Els incerts futurs socioambientals de la “nova normalitat”

12 juny, 2020
ciudad-verde-nueva-normalidad

Article originalment publicat a la revista Tintalibre l’1 de juny de 2020, pàgines 8-9

Després de més de dos mesos de confinament a l’Estat espanyol i en la major part d’estats europeus, així com l’experiència prèvia de la Xina, podem caure en la temptació d’extreure algunes conclusions precipitades i extremadament optimistes del binomi pandèmia-canvi ambiental global. Certament el confinament parcial o total d’una part important de la població mundial, i la consegüent interrupció dels fluxos de persones a diferents escales geogràfiques, incloent-hi el turisme, així com l’alentiment de la producció mundial ha comportat una millora notable en molts indicadors ambientals. És veritat que el cel de les nostres ciutats estan més blaus, amb nivells més baixos de diòxid de nitrogen i partícules en suspensió, que la naturalesa ha florit i ha guanyat terreny mentre estàvem recloses a casa, o que el consum de combustibles fòssils ha caigut en picat. No obstant això, moltes d’aquestes millores poden quedar-se en una simple anècdota. L’important és veure quins d’aquests aspectes positius es perllonguen en la “nova normalitat”.

Mentre que la pandèmia ha aguditzat i magnificat crisis preexistents com la laboral, la social o la de les cures, l’impacte de la COVID-19 sobre la crisi ambiental és més complex. Per això, cal una reflexió que vagi més enllà de celebrar la millora de certs indicadors ambientals, i que ho faci pensant en els escenaris socioeconòmics que la “nova normalitat” ens obre. A ningú se li escapa, i això ve ratificat per les recents projeccions realitzades per diferents bancs centrals, governs i institucions internacionals que estem iniciant una crisi econòmica sense precedents en la història més recent. Això és un fet que va tenir un profund impacte en la governança ambiental global, i més concretament en la governança climàtica. Quin tipus d’impacte? El definiran qüestions com si les mesures fiscals per lluitar contra la crisi econòmica derivada de la COVID-19 van accelerar o frenar els progressos en matèria climàtica. O si el futur postpandèmia pot propiciar la celeritat o bé l’entorpiment de la transició cap a models energètics no dependents dels combustibles fòssils. La transició ecològica estarà sobre la taula. Però, tindrà lloc a través dels paradigmes ambientals actuals com la modernització ecològica o l’economia circular que mostren total compatibilitat i sincronia amb les bases del desenvolupament econòmic prepandèmia, o bé nous paradigmes com el decreixement guanyarien popularitat? Quin paper jugarà l’estat? ¿I els mercats? Quin paper jugarà l’austeritat? Quin rol han d’adoptar o es permetrà que adopti la ciutadania? I com ser reconfiguraran les cadenes globals de producció, incloent-hi el sector turístic?

Es pot especular en tres tipus d’escenaris de caràcter antagònic.

El primer podria definir-se com de clara regressió en matèria ambiental donada la urgència sanitària i la consegüent inversió de recursos que planteja, així com l’increment de la despesa per pal·liar els efectes de la frenada brusca de l’economia i fomentar la seva recuperació, i la implementació de mesures d’austeritat en alguns sectors. En aquest escenari se sacrificarien les polítiques de transició ecològica locals, regionals i estatals i els (pocs i tímids) avenços fets en matèria climàtica a escala internacional, per tal de reactivar el creixement econòmic. Aquest podria ser un escenari (que ja intuïm en alguns països) promogut per opcions populistes de caràcter regressiu, així com per algunes elits econòmiques vinculades a maneres de producció i organització social dependents dels combustibles fòssils. Aquesta opció de futur també podria temptar moltes organitzacions i individus de caràcter més progressista, però summament preocupats pels estralls que la crisi econòmica pugui tenir en les classes treballadores més precàries, especialment si s’imposen noves mesures d’austeritat per controlar el dèficit i l’escalada de deute públic.

El segon escenari es fonamentaria en el Green New Deal i en l'”economia verda” a través d’una reconstrucció selectiva i baixa en carboni dels estralls causats per la crisi econòmica, seguint sobretot una lògica de modernització ecològica, economia circular i ambientalisme de mercat. És l’escenari propi de països desenvolupats que no volen renunciar a un model de creixement, però tampoc empitjorar en gran manera l’actual degradació ambiental i crisi climàtica.

