l’única regió d’Espanya que ha desenvolupat i aprovat una llei integral de justícia restaurativa (Llei foral 4/2023), en la qual inclouen un article que esmenta la possibilitat de conduir processos restauratius a través de mitjans electrònics de manera subsidiària a la presencialitat (article 10). I això és una cosa completament pionera i innovadora, perquè no hi ha cap element legislatiu similar en cap altre lloc d’Europa. Crec que és molt positiu perquè donarà peu al fet que vagin sorgint noves experiències en aquest sentit.

Finalment, per què vas decidir cursar el teu doctorat a la UOC i com ha estat la teva experiència?

El meu cas és una mica particular, perquè vaig començar estudiant biologia, que no té absolutament res a veure amb la criminologia. Al cap d’un temps em vaig adonar que no era la meva vocació i vaig decidir canviar al grau de Criminologia i començar els meus estudis a la UOC. Ja feia uns anys que estudiava a la universitat presencial i tenia la inquietud de compatibilitzar feina amb estudis. L’experiència va ser molt positiva, em va agradar moltíssim el grau i, una vegada el vaig acabar, vaig començar a treballar en l’àmbit de la justícia com a tècnic de recerca. Alhora, vaig seguir amb el màster de Drets Humans, també aquí a la UOC, precisament per això, perquè em permetia compaginar la feina de 9 a 5 amb els estudis.

Des que vaig cursar el grau, el tema de la justícia restaurativa m’havia cridat l’atenció i després, en treballar a l’administració de justícia, em vaig adonar que el sistema de justícia penal tenia alguns aspectes problemàtics i, en aquest sentit, la justícia restaurativa em semblava una bona alternativa. I això em va motivar a voler fer alguna cosa sobre el tema.