Laura Arantegui: “Els infants que van ser abandonats als 60 i 70 a la maternitat de Les Corts són víctimes de l’oblit”

Quan estava fent els tràmits per casar-se amb la seva parella, Laura Arantegui Arràez va descobrir que a la partida de naixement hi constava un altre nom. Anteriorment, ell ja li havia explicat que havia estat adoptat quan era un nadó a la maternitat que hi havia al barri de les Corts a Barcelona, una institució, suposadament benèfica, on durant molts anys havien anat dones solteres a parir.

La troballa la va deixar impressionada i temps després, quan va haver de triar el tema de la tesi, tot i que inicialment havia pensat en altres recerques, va sentir que aquell era el tema que volia investigar. Així doncs, aquesta criminòloga es va proposar analitzar si hi havia hagut victimització de dones i infants a les darreres dècades del franquisme en aquella institució. 

Arantegui, que havia estudiat física i després de temps treballant a la privada va fer el salt a cursar el grau de Criminologia a la UOC, on també va fer el màster de Drets Humans i Globalització, està especialitzada en col·lectius vulnerables. La seva tesi doctoral analitza més de 5400 casos de nens i nenes nascuts a la maternitat de Les Corts entre els anys 60 i 70. Prop de dos de cada 10 nadons que hi van néixer, van ser donats en adopció.

Què era la maternitat de Les Corts de Barcelona?

Una institució a què anaven dones solteres a parir. Existia des del segle XIX, tot i que abans estava al carrer Ramelleres, al Raval. Tanmateix, allà es va convertir en un lloc totalment insalubre i el van traslladar a Les Corts, on es va convertir en un gran complex amb uns edificis immensos. Inicialment, es va crear com una institució benèfica, que depenia de la Diputació de Barcelona i era gestionada per l’Església, i posteriorment va agafar funcions de tipus assistencial, com un hospital.

Donava servei a mares solteres i també casades. Les solteres anaven per la via benèfica. Volien tenir el seu fill allunyades del món exterior perquè tenien la necessitat de guardar silenci sobre la seva identitat. Anaven allà, parien i a continuació, els nens a vegades eren donats en adopció.

Eren adopcions voluntàries?

Aquest és el gran tema. No hi ha manera de comprovar si eren o no voluntàries. Els registres de la maternitat que he consultat, estan omplerts manualment per les monges, que podien posar el que volguessin. En molts casos no consta l’expedient d’adopció, només una acta notarial que diu que el nen ha estat donat a aquesta família. Hi ha qüestions administratives irregulars, però no s’ha trobat cap evidència d’adopcions irregulars.

Parles de victimització d’aquests infants. Què vol dir aquest concepte?

Que han estat objecte d’una vulneració dels drets humans. Aquí entra des de la descurança, nens dels quals ningú no s’ha ocupat, fins a maltractaments, com ara nens que eren lligats als bressols. Recordo que una persona que vaig entrevistar per a la tesi m’explicava que quan la seva mare l’anava a veure li deia que tenia por que s’ofegués perquè sempre el tenien lligat al bressol.

Les mares podien visitar els fills?

Les mares solteres tenien una mitjana d’entre 21 i 25 anys; la majoria eren noies que venien a treballar al servei domèstic procedents de capitals de província d’Espanya. Dels pares de les criatures no se’n sap res, perquè no hi ha cap registre oficial, tot i que se sap que moltes es quedaven embarassades de l’amo de la casa on servien. En parir, des de la maternitat s’intentava que renunciessin al fill per poder-lo donar posteriorment en adopció. En alguns casos, la mateixa dona hi renunciava perquè no el podia mantenir. Altres dones sí que volien conservar el fill, però el deixaven a la maternitat i l’anaven a visitar quan podien. Abans, però, les castigaven.

Com?

Quan no renunciaven al fill, les monges les obligaven a treballar a la maternitat dos o tres mesos sense cobrar. Eren feines dures, durant les quals també alletaven els nadons. Passat aquest temps, les mares o bé marxaven i s’emportaven el fill, o l’havien de deixar allà perquè no el podien mantenir a fora. Aleshores, hi havia una altra modalitat de càstig que era que s’impedia les mares veure els seus fills durant el primer any de vida. 

A vegades, havien d’acceptar feines que a vegades estaven fora d’Espanya que els impedien veure els fills, se n’acabaven cansant i els deixaven a la maternitat. Les mares no tornaven i els fills acabaven sent adoptats. Cal pensar que  eren persones amb una cultura ínfima, que aquí a Barcelona no tenien cap suport, perquè segurament la família l’havien deixat al poble, i se sentien completament desemparades. 

No podien denunciar la situació a ningú? 

