Josep Ferrés: “El consentiment del perdedor és el que dona la força a la nova democràcia després d’un procés d’independència”

Químic de formació, a en Josep Ferrés Corominas la història i la política sempre li han interessat. Tant és així que, després d’anys de treballar com a directiu en una empresa farmacèutica catalana, va decidir implicar-se en la política municipal i va entrar com a regidor de l’equip de govern del seu poble, Olot. L’experiència el va frapar tant que va sentir la necessitat d’aprendre més sobre teoria política, el que el va empènyer a matricular-se al Màster d’anàlisi política de la UOC. En acabar, el seu tutor del TFM, el professor Ivan Serrano, li va aconsellar que transformés aquell treball en una tesi doctoral. I així va ser com Ferrés ha acabat submergint-se en el darrer segle d’història d’Europa, duent a terme una tasca detectivesca, per analitzar què ha passat amb els perdedors en els països que han obtingut la seva independència a Europa des de l’any 1900.

D’on surt la idea de tema per a la tesi doctoral?

L’any 2015-2016 jo era un activista polític en pro de la independència de Catalunya. Era membre de l’ANC i havia militat en una formació independentista. En aquell moment, com molts altres, pensava que la independència de Catalunya era inevitable. Va ser aleshores quan vaig començar a pensar en el després, en què passaria, perquè estava clar que no hi hauria unanimitat. M’interessava reflexionar sobre quina podria ser l’evolució dels qui estaven en contra de la independència, tant de les persones com de les seves estructures polítiques, i d’aquí sorgeix la idea del TFM i després de la tesi doctoral.

La tesi explora els moviments antisecessionistes que acaben amb èxit a Europa des de 1900 fins al 2020.

Com que mirar tot el món era impossible, vaig establir un criteri geogràfic: estudiaria Europa en el sentit extens, des de l’Atlàntic fins al Caucas, des del 1900 fins a l’actualitat. La condició més important que calia que es complís és que després de la independència assolida per una regió, el nou estat que en sorgís havia de ser democràtic. Curiosament, hi ha països que complien els criteris, però on no hi havia una oposició organitzada, com és el cas d’Eslovènia, on només una persona va votar en contra de la independència.

Com ha estat el procés d’obtenció de la informació?

He hagut de consultar arxius i bases de dades de diferents països; alguns d’ells només contenien informació parcial i havia de recórrer a hemeroteca i a demanar les actes de votació de les declaracions de sobirania per anar revisant directament els posicionaments de cada partit polític. Fins i tot en unes vacances vaig marxar a Macedònia, a consultar a la biblioteca nacional, on en vaig passar dies buscant, però no vaig poder trobar cap document ni article de premsa de l’època que informés sobre qui va votar en contra de la independència.

Què ha estat el més complicat?

Que em fessin cas, perquè no tenia una carta de presentació prou bona perquè m’atenguessin a la primera: era simplement un estudiant de doctorat de la UOC. En alguns casos, havia d’insistir i insistir. Però finalment he trobat coses ben curioses.

Com ara què?

Doncs, per exemple, el cas de Letònia. A la Viquipèdia hi ha un article on s’explica i es recull la votació que es va fer a favor i en contra de la independència d’aquesta república. Hi consta que un polític va votar a favor i la Viquipèdia recull fins i tot la seva biografia i se’l descriu com a pare de la pàtria letona. Doncs bé, vaig descobrir que aquest senyor havia votat en contra dues vegades, una en el moment de la proclamació i una altra quan es va aixecar la suspensió de la declaració d’independència.

Has fet una feina de detectiu!

I tant. Han estat cinc anys de recerca molt divertits. Recordo que em posava molt content cada cop que trobava una dada o quan rebia un mail d’algú que m’enviava un document.

 A quines conclusions arribes a la tesi?

Després d’un procés d’independència, hi ha quatre possibles escenaris. El primer, que es prohibeixin els partits polítics en contra de la independència. Això és el que passa a totes les repúbliques exsoviètiques, com ara les Bàltiques o Geòrgia. També va passar a Ucraïna. I els hi surt bé, perquè el que pretenien aconseguir, sobretot Estònia i Letònia, és desarticular políticament la minoria russa, que, per cert, encara hi viu allà tot i que en condicions de reconeixement feble de la seva existència. No tenen condició de ciutadans, perquè no van voler accedir a la ciutadania d’Estònia o de Letònia i ja han perdut la russa. Ha calgut que s’habilitessin estatus especials per a aquestes persones.

 Quins són els altres escenaris?

El de la desaparició per manca d’interès dels electors cap a les seves propostes. Això ha passat a pocs llocs, com ara Macedònia, amb el partit iugoslau de Macedònia que reivindicava l’existència del país dins de la federació iugoslava, en el context de la guerra dels Balcans. També passa a Irlanda, on va desaparèixer l’Aliança unionista del sud de l’illa quan es consuma la partició. Havia passat la guerra angloirlandesa que havia provocat un flux de població protestant cap a l’Ulster. Quan es crea l’estat lliure d’Irlanda, a les primeres eleccions, les minories perden i es queden sense representació parlamentària. I el tercer escenari és el de la continuació. Hi ha partits que s’adapten més o menys bé, amb més o menys immediatesa a la vida al nou estat. És, de fet, el que passa a la majoria dels casos.

El darrer cas és el de la continuació en una altra entitat territorial, promovent una secessió interna com en el cas de la partició d’Irlanda, on el Partit Unionista va continuar la seva activitat política; o a Moldàvia, on els partits antisecessionistes varen promoure la secessió de Transnístria.

És inevitable pensar en possibles paral·lelismes amb Catalunya

Voldria pensar que seguirem camins paral·lels al de Montenegro: durant una o dues legislatures, fins que s’accepti plenament el pas a una nova república democràtica, homologable, que respecta els drets de tothom. Això sí, és important que els partits perdedors acceptin la victòria de l’altre bàndol. El consentiment del perdedor és el que dona la força a la nova democràcia. Cal acceptar que la teva opció pot perdre, que la victòria de l’altre és completament legítima i que el teu deure és acceptar els resultats. Que és per exemple el que no ha passat amb Trump o Bolsonaro. “Com pot ser que guanyi un altre que no soc jo?”.

 I ara què?

M’agradaria ampliar la investigació, amb més temps. Perquè tot i que he trobat molts trets en comú, també he vist molta diversitat. M’agradaria estudiar què passa en casos més propers a Catalunya, com han evolucionat i ampliar comparant casos.