Barcelona: el model de turisme condiciona el model de ciutat o el model de ciutat ha de condicionar el model de turisme?

20 juny, 2022
Turisme a Barcelona

Durant els primers mesos de confinament per la Covid vaig escriure en aquest mateix blog una sèrie d’articles sobre els efectes de la Covid en el turisme (1). Allà, bàsicament ordenava i resumia les reflexions que sobre la qüestió anava fent a petició de diversos mitjans de comunicació en moments d’una incertesa extrema en els que es buscaven respostes davant d’una situació traumàtica sense precedents en la història moderna. En aquell context va fer fortuna el concepte anglosaxó de reset per a referir-se al procés hipotèticament previst de reinici de les activitats després de la paràlisi provocada per la pandèmia. Es considerava que la situació era tan traumàtica que a escala política, social i econòmica transformaria “la visió del món i l’ordre de prioritats de les persones i, per tant, dels seus hàbits i comportament – de manera significativa en els processos de presa de decisions sobre els viatges-, i les institucions que les representen” (2). Ara, quan les restriccions respecte a la pandèmia s’han reduït a la mínima expressió i l’activitat turística es reprèn amb una força que aquest estiu pot apropar les xifres de turistes a les de la fase preCovid en les destinacions més rellevants, sorgeix la pregunta: realment s’està produint un reset, una transformació del turisme? Aquells mitjans de comunicació que demanaven reflexions i respostes durant els inicis traumàtics de la pandèmia, ara, davant xifres i comportaments de turistes que semblen reproduir els preCovid, pregunten què ha canviat realment en el sector.

Davant d’aquesta qüestió, la primera reflexió hauria d’orientar-se a la definició de sector turístic. Què o qui és sector turístic? Normalment en parlar de sector turístic s’entén que ens referim a les empreses i organitzacions específiques de l’àmbit. I, efectivament, sector turístic és l’administració pública que regula, ordena i promociona la seva activitat en una destinació. I ho és la iniciativa privada que opera les activitats turístiques en aquests territoris. Però, per la seva naturalesa, la configuració del sector depèn de molts altres actors que en els darrers anys reivindiquen el seu rol en la cadena de valor sectorial com poden ser els col·lectius de treballadores i treballadors, les persones que viatgen o la població local. Actors entre els quals s’estableixen a vegades relacions contradictòries que mostren la complexitat del fenomen com les que s’identifiquen entre els residents de Barcelona que denuncien la massificació turística en un nucli urbà que a l’hora és un dels principals mercats emissors de turisme d’Europa.

Hi ha hagut el reset anunciat?

En el context actual, pot semblar que aquelles reflexions que pronosticaven un “reinici” de les activitats turístiques s’han oblidat. Però entenc que en els diferents àmbits del sector que he mencionat s’identifiquen tendències que la pandèmia ha reforçat encara que no de manera que faci preveure un gir transformatiu a curt termini. D’entrada, cal dir que les infraestructures turístiques es mantenen pràcticament intactes. Hi ha hagut canvis rellevants en empreses que no han superat la crisi i han canviat de mans o s’han transformat -algunes han desaparegut-, però la infraestructura turística global, en el cas de Barcelona és pràcticament la mateixa de la fase prepandèmia. Paral·lelament, s’identifica una forta reactivació de la demanda esperonada per dos factors fonamentals. Per una banda, per les ganes de retornar a la normalitat viatgera i recuperar el temps perdut després d’anys de restriccions frustrants. Per l’altra, per l’estalvi que han acumulat bona part de les famílies de països occidentals als quals la crisi econòmica provocada per la paràlisi pandèmica els ha afectat relativament poc, en contrast amb altres capes de població clarament perjudicades que apunten a un augment de les desigualtats. Globalment, però, el volum d’estalvis comptabilitzats amb destinació al consum en oci i viatges és conjunturalment elevat avui, malgrat les evidents amenaces que suposen la inflació desbocada i les incerteses que provoca la tràgica guerra d’Ucraïna.

Ha canviat alguna cosa, doncs? Podem dir que s’han accelerat processos, bàsicament des de la perspectiva pública. Les administracions han liderat i lideren accions orientades a la sostenibilitat, com mostren les multimilionàries inversions en els projectes Next Generation, els resultats i la rendibilitat dels quals, s’haurien d’avaluar en rigorosos processos de rendiment de comptes. Cal dir també que en el sector privat i entre turistes hi ha avui una major sensibilització respecte a criteris relacionats amb la sostenibilitat, tot i que encara, com hem comentat, aquesta sensibilitat no tingui una capacitat transformativa. Pot semblar que el concepte sostenibilitat s’estigui banalitzant de tant utilitzar-lo, però cal considerar que aquest, tot i ser un camí lent i complex, s’ha ubicat en un lloc privilegiat de l’agenda política, social i econòmica. S’estan produint fets que indiquen canvis en aquest sentit. L’any 2021 es va paralitzar una inversió de 1.700 milions d’euros d’Aena a l’Aeroport de Barcelona. Fa deu anys aquesta inversió hauria estat rebuda amb un entusiasme general, amb poques crítiques. Avui, des de diferents àmbits polítics i socials es qüestiona aquesta inversió basant-se en criteris de sostenibilitat ambiental, però també econòmica i social per a limitar els riscos de la massificació. En aquesta mateixa línia, des de l’Ajuntament s’han anunciat també, mesures per a limitar el nombre de creuers i regular l’accés de turistes en determinades zones de la ciutat. Debats i accions que ja eren presents en l’era prepandèmia, s’han intensificat en aquesta nova fase.

Canviar el model de turisme?

