Dues vegades amb la mateixa pedra

27 abril, 2020
recuperació econòmica

Ens ha tornat a passar. De nou, com més necessitem el sector públic, en pitjor situació el trobem. Ens va passar amb la crisi financera de l’any 2008 i ens està tornant a passar amb la crisi de la COVID-19.

En la crisi de l’any 2008 es va produir el “mal de les tisores” que ja he explicat en altres ocasions. Mentre el full de la despesa pública s’obria conseqüència de l’aposta per polítiques expansionistes (amb la intenció de reflotar l’activitat econòmica), i l’increment de les partides de despesa social; el full dels ingressos públics s’obria de forma automàtica per la important caiguda de la recaptació, motivada per l’aturada en l’activitat econòmica. Conseqüència: la gran distància que va separar les dues fulles va fer que el sector públic passés de disposar d’un superàvit pressupostari de l’1,9% del PIB el 2007, a un dèficit públic el 2009 de l’11,3% del PIB; i el deute públic que representava el 35,8% del PIB el 2007, va passar a ser del 86,3% el 2012 (dades Eurostat). Resultat: com més necessitava la societat l’ajuda del sector públic, menys estava per ajudar.

La reforma de l’article 135

En aquella crisi al sector públic va tenir la “sort” que el sistema financer es trobava amb l’aigua a coll i van decidir ajudar-se mútuament. El sector públic va aconseguir un rescat de la UE per valor de 50.000 milions d’euros que va transferir als bancs, perquè ells al seu torn financessin la pesada llosa del deute públic que el sector públic anava acumulant. Un “win-win” en què només van perdre els ciutadans.

Com a garantia de que el sector públic seria capaç de sanejar els seus comptes i tornar a nivells de dèficit i deute assumibles, la UE va obligar a el govern espanyol a modificar l’article 135 de la Constitució (sí, aquella reforma exprés que es va pactar en un cap de setmana de setembre de 2011). En aquesta reforma s’establia, entre altres coses, que l’Estat i les CCAA no podien incórrer en un dèficit estructural que superés els marges establerts per la UE, i que les entitats locals havien de presentar equilibris pressupostaris. D’aquí, les successives retallades (sanitat, educació …) i increments d’impostos (IVA, IRPF) que es van anar aplicant mentre la crisi colpejava a la societat, sobretot en CCAA i ajuntaments que van ser les administracions a les quals més es va exigir adaptar-se al nou precepte.

Però el citat article 135 guardava una sorpresa més. En la seva disposició addicional estableix que els límits de dèficit estructural d’obligat compliment entren en vigor a partir del 2020. És a dir, ara és quan la UE ha de comprovar si el govern espanyol ha fet els deures.

A la espera d’un nou rescat

I aquí és on ens trobem. De nou, quan més necessitem el sector públic, aquest es troba pocs dies abans d’un examen d'”estabilitat pressupostària”, amb unes notes de dèficit superior a què exigeix ​​la UE i unes notes de deute fregant el 100% del PIB. I amb aquestes qualificacions acudeix de nou a la UE a demanar un rescat. D’aquí la posició manifestada per alguns governs com l’austríac, el dels països baixos, o l’alemany de no cedir a un rescat incondicional

En aquesta ocasió, la “sort” serà que el motiu del rescat és una emergència sanitària i humanitària que afecta tant a l’economia espanyola com a la resta d’economies mundials. El citat article 135 també assenyala que els límits de dèficit només podran superar-se en cas de catàstrofes naturals o situacions d’emergència extraordinària que escapin al control de l’Estat.

No és difícil imaginar que, d’alguna manera, tornarem a ser rescatats amb noves condicions de complir, sense que ens puguem permetre com a societat un nou “mal de les tisores”. No ens podem permetre sortir d’aquesta situació amb noves retallades indiscriminades de despesa i nous increments d’impostos.

És moment de demostrar que hem après alguna cosa i que trobarem formes diferents d’actuar.

Buscant l’equilibri entre el públic i el privat

Un dels elements a favor de la situació actual, i que hem d’aprofitar, és la presa de consciència ciutadana respecte a la importància del paper que juga el sector públic. Però de res servirà si no va acompanyada de més consciència fiscal. És a dir, perquè el sector públic pugui dur a terme les seves funcions ha de disposar dels ingressos adequats, i això passa per un estricte compliment fiscal per part de la ciutadania. És moment de recuperar les relacions de confiança entre administració i administrat, facilitant, simplificant, acompanyant, assessorant, compartint el mateix objectiu: incrementar la recaptació sense necessitat d’augmentar la càrrega fiscal. Que tothom contribueixi, eliminant l’economia submergida i el frau fiscal. En l’economia espanyola es genera activitat econòmica suficient per generar la recaptació fiscal necessària.

Un altre dels elements importants és constatar que l’activitat econòmica, el manteniment i la creació d’ocupació correspon a les empreses. Elles són el motor de l’economia, mantenen viva la cadena de creació de valor. Però les empreses no podran contribuir si no són sostenibles, si no generen els beneficis suficients per assegurar la seva continuïtat. Per això necessitem empreses responsables, conscients que els vincles que generen amb els seus treballadors, clients, proveïdors i accionistes, també s’han de basar en la confiança. En els pròxims mesos, quan s’aixequi el confinament i la gent torni a interactuar, generar entorns de confiança serà fonamental per recuperar el pols normal de l’activitat. I el repte per a les empreses serà aconseguir-ho, sense reduir o incrementant el nivell d’ocupació i sent rendibles, en aquest repte ens va el futur. Novament, el sector públic ha de poder acompanyar, facilitar, assessorar i reduir al màxim la incertesa. Compartint el mateix objectiu: la generació d’ocupació (que eviti un increment de la despesa social, com va passar el 2008) i activitat (que permeti mantenir els nivells de recaptació).

Per tant, hem de ser capaços de crear un cercle virtuós: empreses responsables i sostenibles, treballadors productius i compromesos, ciutadans solidaris i amb consciència fiscal, administració facilitadora i serveis públics eficients. Tot això des d’un principi bàsic: no tots som iguals. Caldrà tractar de forma diferent al diferent i de forma igual als iguals. Així s’aconseguirà un adequat equilibri entre el sector públic i el sector privat, basat en l’eficiència i l’equitat.

Generar aquest cercle virtuós és responsabilitat de cada un de nosaltres. Podem prendre la decisió de tornar a ensopegar en la mateixa pedra i esperar que a la tercera vagi la vençuda, o esquivar-la i fer les coses d’una altra manera. Superar l’ensopegada anterior ens va costar 7 anys i ens va deixar el cos massa masegat, potser seria més intel·ligent buscar alternatives.

(Visited 42 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor d'Economia pública i director del Màster en Direcció d'Organitzacions en l'Economia del Coneixement (DOEC) dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.
Comentaris
Deixa un comentari