La política industrial en temps de reconfiguració de la globalització

23/05/2024
politica-industrial

El període d’hiperglobalització que va del 1980 al 2008 es va basar en dos elements: d’una banda, els principis neoliberals de desregulació, privatització i liberalització; i, d’una altra, els avenços en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) d’aquell moment. Les bondats aparents d’aquesta combinació es van legitimar socialment pels suposats guanys d’eficiència que implicava el fet de situar la producció en aquells llocs en què fos menys costosa i, així, augmentar la disponibilitat de béns i serveis per al consumidor occidental a uns preus més baixos. Per la seva banda, als països tecnològicament menys avançats se’ls argumentava que una elevada participació en el comerç i les inversions globals els comportaria unes transferències tecnològiques, financeres i de know-how que impulsarien la transformació dels seus teixits productius cap a activitats de més valor afegit.

El desenvolupament comercial i d’inversions en aquest entorn ideològic i tecnològic va impulsar la deslocalització de nombroses produccions que es feien en països occidentals, cap a països amb salaris més baixos, la qual cosa va derivar en una fragmentació extrema dels processos productius, articulada a través de les anomenades cadenes de valor global, una estructura organitzativa per mitjà de la qual es duien a terme les relacions, incloses les d’aprovisionament, entre les diferents unitats que conformaven la cadena.

Però la crisi del 2008, conseqüència de la crisi de rendibilitat del capitalisme, va desencadenar l’aparició de noves tendències. Una d’especial importància —i, encara que sembli paradoxal, amb l’objectiu de recuperar la rendibilitat perduda— va ser el progressiu retorn, cap al país d’origen, de determinades produccions prèviament deslocalitzades. Aquestes operacions s’expliquen perquè els avantatges que van impulsar les deslocalitzacions cap a determinats països, especialment la Xina, s’estaven esgotant.

La decisió de retornar era ben vista per les societats occidentals, atès que la crisi havia fet que segments més amplis de les seves poblacions identifiquessin amb claredat els efectes negatius que la globalització neoliberal havia tingut sobre les seves condicions de treball i de vida, especialment per als de qualificació més baixa. La crisi moral de la globalització es va instrumentalitzar políticament per justificar diverses guerres comercials, dins de la pugna pel lideratge tecnològic, econòmic i polític, entre les dues grans potències, els Estats Units i la Xina, amb la Unió Europea lluitant per mantenir un paper rellevant dins l’escena internacional.

Posteriorment, les mesures per fer front a la COVID-19, que van paralitzar les fàbriques a la Xina i en altres països asiàtics, van posar en evidència que la descomposició extrema dels processos productius, buscant la màxima eficiència, era també la seva principal font de febleses i vulnerabilitats quan tenen lloc esdeveniments no previstos que dificulten el transport, la circulació de mercaderies i la producció mateixa.

Per als gestors de la cadena, fer front a les interrupcions pot comportar costos molt elevats, ja que han de buscar nous proveïdors, homologar els seus productes i, molt probablement, seleccionar formes de transport alternatives. A més, caldrà afrontar altres problemes que segurament sorgiran, com ara temps de resposta inadequats per part dels nous proveïdors o, com va passar en el cas del coronavirus, que la interrupció d’activitats s’esdevingui de manera asíncrona, primer en uns països i després en altres.

Les companyies multinacionals van accelerar la reconfiguració de les seves cadenes amb l’objectiu de garantir els aprovisionaments i, amb això, el bon funcionament de les mateixes cadenes. En les noves decisions d’inversió, es comencen a imposar criteris de seguretat i s’intensifiquen les operacions de retorn de produccions (reshoring), sigui cap al país d’origen (backshoring), cap a un país pròxim (nearshoring) o cap a un país aliat o afí des del punt de vista geopolític (friendshoring). El resultat de tot això és una major concentració dels fluxos comercials a través d’unes cadenes que es fan més regionals i menys globals.

La COVID-19 i la guerra a Ucraïna, i fins i tot altres incidents de menor envergadura —com el del portacontenidors Evergreen, que el març del 2021 va quedar travessat al canal de Suez i va bloquejar-hi la navegació durant una setmana—, han fet que l’opinió pública occidental percebi els riscos que té una producció mundialment compartida, i han forjat un estat d’opinió partidari de reduir la dependència estrangera en la disponibilitat de béns catalogats com a essencials o estratègics.

En aquest nou escenari, sovint es fa al·lusió a la necessitat de recuperar la política industrial, rebutjada absolutament durant el període més intens de globalització neoliberal, com a instrument per assegurar la disponibilitat dels productes essencials i estratègics, així com els subministraments dins de les cadenes, i garantir-ne el bon funcionament, la qual cosa inclou incentivar i estimular el retorn de determinades produccions al país d’origen, a països pròxims o a aliats polítics.

Aquesta, però, és una visió molt reduccionista de la política industrial. A més de ser citada sovint com una opció màgica de resolució de problemes, no tots els països requereixen les mateixes mesures, ni tenen les mateixes possibilitats d’implementar-les. Pel que fa al tema tractat en aquest text, en essència, el debat continua sent com convertir el comerç i les inversions internacionals en un instrument al servei de la convergència econòmica, de la reducció de les desigualtats i de la lluita contra l’emergència climàtica i ecològica. El paradigma ètic i ideològic des del qual evolucioni la globalització marcarà la resolució d’aquest debat.

Enfront del risc d’un nacionalisme econòmic que desemboqui en un augment indiscriminat de barreres duaneres i aranzelàries a les importacions, intervenció en sectors econòmics per a benefici de determinats grups, control més estricte dels moviments migratoris…, cal buscar i avançar en l’establiment de mecanismes democràtics de governança global, que permetin i dirigeixin un procés de desglobalització coordinat i ordenat, amb l’objectiu d’aconseguir una nova globalització coordinada i ordenada, en la qual la competició es reservi a les empreses, mentre els estats cooperen i es coordinen amb criteris “federals”.

(Visited 15 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor de Política Econòmica i Economia Mundial dels Estudis d'Economia i Empresa i director del Màster Universitari en Anàlisi Econòmica de la UOC
Comentaris
Deixa un comentari