Israel podria frustrar el desarmament de Hezbollah

En el context de guerra civil en el Líban, l’aparició de Hezbollah (o Partit de Déu) es produeix essencialment com a resposta de la invasió israeliana del 1982.

La comunitat xiïta, històricament la més marginada en els àmbits econòmic, social i polític del Líban, va viure transformacions internes importants en les dècades dels 60 i 70, amb una mobilització destacada de la comunitat. Les classes mitjanes es mobilitzen més amb partits transversals (no comunitaris) amb ideologies panarabistes, socialistes o comunistes, mentre que les classes més populars a través del moviment dels desheretats, liderat pel clergue Musa Al-Sadr. La repressió del xiisme a l’Iraq de Sadam Hussein (varis dels clergues islamistes es refugien al Líban) i sobretot la revolució iraniana provoquen l’aparició de grupuscles islamistes en la comunitat.

En aquest context, l’operació militar israeliana del 1978, teòricament destinada a expulsar els palestins del sud del Líban, però que afecta sobretot la comunitat xiïta, fa créixer la sensació d’indefensió i la necessitat d’una milícia pròpia. Però serà la invasió israeliana de 1982 la que crearà les condicions que faran possible l’aparició de Hezbollah. 

La brutalitat de la intervenció israeliana, amb el setge i bombardeig de Beirut, les nombroses massacres i crims de guerra (entre les quals destaca la cruesa de la Matança de Sabra i Xatila) i l’ocupació permanent del sud del Líban (que perjudica especialment la comunitat xiïta), ofereixen el marc mental comú, o el frame, necessari per a la cohesió dels diferents grupuscles i la mobilització d’una part de la joventut xiïta (i no xiïta) al voltant de l’organització que esdevindrà Hezbollah. 

Un cop acabada la Guerra Civil Libanesa, amb l’arribada de la 2a República, Hezbollah desenvoluparà de forma molt important el seu sector assistencial, i passarà a ser un partit de masses integrat al sistema polític libanès. Malgrat això, el fet de representar la Resistència enfront d’Israel, que continua ocupant el sud del país, és un dels seus recursos de poder més preuats. A més d’aquest poder simbòlic, controlar el grup armat més poderós del país, amb els seus serveis d’intel·ligència associats, representa un recurs de poder material indiscutible per a les seves elits.

Finalment, el 2000, Israel es retira unilateralment del sud del Líban, i Hezbollah capitalitza la victòria d’aquest fet (minimitzant el paper que han tingut altres grups). Tanmateix, a partir d’aquest moment ha d’afrontar el problema que, sense l’ocupació militar del sud del país, és més difícil justificar l’existència del seu braç armat. El seu principal argument passa a ser la seva capacitat de dissuasió front Israel (atès que l’exèrcit libanès no té les capacitats necessàries).

Si abans de la retirada d’Israel, a escala libanesa era (gairebé) inqüestionable el dret de Hezbollah a tenir un braç armat, a partir d’aquest moment es comencen a sentir les primeres veus crítiques demanant el seu desarmament. I aquestes crítiques, que s’inicien en un sector de la comunitat cristiana, progressivament s’aniran fent més obertes i estenent a altres comunitats (modulades en funció de l’actuació d’Israel i Estats Units en la regió, com més agressiva era aquesta, més s’apagaven les crítiques).

El 2005, després de la retirada de l’exèrcit sirià del Líban (a causa de les multitudinàries protestes en resposta a l’assassinat de l’ex-primer ministre Rafiq Hariri), la pressió pel desarmament de Hezbollah era enorme. Externament, l’administració de George W. Bush, un cop acabada la Guerra de l’Iraq, havia identificat el Líban com el punt feble de l’aliança Iran-Síria-Hezbollah-Hamàs i exercia una gran pressió en aquest sentit (incloent-hi l’aprovació de la Resolució 1559 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, entre altres, demanant aquesta dissolució), i els focus internacionals estan posats sobre el país. La pressió és igual o més forta a escala interna libanesa, on el braç armat de Hezbollah esdevé una de les primeres qüestions del debat públic al país, sent fortament qüestionat per alguns sectors. Aquesta qüestió també és una de les causes de la situació de bloqueig en la política libanesa del moment.

