Els diners són tecnologia, confiança… i política

16 maig, 2022
diners-criptomonedes

Amb el transcurs del temps, les preguntes que ens fan als economistes van canviant. Darrerament, s’observa un interès especial pel tema de les criptomonedes. Estudiants, familiars, amics i periodistes ens interpel·len al respecte. En aquesta entrada assenyalo algunes consideracions relatives a les implicacions que poden tenir per a l’economia.

La primera moneda completament virtual de la història, el bitcoin, va néixer a finals de l’any 2008, pocs mesos després de la caiguda Lehman Brothers. La seva creació va passar força desapercebuda, però el nombre de criptomonedes i la seva capitalització no ha fet més que augmentar, transformant-se en una nova branca de les finances globals.

Segons CoinMarketCap, a finals d’abril de 2022, existien 10.075 criptomonedes. Les cinc primeres per valor de capitalització són Bitcoin (BTC), Ethereum, (ETH), Tether (USDT), Binance Coin (BNB) i USD Coin (USDC). El diari El Economista assenyalava, el 13 de gener de 2022, que el 9% de la població espanyola (uns 4 milions de persones) utilitzaven o posseïen criptomonedes i que quasi la meitat dels millennials milionaris té almenys el 25% de la seva riquesa en aquest tipus d’actius. A més, determinats establiments han anat acceptant pagaments en algunes d’aquestes criptodivises, així com ho fan PayPal o Mastercard.

Contribueixen les criptomonedes a democratitzar el sistema?

El valor dels diners es basa en la confiança. Des de 1971, amb la crisi del Sistema Monetari Internacional de Bretton Woods, les monedes no estan recolzades per una mercaderia física, com ho havien fet en períodes anteriors l’or o la plata, sinó que són “diners fiduciaris”, és a dir, la confiança es recolza en el Banc Central –i en l’Estat- que les emet (la Reserva Federal en el cas del dòlar, el BCE en el de l’euro, etc.). Per contra, la característica fonamental de les criptomonedes és l’absència de garantia per part d’una autoritat monetària pública. En aquest tipus de monedes, la confiança amb els bancs centrals és substituïda per la que subministra la tecnologia a través de la qual es porten a terme les transaccions en criptodivises, el blockchain.

La proliferació i creixement de l’ús de criptomonedes aprofundeix doncs en el qüestionament sobre la utilitat de la intervenció del sector públic en les economies actuals, adornant el discurs en una suposada contribució a l’empoderament de la població i a la democratització del sistema. Ens trobem en una fase en la qual “extreure” qualsevol àmbit de la regulació i de l’actuació pública, per passar-lo a una ciutadania suposadament empoderada per la via tecnològica, és vist com un avanç democratitzador. Resulta paradoxal la fascinació que les criptomonedes han despertat tant en àmbits tradicionalment qualificats de liberals, que les veuen com un element d’aproximació a un estat-mínim, com en grups que històricament han estat més partidaris de la intervenció pública però que alhora, i especialment des de la crisi de principis del segle XXI, es mostren com a radicalment antibancs i antifinances.

Però que té d’empoderador i democratitzador que la política monetària, és a dir, les decisions sobre la quantitat de diners en circulació o sobre el preu que s’ha de pagar per obtenir-ne –amb les seves repercussions sobre els preus i els nivells d’activitat- estiguin fora de l’àmbit públic? Si la dotació de major autonomia i independència cap als bancs centrals, justificada per la suposada tecnicitat de les decisions que prenen, ja va ser considerada per alguns analistes com una pèrdua de qualitat democràtica de la Política Econòmica, no sembla que la possibilitat de crear monedes fora del control i regulació de les autoritats públiques, signifiqui un aprofundiment de les democràcies.

Una inversió d’alt risc

Fins al moment, el que sí que mostra la curta i desregulada vida de les criptomonedes, és la seva elevada volatilitat, fet que les fa proclius a ser utilitzades per inversions de caràcter especulatiu. Aquest fet, juntament amb la seva complexitat conceptual i tecnològica, no només les converteix en instruments d’inversió poc adequats per als petits estalviadors, sinó que fa que no compleixin adequadament les altres dues  funcions tradicionals dels diners, les d’unitat de compte i de dipòsit de valor. Que actualment existeixin més de 10.000 criptomonedes i que més de 2000 ja hagin desaparegut després d’una curta vida, posa de manifest que les inversions en aquest tipus d’actius són d’alt risc i que, per tant, existeix una elevada probabilitat de perdre el total de la inversió.

Però estabilitzar el seu valor en moneda fiduciària significaria perdre el que per molts dels seus usuaris, especialment els que s’hi aproximen amb l’objectiu d’especular, és el seu principal atractiu, la seva independència absoluta de les autoritats monetàries públiques, ja que les convertiria en noves formes de diners sota el control dels bancs centrals i de les seves polítiques monetàries, tal com ho van ser en el seu dia els comptes corrents o les targetes de crèdit.

Finalment, i per tancar aquesta entrada, cal posar de manifest que malgrat que a vegades es presenten com a components d’un mateix debat, no s’ha de confondre les criptomonedes amb les monedes “alternatives” o “socials”, l’objectiu de les quals és millorar o transformar l’ús social dels diners i que són utilitzades per facilitar intercanvis, tant de productes com de serveis o coneixements, per comunitats o col·lectius particulars. Les criptomonedes no pretenen incidir en el sistema econòmic, sinó aprofitar-se de les facilitats que les modernes tecnologies proporcionen per introduir un nou element d’especulació i enriquiment ràpid però també d’incertesa, risc i inestabilitat pel conjunt del sistema.

(Visited 27 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor de Política Econòmica i Economia Mundial dels Estudis d'Economia i Empresa i director del Màster Universitari en Anàlisi Econòmica de la UOC
Comentaris
Deixa un comentari