Violència obstètrica i maternitat: «Malparida» per Laura Verazzi

Entrevistem Laura Verazzi, autora del text de l’obra teatral «Malparida» sobre violència obstètrica i maternitat. Verazzi també és experta en comunicació interna, directora de Averar i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, al Màster Universitari en Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments.

Malparida, la comèdia dramàtica de la companyia La Maièutica, aborda el tema de la maternitat i la violència obstètrica. El muntatge, interpretat per Lis Moreno, Martí Costa Olivé i Carla Torres Danés, compta amb la direcció d’Ángela Palacios. Ens parla de la Isabel, que té un nadó de sis mesos i està incòmoda, alguna cosa no va bé, i això ha començat a afectar les relacions amb el seu fill, el Gabriel, i amb la seva parella.

Un dia es retroba amb una gran amiga de qui s’havia distanciat, la Blanca, que apareix amb un embaràs avançat i amb moltes preguntes sobre el part, amb els temors propis d’una futura mare que, a més, tindrà el nadó sola. La Isabel l’acompanyarà en el procés de recerca d’un part respectat. Així doncs, emprendrà un camí que permetrà descobrir, juntament amb la seva amiga, l’origen dels problemes que té a casa: haver patit violència obstètrica.

En aquest drama, ple de pinzellades de comèdia, les relacions dels personatges, les pors i els relats es creuen amb les circumstàncies que els originen: talls ficcionats de la història i dels inicis de l’obstetrícia com a disciplina. Malparida captura i reconstrueix moments i punts de vista d’eminències, personatges icònics i persones influents que estableixen les bases de les pràctiques actuals i les seves conseqüències.

L’autora del text, Laura Verazzi, ens explica que “amb aquesta obra he buscat obrir una porta (o deixar-la entreoberta) per donar accés a un espai que està tan naturalitzat que ni tan sols el veiem. Malparida és una conversa que tenim pendent. I com que sembla que no la tindrem, aleshores deixem que la Isabel, l’Amador i la Blanca la tinguin per nosaltres. És una obra sobre la violència obstètrica, un tipus de violència masclista que sol ser negada, que resulta pràcticament invisible i que pot resultar incòmode d’abordar. Per això he mirat de fer-ho des d’un lloc sensible i empàtic, des del qual tots puguem connectar”.

Què passa després del part? Apareixen sentiments confusos, de culpa o d’humiliació. Com es transita un problema que no existeix? Com se supera un dolor basat en una cosa que no ha passat?

A les aules de comunicació interna saben que has estrenat aquesta peça teatral?

Nooo! Ho hauria d’haver fet? Per ara mantinc les meves “dues vides” força separades. Però, a poc a poc, estic començant a ajuntar els mons.

És la teva primera obra teatral? D’on sorgeix la idea?

Sí i no. És la primera de format llarg. Jo escrivia coses, però peces de teatre breu o potser un conjunt d’escenes connectades per un tema. Per exemple, el 2021 vaig estrenar una peça de microteatre que es diu La casa familiar.

D’on sorgeix la idea? Per arribar fins a Malparida van passar dues coses. D’una banda, em vaig autoimposar l’objectiu de tenir a les mans “una obra llarga i contundent” (poso les cometes perquè literalment ho vaig plantejar així, ha, ha!). Per fer-ho, em vaig posar un termini. I, d’altra banda, justament em trobava explorant la idea d’una possible maternitat des d’un enfocament feminista. Aleshores, durant força temps vaig estar llegint diferents autores, molt atenta a les xarxes i, per descomptat, escoltant les meves amigues.

Gairebé sense voler, llavors vaig topar amb el tema de la violència obstètrica. En tinc supervívid el record: estava de vacances a Mallorca, llegint Mamá desobediente, d’Esther Vivas, i vaig trobar la segona part del seu llibre, que es diu “Mi parto es mío”. Si hagués de triar un emoji per descriure la meva cara mentre llegia aquelles pàgines, seria aquest: 😮

Si bé jo en tenia algunes idees soltes, vaig acabar donant forma a un món sencer que, fins aquell moment, romania invisible. Del que passa en el part se’n parla poc… o ni se’n parla. Amb aquesta i altres lectures posteriors vaig poder entendre més bé dades històriques, dades estadístiques, relats, debats, documentals, etc.

