La conjura. Alguns primers i precipitats apunts.

En el dia en què es compleixen cinc jornades de confinament (quatre oficials) de la població espanyola, la plataforma HBO estrena la sèrie “La conjura contra Amèrica”, una ucronia (un passat alternatiu) que espanta per les similituds amb els temps presents o, millor dit, amb els de just d’abans d’ahir. Perquè la sèrie, basada en la novel·la homònima de Philip Roth, planteja el que hauria passat en uns Estats Units assotats per la Gran Depressió si el pilot aeri i heroi nacional Charles Lindbergh hagués encapçalat un moviment populista de tall xenòfob (que culpabilitza els jueus dels mals d’aquest temps) que hagués governat aquest país, derrotant al socialdemòcrata Franklin D. Roosevelt. ¿Sona realment tan distant al que està succeint o ha passat, ja no només als Estats Units, en els darrers anys?

Just ahir m’arribava també per WhatsApp (el mitjà que està gairebé monopolitzant la nostra virtual relació comunitària) una xerrada de Bill Gates en què advertia de la manca de preparació davant d’una pandèmia com la que estem patint aquests dies. A la xerrada, prescrivia per evitar un impacte massiu d’aquest esdeveniment, la necessitat de dotar-se d’un potent sistema sanitari mundial i potenciar al màxim la investigació mèdica, equiparant a més a la sanitat a la defensa pel que fa a alerta contínua i reserva. Molt admonitori a la vegada que és capaç de despertar els deliris conspiranoides més febrils (o assenyats, donats els temps). No obstant això, el que no esmentava Bill Gates és el com finançar aquesta proposta, encara que un es pot imaginar que la seva resposta podria anar encaminada a alguna fórmula relacionada amb el mecenatge per part de les grans fortunes, les microdonacions a través d’Internet o mesures similars.

És aquí on hi ha un buit en aquests discursos grandiloqüents, una mena d’elefant a l’habitació. Sembla que aquests discursos s’estan oblidant de l’essencial. Com diria Josep Pla, quan algú li va ensenyar per primera vegada la il·luminació nocturna de la ciutat de París des d’un mirador privilegiat: Això és molt maco, però qui ho paga?

I això, qui ho paga?

En l’obvietat pal·liativa, els diaris anuncien el retorn al keynesianisme dels països més castigats per la pandèmia, amb xifres de despesa de vertigen i anuncis de què l’endeutament públic pujarà vertiginosament en el curt i mitjà termini per intentar frenar en la mesura del possible la recessió esdevenidora i les seves conseqüències. Això em mou a deixar per un dia El Quadern Gris de Pla per tornar a la nova obra de Thomas Piketty, Capital i ideologia, on (casualitat) just em situo en la seva observació de la primera meitat de segle XX, on s’analitzen les conseqüències i les respostes polític-econòmiques (i segons l’autor, òbviament molt ideològiques) a les dues grans Guerres Mundials i a la pandèmia de grip (entre altres fenòmens) que van delmar les poblacions de tot el món i van enfonsar les seves economies.

I allà s’analitza en profunditat com la major part dels països que van patir conflictes i pandèmies van haver de fer, com s’ha de fer ara, davant d’un increment espectacular de la despesa pública, en primer lloc, per finançar l’esforç bèl·lic i posteriorment la reconstrucció dels països. Òbviament això va provocar que els Estats haguessin d’endeutar-se en xifres que ja comencen a llegir-se també en els diaris per a un futur no molt llunyà. Ja sabem quines van ser les respostes equivocades després de la Primera Guerra Mundial (de fet, el keynesianisme va néixer en gran manera de la crítica a les mateixes) i a què van donar lloc.

No obstant això, després de la Segona Guerra Mundial, i en el llibre de Piketty es posa com a exemple el cas de França, però també de la naixent República Federal Alemanya o del reconstituït Japó, per obtenir els ingressos que cobrissin l’espectacular augment de la despesa es va recórrer a sistemes de recaptació d’una progressivitat no vista fins al moment, amb impostos sobre el patrimoni que van arribar a superar el 80 per cent en els casos de les carteres més acabalades. Se’ls va anomenar en molts casos «impostos per a la solidaritat nacional».

Avui en dia, més d’un veuria en aquestes mesures una mena imposició de tall estalinista o bolivarià, fruit de propostes d’un populisme esquerrà vintage, però la veritat és que des de les primeres mesures del New Deal de Franklin D. Roosevelt (per sort, Lindbergh mai va poder liderar un populista xenòfob al seu país) fins a aquestes mesures de recuperació en la major part d’Europa Occidental entre finals dels quaranta i especialment els anys cinquanta, van tenir uns resultats especialment reeixits i perfectament coneguts i analitzats: no només els Estats Units es va consolidar com a primera potència econòmica mundial, sinó que en aquest país i en la nounada Comunitat Econòmica Europea es van viure els anys daurats del sistema capitalista (l’anomenada Golden Age), al mateix temps que el desenvolupament de sistema democràtic que coneixem, fonamentat entre altres pilars per l’ara maltractat Estat del Benestar.

Per una distribució equitativa de la factura

El món de la globalització no és òbviament el mateix que el de fa vuitanta anys. La tecnologia juga avui un paper ineludible en les nostres relacions, la Xina i altres potències emergents juguen un paper destacat en el tauler mundial, però potser com a primer apunt calgui començar a reflexionar no només sobre el com sinó també sobre el qui pagarà la factura de la recuperació de la forta crisi que vindrà en els nostres països. Si tornen a ser els ciutadans més vulnerables (concepte cada vegada més recurrent, malauradament, a casa nostra), com va passar amb la crisi de l’any 2008, especialment a través de retallades en els serveis essencials i precarització de condicions laborals, entre d’altres, potser estem abocats a què la profecia pessimista de molts es compleixi.

El malestar social creixent i el populisme rampant dels últims anys potser s’instal·laran de manera encara més còmoda en les nostres societats i la llavor per encaminar-se a una societat (més) autoritària donaria finalment el seu fruit. O si potser som capaços de distribuir més equitativament la càrrega de la factura segons les nostres capacitats (ja serà el moment de parlar com) i en uns anys som capaços de reforçar aquells serveis que són essencials (com cruament ens ensenyarà aquesta crisi), és dir la sanitat, però també l’educació (per la mateixa necessitat d’investigació), entre d’altres. Potser així podem fer front a la veritable conjura, la d’aquells que després del desastre només vegin una oportunitat per enriquir-se més a costa de tots, preparant el camí per a noves crisis.

Potser també així podem avançar en la reformulació del nostre sistema. No tornem (com el 2008) a les falses promeses que estarem davant d’una oportunitat que es donin les condicions d’un «capitalisme de rostre humà». Comencem per pensar com distribuïm el cost de la reconstrucció i la creació d’unes noves condicions econòmiques que ens donin seguretat i benestar, però (també potser) un reforçament de les nostres malmeses (i ara també acusades d’ineficaces) democràcies.