Elena Bartomeu: “Imaginem més i millor: serà el primer pas perquè el món canviï”

Després de ser professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) durant un semestre, aquest 2023 Elena Bartomeu Magaña s’ha incorporat als Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació com a professora responsable. Doctora en Belles Arts, i considerada una de les veus principals de l’actual literatura fantàstica en català, és experta a dissenyar amb paraules. És així com vol aportar el seu talent a la recerca que es fa a la UOC.

Elena, suposo que la teva manera de definir-te professionalment ha anat evolucionant. A què et dediques, avui dia?

És una pregunta complexa de respondre. Últimament hi he estat pensant bastant. Ara mateix, em definiria com a design writer, escriptora de disseny, o dissenyadora discursiva, que n’hi diuen. Potser sembla glamurós, però no; el que vull dir és que dissenyo escrivint. Escrivint escenaris, escrivint funcions…

Escrivint relats i novel·les, també.

Sí. Dissenyo a través de la paraula. En una vessant més docent, dissenyo preparant pràctiques i tallers en què utilitzo tècniques que venen de la creativitat literària o audiovisual per prototipar i produir dissenys.

Estàs molt centrada a imaginar futurs per enfocar millor el present, oi?

Pensar des de la paraula et permet especular sobre com podria ser el món, per repensar, criticar, tenir un coneixement diferent de com és ara. És el que es treballa en el marc del disseny especulatiu i de futurs.

Potser els nostres representants polítics ho podrien fer més sovint.

Hi ha un projecte de la UNESCO, Futures Literacy, que se centra en la capacitat anticipatòria natural que tenim tots els éssers humans. Per exemple, quan agafem les claus abans de sortir de casa per poder obrir la porta quan tornem…

La mateixa que ens genera angoixa…

La capacitat anticipatòria, si la coneixem i l’aprenem a fer servir, ens pot facilitar la gestió emocional de l’angoixa. En el cas de Futures Literacy, s’està reunint tot el coneixement sobre aquesta capacitat anticipatòria, que hi és en economia, en psicologia, en disseny… I, mitjançant tècniques de coneixement compartit, d’enginyeria social, es vol fer convergir aquest coneixement per entrenar la capacitat anticipatòria i produir escenaris millors. Ja s’han testejat els primers prototips i metodologies de treball, i ara s’està veient com implementar-ho en l’educació i la societat.

Tens algun exemple, per entendre millor de què estem parlant?

Un cas d’estudi que vaig conèixer el 2012 en un congrés de disseny participatiu. El dissenyador Gilles Rougon, director del departament d’innovació de l’elèctrica francesa EDF, explicava com desenvolupen projectes a 10, 20 i 25 anys vista. També tenien projectes superextrems: com imaginem que serà l’energia neta del futur, d’aquí a 150 anys? Per a llavors, estaven projectant unes plantes, totalment artificials, que podien fer la fotosíntesi amb unes cèl·lules fotosintètiques artificials. Doncs,  el 2024, al Joint Center for Artificial Photosynthesis (JCAP), a Califòrnia, ja tenen instal·lacions experimentals que podrien produir aquest tipus d’energia, però el cost és encara elevat. A més, en l’escenari actual, és molt millor invertir recursos per a cuidar els arbres i el nostre planeta.

Sí.

Un projecte de disseny per imaginar l’energia del futur hauria de tenir en compte elements del context natural, del context tecnològic i també del context polític, per veure si una inversió en certes tecnologies tindrà sentit o si una lluita activista per defensar els pulmons naturals del planeta tindrà més espai.

M’imagino quan expliques això als alumnes. Sona a repte, no?

Els encanta quan els passes un brífing on poden imaginar lliurement. Una carta en blanc, sense importar els constrenyiments tecnològics. Han de fer una recerca per veure que no s’estiguin inventant la sopa d’all, això sí, però la viabilitat tecnològica, econòmica o social, s’elabora de manera discursiva. Perquè, només, estàs fent una hipòtesi de si allò funcionarà d’aquí a 25 anys. I no tenir constrenyiments ni limitacions és molt agraït. Amb tot, part dels estudiants no estan acostumats a tenir aquesta llicència i els costa llançar-se. 

També has aportat aquesta mirada al Sónar, oi?

Fa un parell d’anys, ens van convidar a participar en el simpòsium Synx, una exposició-joc de realitat virtual. El projecte observava la vida urbana com una coreografia irresolta de dades. I vaig decidir que, en lloc de fer una proposta de tipus acadèmic, oferint dades i arguments, faria una aportació de ficció, de narrativa literària, i interpretaria un escenari de l’smart city (ciutat intel·ligent) en què l’economia de la subscripció hagués dominat el nostre dia a dia. Vaig plantejar què passaria si ens poguéssim subscriure a tot. Em va semblar que, una conseqüència lògica, és que baixaria el nostre poder de compromís. Com que ens podríem subscriure i donar-nos de baixa amb facilitat, perdríem capacitat de compromís. I, a partir d’aquí, em vaig imaginar que, a la nostra societat, començarien a fracassar les coses que requerissin un gran compromís. Com la maternitat. Imagina’t que ens criéssim en un entorn on et pots donar de baixa de tot. Per què no donar-te de baixa de la maternitat?

