El “no” d’Austràlia al referèndum sobre la Veu

El passat 14 d’octubre els australians van ser convocats a les urnes per modificar la constitució introduint l’anomenada Veu al Parlament (d’ara endavant, la Veu); un òrgan de representació dels indígenes a Austràlia. Amb un 86,3% de participació, el 60% dels votants australians i la majoria en tots sis estats federals van votar “no”. El resultat tanca la porta a una reforma constitucional que hauria suposat una oportunitat per desencallar la manca de reconeixement dels indígenes d’Austràlia, institucionalitzant un canal per articular propostes des de les primeres nacions del país que abordessin la llarga llista de problemes que pateixen en pràcticament tots els indicadors de benestar. El resultat també és problemàtic en si mateix, en termes democràtics pel xoc de majories que es discuteix en aquest article.

La història colonial d’Austràlia s’assenta – com en tants d’altres casos – sobre la despossessió, l’abús i la desigualtat. Però a diferència de la resta de països de la Commonwealth, Austràlia mai no ha signat un tractat amb les seves primeres nacions. La demanda de tractat, sobre la base que la Sobirania mai fou cedida, ha estat una constant al costat de demandes de vegades més pragmàtiques (certs nivells d’autonomia, implementació de polítiques públiques o participació en la presa de decisions) i més simbòlic d’altres (reconciliació, explicar la Veritat, escoltar). El referèndum del 14 d’octubre s’emmarca en un llarg camí de desavinences entre governs de tots els colors i els indígenes australians pel que fa a l’encaix entre primeres nacions i l’Estat modern australià. Un estira-i-arronsa que s’ha caracteritzat sovint per iniciatives del govern australià que o bé tenien poc a veure, o bé es quedaven curtes davant les demandes de reparació, reconeixement i autodeterminació dels pobles indígenes, però que alhora resultaven difícils d’acceptar per una important de la població australiana blanca. A més, en el millor dels casos aquestes iniciatives eren rebudes amb tebior, com desinterès o rebuig, per part de les primeres nacions. Cal afegir que això passa en un context d’alta heterogeneïtat; a Austràlia subsisteixen encara més de  400 nacions originàries i 280 grups lingüístics amb interessos i preferències diversos. La penúltima d’aquestes propostes, consistia en el reconeixement dels indígenes a la Constitució així com l’eliminació d’alguns articles racistes d’aquesta. El govern va crear un consell pel referèndum encarregat de recollir les deliberacions de més de 300 reunions celebrades a diferents punts del país per decidir sobre el tipus de pregunta que calia formular, tot plegat acompanyat d’una campanya massiva de comunicació i sensibilització (Recognize Campaign). El consell presentà els resultats de les deliberacions a una convenció de primeres nacions celebrada a l’Uluru, el centre d’Austràlia. D’aquesta convenció en sorgí la Declaració Uluru des del Cor, que rebutjava el reconeixement com a tal i demanava, en canvi, tres coses: Makarrata, Veu i Veritat. Makarrata és un concepte complex de la llengua Yongdu que descriu un procés de resolució de conflicte i justícia, i que sovint s’equipara a tractat. La Veu és literalment la consagració de la veu aborigen a la Constitució australiana mitjançant la seva institucionalització al poder legislatiu. La veritat implica, recuperar la memòria històrica colonial, explicar la veritat del que va passar, i les conseqüències persistents que encara avui en dia pateixen aborígens australians i illencs de l’Estret de Torres. La declaració acaba fent referència a l’últim referèndum de 1967, que incloïa els indígenes al cens, amb una reflexió prou clara: El 1967 vam començar a ser comptats, el 2017 busquem ser escoltats.  La proposta fou immediatament rebutjada per l’aleshores primer ministre conservador, Malcolm Turnbull, que de fet ja titllà la Veu de “tercera cambra”.

Gairebé sis anys més tard el govern australià recuperava una part d’aquesta declaració, només elaborant una proposta al voltant de la dimensió de la Veu, quan semblava en alguns sondejos que la població australiana es mostrava a favor d’aprofundir en l’encaix dels indígenes australians a la Constitució. El referèndum demanava als votants si acceptaven una modificació Constitucional per reconèixer les primeres nacions australianes i establir una Veu Aborigen i d’illencs de l’Estret de Torres. Tanmateix, la indefinició del que era, i el que no era, la Veu va condicionar el contingut i el to de la campanya. El Sí es mostrava com una oportunitat per iniciar un tancament de les vastes desigualtats que existeixen entre població blanca i indígena en pràcticament tots els indicadors de benestar disponibles, així com l’empoderament i un reconeixement fins ara absent. El No comptava amb un corrent minoritari progressista que considerava la Veu insuficient per la manca d’autonomia o capacitat legislativa, la dependència permanent a la voluntat subjectiva del govern i Parlament de torn pel que fa al seu establiment i funcionament (i permanència), i la paral·lela insistència en la celebració d’un tractat. El ‘no’ de l’oposició conservadora va construir la campanya sobre el dubte (amb el lema si no ho saps, vota no) de saber com es materialitzaria un organisme que era divisiu de la nació Australiana, en tant que establia diferències pel que fa als drets i deures entre indígenes i la resta, que podia implicar l’existència d’una tercera cambra, costar molts diners al contribuent, i altres amenaces relacionades amb, per exemple, els drets de propietat sobre la terra. El No del referèndum és greu, per dos motius.

En primer lloc, perquè si bé la majoria que ha dit que votat ‘no’, és la que representa la majoria dels votants australians, i la majoria dels 6 estats (de fet, a tots sis estats va sortir el no i només al territori de la capital d’Austràlia va guanyar el sí), no és pas la majoria entre els votants de les nacions indígenes. En efecte, existeixen indicis que apunten al fet que les nacions indígenes van votar més aviat sí al canvi constitucional malgrat l’abast limitat de la reforma. El cas d’Austràlia materialitza doncs el bloqueig permanent de la majoria sobre la voluntat d’una minoria que, representant poc menys del 4% de la població, no pot sinó esperar que la majoria blanca reculli les seves expressions i les faci seves. Els indígenes australians veuen tancat un nou camí cap al reconeixement i l’autodeterminació. 

En segon lloc, el ‘no’ situa la reconciliació a Austràlia en un atzucac de complicada resolució. Per començar, la proposta quedava lluny de les ambicions subratllades per la Declaració Uluru des del Cor, que proposava la Veu com a complement a dos elements igualment importants – tractat, i veritat. No han estat poques ni ambigües les propostes que les primeres nacions australianes han posat sobre la taula. Sí que han estat poques les vegades que Austràlia, i més concretament, les autoritats australianes, han escoltat amb atenció aquestes propostes i les han entomat seriosament. Mentrestant, però, l’esquema Closing the gap, una política orientada a reduir les desigualtats estructurals entre australians indígenes i no-indígenes en àrees bàsiques com l’educació, la salut, o l’economia, continua obtenint uns resultats molt insuficients.

El “no” deixa sense resoldre la pregunta sobre la urgència: fins a quin punt la societat australiana es pot permetre tancar una porta més al reconeixement i la reparació del tractament a què sistemàticament ha sotmès a les seves primeres nacions? 

[Aquest post ha estat elaborat sobre la base de la recerca postdoctoral de l’autora, en el marc del projecte National Conversations, dirigit pel professor John Parkinson, 2017-2018. Podeu trobar-ne un article d’accés obert aquí: https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/10361146.2021.2009764]