Ignasi Torrent: “El conflicte és natural. El problema són els mecanismes que es fan servir per a la resolució dels conflictes”

El professor Ignasi Torrent s’ha incorporat recentment a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) com a professor agregat del grau de Relacions Internacionals. Expert en conflictes internacionals i escenaris postbèl·lics, va cursar el seu doctorat a la Universitat Pompeu Fabra, amb estades doctorals a la University of Sierra Leone i a la City University of New York, sobre el paper de les Nacions Unides en diferents escenaris postbèl·lics a l’Àfrica Occidental i l’Àfrica Central. Autor del llibre Entangled Peace, que aprofundeix en el rol dels actors com les Nacions Unides en els contextos postbèl·lics, així com de nombroses publicacions tant acadèmiques com no acadèmiques, ens explica en aquesta entrevista quina ha sigut la seva trajectòria fins ara i com es presenta el nou curs a la UOC.

Com ha començat el curs? Quins reptes tens al davant?

Durant la meva trajectòria professional no havia treballat mai en universitats en línia, per tant, el principal repte ha estat adaptar-me a aquest nou format. Anteriorment, jo ja havia estat professor col·laborador a la UOC, però ara la situació és diferent, perquè passo a formar part de la plantilla, i tinc noves responsabilitats.

I quines assignatures imparteixes?

En el grau de Relacions Internacionals, dono classes sobre globalització, i també dono classes a algun màster, com el Màster d’Anàlisi Política, el Màster en Conflicte, Pau i Seguretat, i un Màster de Cooperació Internacional al Desenvolupament i Acció Humanitària, que han sigut sempre les meves àrees d’interès.

Ens podries explicar la teva trajectòria acadèmica i professional abans d’entrar a la UOC?

Vaig cursar el Doctorat entre la UPF, que era la meva alma mater, i la University of Sierra Leone, a Freetown, on vaig fer part del treball de camp, sobre el paper de les Nacions Unides en diferents escenaris postbèl·lics a l’Àfrica Occidental i l’Àfrica Central. Després, vaig acabar la tesi a la City University of New York, des d’on tenia accés a la seu de les Nacions Unides, que em va anar molt bé per fer entrevistes. Una de les dimensions que analitzava a la meva tesi era com es dona aquest procés de traslladar informació des de la seu de les Nacions Unides fins al terreny, en aquest cas a Sierra Leone, un procés que m’interessava molt. Aquesta triangulació entre Barcelona, Freetown a Sierra Leone i Nova York em va anar molt bé.

Vaig acabar la tesi el 2017, i després vaig fer un postdoc a la University of Westminster a Londres. La primera plaça de lector que vaig treure va ser el 2019 a la University of Hertfordshire, també a Londres, i la de professor agregat el 2022, a la mateixa universitat. Ara estem en procés de trasllat a Barcelona, i la veritat és que la UOC és molt flexible i ens està posant les coses fàcils.

Ja les has mencionat una mica, però vols desenvolupar quines són les teves línies d’investigació prioritàries?

En els deu anys que porto com a investigador actiu, vaig començar amb la reconstrucció d’escenaris postbèl·lics, estudiant el paper que tenen actors com les Nacions Unides a l’hora de reconstruir una societat, el que en anglès es coneix com a peace building. I a poc a poc he anat incorporant noves dimensions: com els desafiaments mediambientals poden desencadenar conflictes socials, polítics i fins i tot conflictes armats, com ha passat per exemple al Iemen; també com la desforestació massiva de l’Amazones ha causat conflictes sociopolítics amb les poblacions indígenes, o els enfrontaments que han generat els oleoductes i gasoductes als Estats Units, per exemple a Dakota del Nord. És a dir, he incorporat la manera com els conflictes mediambientals entrellacen amb la violència i els conflictes armats.

Més recentment, també m’he interessat en com els temes mediambientals ens conviden a repensar la relació de les persones amb l’entorn material, i m’he ficat en temes més de pensament crític contemporani. Ja fa bastants anys que col·laboro amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que té un laboratori d’idees, el CCCBLab, i faig publicacions que es poden trobar a la seva pàgina web. En paral·lel, també col·laboro amb l’Institut d’Humanitats de Barcelona, que també depèn del CCCB, on he impartit cursos de pensament crític contemporani al voltant d’aquests temes. 

I de què tracta el teu llibre Entangled Peace: UN Peacebuilding and the Limits of a Relational World, publicat per Rowman and Littlefield l’any 2021?

El llibre recull part dels fruits de la meva tesi que vaig acabar l’any 2017, però a la vegada incorpora les meves noves sensibilitats acadèmiques. Explica les complexitats que es troben els actors com les Nacions Unides quan aterren a una zona postbèl·lica, com ara Sierra Leone. El que passa és que aquests actors tenen una agenda molt rígida, que acostuma a topar amb complexitats que es mengen les agendes. Al final, aquests actors estan constantment redissenyant les seves estratègies i les seves tàctiques, i moltes vegades acaben no complint els seus objectius d’inici, o inclús a vegades empitjorant la situació. En resum, Entangled Peace és una mirada crítica al rol que tenen actors com les Nacions Unides en els contextos postbèl·lics.

Es fa inevitable preguntar-te si tens algun comentari sobre l’actual escalada del conflicte a l’Orient Mitjà.

L’Orient Mitjà actualment és un polvorí. No és que em sorprengui. És un escenari que hem vist sovint en els últims cinquanta anys. No és la primera vegada que veiem un atac amb míssils des de l’Iran, ni tampoc una incursió d’Israel al sud del Líban, tal com ja va passar al 1982, que els israelians van arribar fins a Beirut i es van quedar allà fins a l’any 2000. És una dinàmica i una geopolítica que malauradament ja l’hem vist en el passat. La impunitat amb què actua Israel i la forma en la qual viola els tractats internacionals i les convencions també és una constant. I els diferents punts de poder a Occident, com la Unió Europea o els Estats Units, juguen amb dues vares de mesura amb Israel que és bastant vergonyós. 

Per a mi, la gran diferència entre la situació d’ara i la d’abans és que abans hi havia una reacció ràpida dels estats àrabs, però ara, la conflictivitat interna que hi ha en el món àrab, sobretot entre països com Egipte, Jordània o Síria, impedeix una resposta ben coordinada dels estats àrabs. I això s’explica per diferents factors, com el declivi del panarabisme des de finals dels anys setanta, l’auge de l’islamisme polític, la revolució de l’Iran, etc. Realment és una situació molt complexa, i malauradament les anàlisis que es fan sovint són poc fundades i sovint els opinadors, no sempre, tenen un coneixement pobre de quina ha estat la història de l’Orient Mitjà.

Per acabar, una pregunta que també és força complexa. És possible la pau o està en la natura de l’home que sempre hi hagi guerres?

Possible ho és, però factible, no tant. Al final, vivim en un món on la violència és part del mateix procés constitutiu d’aquest món, ens agradi o no ens agradi. Pensar en una pau mundial és complicat. Tant de bo es produís, però hi ha molts interessos pel mig, tant individuals com col·lectius. Al final, el problema no és tant el conflicte, que és natural que es produeixi, com els mecanismes que es fan servir per a la resolució d’aquest conflicte, que haurien de ser no violents.