La situació interna en el Líban en aquell moment era especialment volàtil i perillosa. Per fer-hi front i trobar una solució política, les elits del país acorden establir un Diàleg Nacional que abordarà les qüestions sensibles que mantenen bloquejat el país, entre elles, la qüestió del braç armat de Hezbollah. El Diàleg Nacional, amb la participació de les elits del Partit de Déu, arranca de forma prou satisfactòria, resolent algunes de les disputes entre les elits. No obstant això, el procés s’encalla en arribar a la qüestió de les armes de Hezbollah. S’havia concedit al Partit de Déu abordar aquesta qüestió conjuntament amb la qüestió de la seguretat al Líban. Les seves elits pensaven que podrien sostenir la necessitat del seu braç armat per poder defensar el país. Tanmateix, ben aviat, en el debat públic els seus arguments van ser superats. No només per part dels opositors s’acusava a Hezbollah de ser la causa de la inseguretat al Líban, sinó que s’oferien propostes per mantenir la seva capacitat de dissuasió, com la integració del seu braç armat, mantenint l’estructura de milícia, a l’exèrcit libanès (la institució de l’Estat més ben valorada pels libanesos, també pels xiïtes). 

És en aquest context de dificultats per defensar políticament el seu braç armat, que Hezbollah porta a terme una operació de segrest de dos soldats israelians. Una operació que sobrepassa lleugerament les “regles del joc” a les que se cenyien els intercanvis de foc amb l’exèrcit israelià des del 2000¹.

Si en aquell moment de màxima fragilitat del braç armat de Hezbollah, Israel hagués respost per vies diplomàtiques doblant la pressió internacional, Hezbollah hauria tingut fortes dificultats per suportar la pressió interna sense desarmar-se. Fins i tot, encara Israel que hagués bloquejat el país per terra mar i aire (com també va fer), o que hagués llençat atacs puntuals dirigits a infraestructures de Hezbollah, la pressió interna s’hauria pogut mantenir. Malauradament, Israel va respondre amb un bombardeig massiu, sobretot sobre infraestructures civils².

Després de 33 dies de guerra, amb la firma d’una treva (a través de la resolució 1701 del Consell de Seguretat de NNUU), s’arriba al final de l’operació militar. Les elits de Hezbollah (especialment el seu líder Hassan Nasrallah) en surten políticament més reforçades que mai, amb un suport que va més enllà de la comunitat xiïta i que fins i tot s’estén en l’àmbit regional. La possibilitat de desarmar Hezbollah desapareix, sent una víctima més del conflicte. L’escalada amb Israel ha salvat el seu braç armat.

Actualment, amb un context molt diferent, es torna a obrir una finestra d’oportunitat per desarmar Hezbollah. Des de llavors, internament, la imatge de Hezbollah s’ha vist perjudicada per diferents qüestions, com la seva participació en la guerra de Síria, la seva participació en la disputa pel control de les institucions (corruptes) de l’Estat (que havia evitat fins al 2005), o la seva posició de bloqueig polític que ha mantingut en un país sotmès a una gravíssima crisi econòmica. Igualment, l’obertura d’un “front de suport” en solidaritat amb Hamàs no tenia el suport de la majoria dels libanesos que entenen que el seu país ja tenia una situació prou complicada i no es podia permetre un enfrontament amb Israel.

A més del desgast de la seva imatge, i la consegüent pèrdua de suport de la població, els cops soferts en l’últim enfrontament contra Israel han sigut majúsculs. S’han eliminat els seus líders més destacats del cos militar i el seu secretari general Hassan Nasrallah. També s’ha fet evident una falla sense precedents pel que fa a intel·ligència, que va permetre l’eliminació d’aquests alts càrrecs i dur a terme l’operació amb els buscapersones explosius. El nombre de baixes entre les seves files tampoc té precedents en el Partit de Déu, com tampoc la destrucció del seu arsenal.

Tot i això, fins i tot tenint en compte les estimacions més altres de víctimes (donades per Israel) fossin correctes, amb 3.000 milicians morts i el 80% del seu arsenal destruït (altres fonts ho situen per sota del 50%), Hezbollah encara podria disposar d’uns 27 mil milicians entre actius i reserva (100 mil segons el mateix partit), i desenes de milers de coets i míssils de curt abast. Per aquest motiu, analistes consideren que l’error pot ser intentar anar massa de pressa i forçar un enfrontament. El desarmament de Hezbollah s’ha de fer, sota pressió, però a través de la política i la negociació. 

Aquesta finestra d’oportunitat també es reflecteix en el fet que és la primera vegada des del final de la Guerra civil que un president³ libanès (Joseph Aoun) s’ha posat com a objectiu restablir el monopoli de l’ús de la força i el control de les fronteres, per part de l’Estat. Al període 2005-2006, el primer ministre havia demanat que Hezbollah es desarmés, en contra de la posició del president d’aquell moment (Émile Lahoud). En aquesta ocasió coincideixen tant el govern com el president en tenir la voluntat de controlar el braç armat de Hezbollah. Aquesta diferència no és un fet menor car el president és el cap de les forces armades, i en aquest cas concret, Aoun havia sigut el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, i per tant coneix en profunditat aquest cos armat i hi té una forta influència. 