Quins seran els efectes d’aquestes mesures? Probablement limitats si el turisme recupera la seva força. Per què? Perquè introduir canvis en un model de turisme no és fàcil ni ràpid. En molts casos hi poden haver frens legals que no són senzills de resoldre sense un consens polític bàsic (pràcticament inexistent en les institucions estatals i catalanes), com demostra la sentència del Tribunal Suprem que ha anul·lat l’Ordre de la Direcció General de Turisme de la Generalitat que obligava a retirar d’Airbnb més de 14.000 anuncis d’habitatges turístics que es comercialitzaven sense la llicència corresponent. Una responsabilitat que haurà d’assumir l’administració amb les dificultats que implica i els recursos que requereix per a una gestió eficient de l’oferta. En el cas de Barcelona, podem dir que la gestió pública de la ciutat manté una línia política que no ha alterat els seus criteris prepandèmia, que eren i segueixen sent de limitació del creixement que s’han traduït en normatives restrictives, per exemple, a l’augment de l’oferta d’allotjament.

Al costat d’aquesta visió restrictiva s’identifica en la fase actual d’eliminació de limitacions per viatjar un fort augment de la demanda que de cara a l’estiu pot apropar-se els nivells prepandèmia. Conflueixen aquí els interessos del voluminós grup de turistes (ens referim a qui la crisi econòmica ha afectat lleugerament i, per tant, amb ganes i recursos per viatjar) i d’empreses amb voluntat de recuperar l’activitat perduda durant la pandèmia. Els primers estudis que hem fet i que hem d’anar complementant per veure’n l’evolució, ens indiquen que no s’identifiquen globalment canvis transcendentals  en la demanda, tot i que sí en determinats segments més conscienciats en aquestes qüestions (3). Pel que fa a les empreses, s’identifiquen també canvis significatius, com el de l’entorn laboral amb una creixent dificultat per a trobar personal per treballar en serveis bàsics com els d’habitacions, de cuines i sales de restauració.

Un nou enfocament amb indicadors d’anàlisi diferents

Per a introduir canvis transformatius, és necessari un nou enfocament com he indicat en ocasions anteriors (4). Tradicionalment, l’indicador que ha mesurat l’èxit d’una destinació ha estat el nombre de turistes, de manera que una temporada turística era bona  si es millorava la xifra de visitants de l’anterior, sense aprofundir en excés en l’anàlisi d’altres factors. Caldria que una combinació d’indicadors vinculats als tres eixos de la sostenibilitat ajudés a avaluar els resultats de les polítiques turístiques de manera més ponderada des del punt de vista mediambiental, però també econòmic i social. Això vol dir que el concepte de sostenibilitat suposa un canvi transcendental que afecta la concepció global de la destinació i no és una estratègia de màrqueting orientada a una nova manera de presentar els productes a comercialitzar.

Aquesta visió planteja el repte de definir el paper del turisme en destinacions com la de Barcelona. Idealment, hauria  d’aspirar a tenir una economia diversificada, en la que el turisme jugui un rol de dinamitzador d’altres sectors -i a la inversa-, però fugint dels riscos del monocultiu. No és un objectiu fàcil d’obtenir. La capital catalana i la seva àrea d’influència gaudeix de privilegiades condicions naturals (geoestratègicament ben situada, amb platges i bon clima, però també a prop de la muntanya…) patrimonials (bona gastronomia, oferta cultural…), i centres de formació rellevants i ben posicionada en àmbits com el tecnològic o de salut. És l’escenari també d’una molt representativa activitat industrial, com la desenvolupada  entorn de la producció d’automòbils o al voltant d’incubadores de startup. Un territori que és capaç de reunir aquestes, entre moltes d’altres, condicions i que a més disposa d’un reconegut prestigi internacional que la fa molt atractiva com lloc de visita, però també de residència, serà sempre un potent pol d’atracció de visitants encara que les seves polítiques en aquest àmbit no siguin expansives. I la gestió aquesta situació, no és un repte fàcil de resoldre.

Per afrontar-lo, cal una visió sostenible global que vagi més enllà del turisme i analitzi de manera integral les necessitats d’infraestructures, de mobilitat, d’habitatge, industrials, agrícoles, d’energies renovables… Un plantejament que per a presentar solucions, més que fer referència al model de turisme hauria de plantejar-se el model de ciutat. Semblaria, però, que en els darrers anys prepandèmia, el creixement de les activitats turístiques pot haver afectat, per inèrcia i de manera no planificada, el model de ciutat; quan caldria pensar que la situació ideal hauria de ser justament a la inversa: el model de ciutat hauria de condicionar el model de turisme. Una visió que necessita ser planificada estratègicament i que requereix  superar els límits de la capital catalana en una anàlisi integrada, com a mínim a escala metropolitana si no ja catalana, per afrontar els problemes de manera eficient. Una estratègia, per tant, que requereix visió de llarg termini i de consens polític en qüestions bàsiques. És possible avui?

Referències

https://blogs.uoc.edu/economia-empresa/ca/author/joanmiquelgomis/

https://blogs.uoc.edu/economia-empresa/ca/efectes-del-covid-19-en-el-turisme-factors-a-considerar/

https://www.emerald.com/insight/content/doi/10.1108/JTF-03-2021-0079/full/html

https://oikonomics.uoc.edu/divulgacio/oikonomics/ca/numero17/dossier/pdiaz.html

(Visited 12 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Investigador del grup de recerca en Turisme de la UOC, NOUTUR. Director d'Oikonomics, Revista d'Economia, Empresa i Societat de la UOC. Autor del llibre “Turismo justo, globalización y TIC” (2009) i, amb Luis de Borja, “El nuevo paradigma de la intermediación turística” (2009).
Comentaris
Deixa un comentari