Un tercer escenari més disruptiu i molts menys plausible inclouria una reconfiguració social, econòmica i ambiental que assumís postulats de l’economia ecològica, la justícia ambiental i el decreixement i reconegués els límits planetaris de manera coherent. Diem que és poc plausible perquè en els països en general, tant del Nord i del Sud, s’ha refermat la premissa que el creixement és un objectiu desitjable que maximitza el benestar social. Aquests grans escenaris de governança ambiental i de reconfiguració del model de producció global postconfinament i postpandèmia que hem esbossat estan envoltats d’una gran incertesa i per un complex context geopolític, i per això són una mirada simplificada del futur que pot tenir múltiples matisos i contradiccions i incloure elements de canvi en el temps i l’espai.

En un altre nivell podem també especular sobre dimensions més concretes de l’efecte de la pandèmia en les nostres pràctiques quotidianes relacionades amb el canvi climàtic, com habitants de ciutats del Nord global. Un dels dubtes més apressants és com afectarà la pandèmia a la concepció de la mobilitat urbana i el disseny de l’espai públic, en particular si la disminució del vehicle privat a les nostres ciutats fruit del confinament romandrà i tindrà un impacte permanent a la qualitat ambiental. Podem especular en forces que van en sentit oposat. D’una banda, estem veient que moltes ciutats estan plantejant-fer intervencions per facilitar la mobilitat a peu i amb bicicleta al mateix temps que es respecta el distanciament social. També veiem cert optimisme en com el teletreball puntual o permanent d’una part gens menyspreable de les i els treballadors (de coll “blanc”) pot disminuir la necessitat de mobilitat diària llar-treball. D’altra banda, vam rebre senyals que ens fan albirar un possible increment de la mobilitat privada. I és que, en el curt termini, a ningú se li escapa que en temps de pandèmia el transport públic pot ser vist com una cosa a evitar si es disposa d’una alternativa. En el mitjà termini, veurem si aquesta recuperació desigual de la mobilitat es consolida, o bé si la crisi econòmica postpandèmia alenteix l’ús del vehicle privat. A més, tant el teletreball com la percepció que residir en zones densament poblades comporta major risc de contagi pot contribuir a una major suburbanització de les nostres ciutats i, de manera inesperada, augmentar certs patrons de mobilitat privada. Serà important veure com es redefineixen les relacions laborals, després d’aquest experiment massiu de teletreball, com es repensa l’espai urbà promovent intervencions permanents i temporals (vegeu d’urbanisme tàctic) que reformulin la mobilitat urbana i metropolitana, i com es comportarà el mercat de l’habitatge tant de lloguer com de compra en aquestes reconfiguracions.

Els efectes esperats i inesperats, a curt, mitjà i llarg termini de la pandèmia en el medi ambient són múltiples, complexos, de vegades contradictoris, i en moltes ocasions dependents de l’context. Si bé l’efecte de l’confinament global ha millorat, en ocasions tímidament, en altres de manera més rellevant, certes dimensions ambientals, com la contaminació a les ciutats, els residus generats o la renaturalització d’ambients fortament antropitzats, la major part d’aquests efectes segurament seran passatgers un cop passem a la “nova normalitat”. Aquesta “nova normalitat” emmarcada en un context de crisi econòmica vindrà caracteritzada per una reconfiguració de la globalització com l’havíem viscut fins ara. Això obre oportunitats, encara que també amenaces, cap a models de transició ambiental que afrontin de manera més seriosa, i alhora més emancipadora i justa, la crisi climàtica i ambiental a la qual ens enfrontem. Oportunitats que passen per propostes interseccionals de lluita amb i per a la majoria.

Autors: Hug March1,3, Ramon Ribera-Fumaz1, Isabel Ruiz-Mallén1, Mar Satorras1

1Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global, Internet Interdisciplinary Institute (IN3), Universitat Oberta de Catalunya.

2Estudis de Dret i Ciència Política, Universitat Oberta de Catalunya

3Estudis d’Economia i Empresa, Universitat Oberta de Catalunya

(Visited 48 times, 1 visits today)
Autor / Autora
TURBA és un col·lectiu d’investigació interdisciplinari que explora les relacions entre la societat, la natura i la tecnologia. La investigació a TURBA es troba en la intersecció de ciències socials, ciències ambientals, humanitats, arquitectura i planificació. Ens trobem a l’Institut Interdisciplinari d’Internet de la Universitat Oberta de Catalunya.
Comentaris
Deixa un comentari