Aquesta qüestió també mostra la debilitat del Partit de Déu atès que aquest tenia capacitat per vetar l’elecció del president Aoun (com havia fet durant més de dos anys en què la posició havia quedat vacant), però finalment va haver de cedir. Segurament els principals factors que el van portar a fer-ho són dos, per una banda, el desgast de la seva imatge (poder simbòlic) ja no li permetia mantenir el bloqueig polític en la desastrosa situació que es troba el Líban. Mentre que, per altra banda, ara li és més difícil rebre finançament de l’Iran⁴ i també necessita que d’alguna forma es financi la reconstrucció del sud del Líban i els barris xiïtes de Beirut, a més de necessitar una certa recuperació econòmica que el bloqueig polític impedia. 

Una altra qüestió que també pot anar a favor d’aquesta finestra d’oportunitat és que, per primera vegada des del final de la Guerra Civil, el líder de Hezbollah no prové del seu braç armat⁵ sinó de l’àmbit polític i social del partit. Aquest pot ser un factor important, atès que l’elit provinent del braç armat es beneficia de la continuació del conflicte per mantenir una posició privilegiada dins de l’organització. O plantejat al revés, el nou secretari general, en la competició interna, es beneficiaria d’una reducció de la conflictivitat i del poder del braç armat.

No obstant això, una de les amenaces sobre aquesta finestra d’oportunitat és l’actitud d’Israel enfront del Líban. El fet de no complir amb la retirada acordada amb l’alto el foc i mantenir-se ocupant 5 posicions estratègiques en el Líban, representa una dificultat més pels libanesos que volen desarmar a Hezbollah. Els assassinats i bombardejos que continua duent a terme Israel, omplen d’arguments als líders del braç armat per no cedir. I en el cas que hi tornés a haver una forta escalada violenta, més si és indiscriminada i es percep com injustificada, molt probablement la finestra d’oportunitat es tornaria a tancar.

1. Per exemple, si aquest segrest s’hagués perpetrat a les granges de Xebaa, o en alguna de les altres zones disputades a causa de les anomalies de la frontera, es podria considerar dins les “regles del joc”, però el segrest es comet en territori israelià (a pocs metres de la frontera). El nombre de morts resultant de l’operació, amb 8 militars israelians (més els dos segrestats que moriran posteriorment a causa de les ferides), també és més contundent que en els intercanvis que s’havien produït des de la retirada israeliana del 2000. ↩︎
2. El Líban va estar sotmès a 7.000 operacions de bombardeig aeri i 2.500 d’artilleria naval, amb un resultat estimat de 1.191 víctimes mortals (un terç eren nens), uns 4.405 ferits, i gairebé un milió de desplaçats (UN Human Rights Council, 2006). Els danys econòmics s’estimen al voltant de 12 mil milions de dòlars. Aquests costos inclouen la destrucció de ports, aeroports, plantes elèctriques i de tractament d’aigües, dos hospitals destruïts i tres seriosament danyats, uns 80 ponts (o 120 segons les fonts), 94 carreteres, més de 25 benzineres, unes 900 empreses i més de 15.000 habitatges, oficines i comerços (Amnesty International, 2006). A més, les FDI van deixar mines antipersona i els últims dies de la guerra (un cop acordat l’alto el foc) van bombardejar alguns pobles amb bombes de dispersió (cluster bombs), cosa que assegurava que el nombre de víctimes (especialment nens i agricultors) augmentaria posteriorment.
   ↩︎
3. Recordem que al Líban el president ha de ser cristià, el primer ministre sunnita, i el president del Parlament xiïta. ↩︎
4. En l’àmbit intern Hezbollah ha perdut el control dels serveis de seguretat de l’aeroport internacional Rafiq Hariri, una possible porta d’entrada, mentre que la caiguda de Al Assad dificulta la via terrestre a través de Siri, sense tenir en compte que la pròpia situació de l’Iran ja és prou complicada per si mateixa. De fet, a l’inici del conflicte, Hezbollah (com havia fet en ocasions anteriors) havia promès que indemnitzaria a les víctimes i danys comesos per Israel, i en aquesta ocasió no està podent complir la seva promesa. ↩︎
5. El clergue Naim Qassem, actual secretari general, ha tingut principalment un paper ideològic i polític dins el partit. Autor de nombroses publicacions, ha assumit sobretot funcions polítiques, liderant diverses campanyes electorals i gestionant qüestions polítiques de primer ordre, també ha realitzat funcions de gestió en l’estructura social, especialment en l’àmbit de l’educació (en un origen, a més de clergue, havia sigut professor de secundària). No es preveia que Naim Qassem esdevingués secretari general (malgrat que fa més de 30 anys que és el vicesecretari), ha arribat a aquesta posició perquè els successors previstos de Nashralla també van ser assassinats. ↩︎