Als arxius he trobat cartes on demanen a les monges veure el fill i ho fan amb una humilitat absoluta, suplicant, amb consciència de ser persones absolutament irrellevants. Per tant, no se’ls acudia demanar ajuda a ningú. Als arxius sí que he trobat cartes del doctor Dexeus, pare del ginecòleg que va morir recentment, que en aquell moment era cap de la secció de Maternologia de la Maternitat, on mostra preocupació pel benestar de les mares i dels nadons. Reitera que no li agrada aquesta mesura que mares i fills estiguessin un any sense poder-se veure; compara la situació de les mares solteres amb una presó. Tanmateix, tot i les seves queixes i preocupació, entenc jo que genuïna, pel benestar de les mares i dels nens, no he trobat cap evidència que la situació canviés amb el temps. 

Quants dels nens que van néixer als anys 60 i 70 van ser adoptats?

Dels 5400 casos que he revisat, un 18% aproximadament dels nens van ser  adoptats. I més del 60% van poder ser recuperats per la família biològica en algun moment, no tots immediatament en néixer. Un 12% van continuar a la institució fins als 6 anys i després van passar a les Llars Mundet, on vivien fins als 18 anys. La situació en aquelles llars era també molt dura en tots els aspectes.

Per fer la tesi, has recollit el testimoni de diverses mares i fills que van passar per la Maternitat. 

Així és. Una mare, per exemple, amb qui vaig parlar, quan va parir a la maternitat, recorda que li deien: “Pero si ya tienes un hijo, ¿para qué quieres otro? Déjanoslo a nosotras aquí”. Hi havia insistència per part de les monges perquè els donessin en adopció. També he parlat amb una monja que hi havia treballat i que té vuitanta-set anys. Ella tenia un relat idíl·lic, en què aquestes criatures eren tan felices a la maternitat que quan les adoptaven no volien marxar’. Per a ella, les monges són les heroïnes; les mares que hi anaven eren les ‘dolentes’ perquè venien amb el ‘fulano’ (així ho deia ella) i els pobres nens, és clar…

També documentes que hi morien infants.

Curiosament, quan li vaig preguntar per les morts dels nens, la monja em va repetir moltes vegades que mentre ella va estar allà, no en va morir cap. I només en els tres primers anys de la seva estada en van morir 59!  Sobretot morien els més petitons. La taxa de mortalitat de la maternitat en aquesta dècada duplicava la de la ciutat de Barcelona. Estem parlant d’un 5% de mortalitat infantil mentre que a la ciutat de Barcelona era d’un 2,5%, aproximadament.

 Per què morien?

Sobretot d’infeccions (d’oïda, per exemple), mal curades, que es contagiaven entre ells. Molts infants petits morien durant el part. Altres que ingressaven a la maternitat perquè els abandonaven ja entraven en males condicions, perquè no els havien cuidat abans.

A quina conclusió arribes, després de la teva investigació?

Que aquestes persones sí que van patir victimització a la maternitat. Tant allà com també a les Llars Mundet, que és on alguns anaven després i on patien una violència física extrema. Els nens que passaven per la maternitat van patir victimització institucional. He entrevistat a un antic intern a qui li donaven pallisses que el deixaven ensangonat a terra i en una ocasió, a més, li van xutar el cap contra la paret. Cometem un error si pensem que la victimització institucional només té a veure amb els abusos sexuals. A la tesi, com a aportació pròpia, proposo el nom de victimització total infantil, perquè es va produir i inclús es pot produir avui, en un tipus d’institució que anomenem totals, que són institucions d’internament que s’assimilen a presons on l’intern fa tota la seva vida. 

Defenses que la victimització és un continu dintre de la vida d’aquests infants.

Contínuament tenen amenaces, els poden pagar o els peguen, abusen d’ells. La seva vida sencera és una victimització. A partir d’aquí faig una altra aportació meva, la reparació. Defenso que cal fer un procediment de reparació de nens que han patit abús institucional total, que no es pot entendre igual ni es pot reparar de la mateixa manera que un infant que ha rebut una victimització puntual amb una escola de règim obert, que després ha tornat a casa amb els seus pares i els hi ha explicat. És un context diferent, el del nen que ha viscut en aquest entorn victimitzant tota la seva vida. 

A la tesi faig un esquema de reparació, basant-me en models que s’han fet en altres països, que crec que pot ser útil per incloure tots els tipus de víctimes, tant els que han estat víctimes en règim obert com els que han estat víctimes en una institució tancada. Això permetria incloure totes aquestes víctimes que he entrevistat i que van estar a la maternitat.

Afirmes a la tesi que estan traumatitzades.

Encara pateixen els efectes de la seva victimització. Són persones que han anat al psiquiatre, que tenen ideacions suïcides, que han tingut problemes de relació; que encara avui diuen “és que sento que em criden pel meu nom i m’emociono perquè sempre m’havien cridat per un número”. Tota aquesta gent, que avui està patint aquestes circumstàncies, també ha d’entrar en un hipotètic esquema de reparació. És la victimització de l’oblit: ells són conscients que han patit una experiència molt dura, molt traumàtica i que ningú els escolta, o ningú sap o vol saber que han existit.