La pèrdua de terreny de la llibertat de càtedra del professorat universitari enfront de l’increment de competències institucionals

L’espai que circumda la tasca docent del professorat universitari l’estan ocupant cada vegada més altres institucions, i això limita la seva capacitat de decisió sobre la metodologia docent i sobre altres aspectes del seu quefer acadèmic. Encara que la llibertat ideològica continua sent un element protegit, novetats com la creixent normativa reguladora del control de qualitat docent i la intervenció d’altres administracions han anat disminuint la seva llibertat d’elecció. Entre altres qüestions, les eines tecnològiques que cal utilitzar en la docència o la decisió sobre quines habilitats i competències són necessàries per als estudiants de la matèria en què el professorat és expert, estan en mans de la universitat mateixa o d’institucions autonòmiques o estatals.

L’avenç en l’adquisició de competències per part de les institucions duu aparellada una reculada en les del professorat, notablement en aspectes que s’acostumaven a deixar a criteri del docent en l’exercici de la seva llibertat de càtedra. Aquesta deriva ja ha pres cos legal: la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), acabada d’aprovar, situa l’autonomia universitària com a garant de la llibertat de càtedra (art. 3.3). Això representa un canvi de paradigma respecte a la concepció històrica que s’ha mantingut fins a la derogada LOU, en què era l’autonomia universitària la que es fonamentava en la llibertat de càtedra (art. 2.3). Passem d’una situació en què és l’activitat del professorat la que dona sentit a l’autonomia de la institució, a la situació contrària. 

N’hi ha manifestacions diverses, d’aquest nou enfocament. En l’educació universitària actual, la llibertat de càtedra es troba cada vegada més limitada a causa de la planificació detallada i estandarditzada dels continguts i els coneixements que han de ser ensenyats, així com les obligacions imposades per l’organització i la incorporació de tecnologies. La integració del sistema universitari en l’espai europeu d’educació superior (EEES), a través del “procés de Bolonya”, també va contribuir a crear aquesta situació. La reducció del nombre de cursos en els graus universitaris i la precisió de les competències i destreses requerides que això va comportar també van ser objecte de crítica, ja que poden limitar el desenvolupament d’habilitats crítiques i el procés de maduració de l’estudiantat. En general, el personal docent té menys capacitat de decisió en la seva tasca, i això ha generat dubtes sobre la influència excessiva de la planificació en les llibertats acadèmiques.

Actualment, el Reial decret 822/2021 regula l’organització dels ensenyaments universitaris a Espanya. Per garantir la qualitat de l’ensenyament, s’estableix un sistema troncal de procediments de garantia de la qualitat, que es duu a terme a través de les agències d’avaluació de la qualitat i d’acreditació. Aquesta configuració ha donat lloc a una nova disminució del paper del professorat, la qual cosa ha estat objecte de preocupació ja des de l’inici de l’aplicació de l’EEES. L’agència avaluadora té la responsabilitat de garantir la coherència acadèmica entre la denominació del títol universitari oficial de grau i els objectius formatius, així com l’estructura i els continguts fonamentals del pla d’estudis. A més, els resultats de la formació i de l’aprenentatge “han de ser avaluables, i s’han de centrar en aquells coneixements o continguts, competències i habilitats o destreses acadèmicament rellevants i significatives”, la qual cosa significa que el criteri per decidir si el que ensenya el professorat és rellevant i significatiu queda també en mans de l’agència avaluadora. 

Quant a la tecnologia, és obvi que s’ha convertit en una eina essencial per a la docència a les universitats, però el seu ús també planteja alguns conflictes. La falta de regulació en la legislació vigent deixa en mans de les institucions universitàries la decisió de quines tecnologies utilitzar, i el personal docent es veu obligat a adaptar el seu ensenyament al que se li ofereix. Amb aquestes premisses, la llibertat de càtedra pot entrar en conflicte amb l’adopció de tecnologia per a l’ensenyament, i això pot generar situacions problemàtiques. Per exemple, una professora es podria negar a utilitzar una determinada eina tecnològica que la institució l’obliga a fer servir, al·legant que no és adequada per a la seva metodologia docent. Però, pot el professorat apel·lar a la seva llibertat de càtedra per triar altres tecnologies més adequades? Actualment, no hi ha una disposició legal concreta que permeti limitar la llibertat d’elecció de tecnologies per part del professorat. En el sentit contrari, tampoc hi ha cap previsió normativa que faculti el personal docent a imposar les seves preferències per determinades eines o sistemes tecnològics. En última instància, la decisió recau normalment en l’autonomia de la universitat per disciplinar l’organització de la docència, mentre que el professorat s’haurà de conformar amb guardar el dret fonamental a la llibertat de càtedra per a una altra ocasió.