Ets l’autora del text i et bases en testimonis reals…

Vaig començar a preguntar o cercar veus. Cada relat sentit o llegit em confirmava que necessitàvem noves converses. Resulta que hi ha pràctiques força qüestionables que tenim tan naturalitzades que ni les sabem identificar. Totes amb origen en tradicions mèdiques androcèntriques (per no dir misògines) i poc revisades avui dia. Alhora, són pràctiques que estan creuades per lògiques mercantils. Lògiques que desconeixen, si cal, la humanitat i l’empatia.

En resum: com més aprenia, més necessitava abordar la problemàtica des de l’art. Perquè potser no totes les persones passem per un part, però, com diu Andrea Ros, en definitiva, tots naixem. Penso que és important qüestionar el nostre moment fundacional.

El nom s’inspira en la telenovel·la argentina del 2010?

Ha! La veritat és que no. Sí que sabia que existia, però diria que l’obra es diu Malparida “malgrat” la telenovel·la.

A la ficció de la televisió la protagonista és dolenta dolentíssima, i d’aquí ve el nom. En aquest cas, és simplement un joc de paraules.

Hi ha una escena en què la Isabel (que és la protagonista) explica que la relació amb el seu fill és “malparida”. I aquí, ella i jo (a vegades les autores descobrim coses al mateix temps que els personatges) vam fer el clic: aquest és el nom!

A més (i ho explico a risc d’un espòiler!), ella s’ha de guanyar el públic al llarg de l’obra. El joc és aquest: que sembli malparida de “dolenta” al començament, però que resulti malparida de “parir malament” al final.

Què vol transmetre Malparida?

L’obra vol obrir un debat sobre les maneres “normals” de parir. Vol mostrar les ombres que ens poden perseguir si un moment tan íntim i vulnerable com el part resulta traumàtic. Què passa aleshores?

He de confessar que m’han escrit coses meravelloses en sortir de les funcions. No sé com continuarà això, però alguna cosa passa. M’han agraït per permetre reconnectar amb els seus parts traumàtics, per alçar la veu davant d’aquesta problemàtica i fins i tot per donar lloc a obrir el debat en parella a l’hora de prendre decisions.

Experiència del part, tipologies de part, experiències personals, violència obstètrica… La situació a l’Estat espanyol és similar a la de l’Argentina?

Pel que fa a les tipologies de part, justament Malparida posa en escena els dos pols de possibilitats que tenim avui dia. Encara que el que he decidit posar en escena tampoc no representa els extrems, es podria haver forçat encara més.

No em considero experta en el tema, però em consta que a l’Amèrica Llatina i a Espanya és bastant diferent la situació per les diferències del sistema mèdic. En aquest sentit, globalment, entra en joc allò que et comentava abans del mercat en l’àmbit de la salut. Però… això és llarg i em sembla que n’haurem de parlar amb un cafè, ha, ha!

La protagonista exerceix els rols de mare recent, dona embarassada i parella, oi?

La prota es diu Isabel i està emparellada amb l’Amador. Tenen un nadó petitó, que es diu Gabriel. Des de la primera escena veiem que entre ells tres alguna cosa no funciona del tot bé. Aleshores apareix la Blanca, una molt bona amiga de la Isabel. Està embarassada i ve amb dubtes, preguntes i idees que activen la maquinària de l’obra. És en la relació d’aquestes dues amigues on se sosté tota l’acció. El més divertit de Malparida és que, a mesura que es va embolicant el conflicte, interrompen la història central unes càpsules de comèdia que proposen explicar com arribem a la nostra mirada sobre l’obstetrícia i la maternitat.

Ets un dels noms referents en comunicació interna i ben aviat ho seràs en l’àmbit teatral. Enhorabona per l’èxit, i per moltes funcions més!

Ha, ha, ha! Gràcies! En comunicació interna no em puc queixar sobre el recorregut que he anat fent…, però crec que en dramatúrgia tinc molt de camí al davant. Tinc moltes ganes d’avançar i créixer en aquest àmbit, sense pressa i sense pausa. Tant de bo les teves prediccions es facin realitat!

I, abans d’acomiadar-me, et vull agrair per haver-me donat l’espai. Gràcies!