Hi ha dies que en podem tenir ganes!

Hi ha dies que ho faries. Existeixen estudis sobre les adopcions internacionals en què el compromís respecte a l’adopció baixa, perquè l’adopció és un tipus de maternitat complexa i, legalment, hi ha buits. Quan fas una adopció, ets pare o mare a través d’un compromís adquirit amb l’administració pública. Vaig veure un parell de documentals, Fills retornables i Els nens de la passarel·la, que analitzaven problemàtiques de menors que havien suposat una dificultat de criança tan gran que els tutors havien decidit rescindir aquest paper legal. Si a la societat baixés tant el compromís, els nostres fills i filles potser, algun dia, necessitarien un asil administratiu. I aquest asil els el podrien donar les biblioteques, els centres on guardem el bé comú del coneixement. Els nens i nens viurien a les biblioteques i les mares i pares els traurien en préstec de cap de setmana. Un lliure mercat del compromís i de la subscripció.

Quina distopia.

Mentre imagino això, vaig cuidant els meus fills [riu].

Precisament, vas tenir els teus dos fills mentre escrivies la novel·la Fòrvid, que ha tingut crítiques excel·lents i que estàs reescrivint en castellà. Dius que la vas escriure perquè havies quedat esgotada de la teva tesi doctoral.

La tesi va ser un estudi sobre les tendències de logotips de marca per als mitjans de comunicació. Vaig fer una tesi de base estadística, vaig elaborar una matriu analítica que va reunir totes les variables possibles dels signes d’identitat visuals, dels logotips. Quan vaig acabar, veia un logotip i veia estructures. Veia un cartell i veia estructures. Ja no percebia la màgia que hi ha al darrere. Em costava trobar la part creativa del disseny de marca. Necessitava explorar altres maneres de fer fora tot el meu impuls creatiu. I ho vaig buscar en la literatura. Vaig començar a escriure quan estava de baixa de maternitat del meu primer fill. La primera vegada que vaig deixar el meu fill dues hores va ser per anar a una classe d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Quan em vaig incorporar a la feina, vaig continuar escrivint la novel·la. L’any següent, vaig quedar-me embarassada del meu segon fill i també vaig continuar escrivint. Però, amb dos fills i una feina, em costava molt.

És clar…

Escriure era el meu moment. Agafava una història i no existia res més. Així vaig acabar-la. I vaig tenir molta sort perquè, en aquell moment, m’havien seleccionat un relat, Comando butxaca, per publicar-lo en una antologia, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit, de l’editorial Males Herbes. Així que els editors ja em coneixen i, de seguida que es van llegir la novel·la, van dir que la volien publicar. Va anar molt ràpidament.

Tant Comando butxaca com Fòrvid parlen de com percebem i no percebem la realitat. Ens ho pots explicar una mica?

Allò que percebem ens permet estar connectats amb l’entorn. M’interessa específicament com estem connectats amb l’entorn. Com ens comuniquem entre nosaltres i amb el món: amb els elements i amb la cultura material de què formem part. I, si em fas triar entre l’entesa i el malentès, sempre m’interessa el malentès, perquè hi ha alguna cosa que s’ha perdut. Dades que no deixen que la solució sigui fàcil.

Així com a Comando butxaca el protagonista és el sentit del tacte, a Fòrvid és l’oïda, allò que semblaria que la protagonista sent…

A Fòrvid dono al lector o lectora sensacions i situacions perquè elabori la seva pròpia experiència de lectura. Està escrit des del punt de vista del disseny de l’experiència. I hi proposo una teoria de la materialitat del so: especulo sobre com les ones tangibles, físiques, del so, poden deixar una empremta al territori. Sempre m’havien fascinat els paisatges de la zona de la Llitera, on se situa la novel·la, que gairebé és la frontera amb el desert dels Monegres. I vaig relacionar aquest paisatge amb la materialitat sonora.

El teu últim relat, Codi lliure, dins de l’antologia Tàndems fantàstics, està escrit a quatre mans, amb la Laura Tomàs, i duu a la distopia les relacions de parella.

Volíem parlar de la singularitat de la intel·ligència artificial, del moment en què les màquines prendran consciència de si mateixes. Qui seran aquestes màquines? La que prengui consciència potser no serà la més ben entrenada. La manera com imaginem la intel·ligència artificial reflecteix les nostres pors com a societat. Què ens preocupa, avui, de la intel·ligència artificial? Que tingui biaixos, que ens prengui la feina, o la parella. Què passaria si, com a parelles, fossin millors que els humans?

Alguna vegada has dit que la fantasia ens salvarà la vida i que el teu pare t’explicava moltes històries fantàstiques. Fins a quin punt allò que fas ara està connectat amb qui eres, de petita?

Fins fa poc, em preocupava no haver deixat de ser aquesta nena [riu]. Sempre hi he estat molt connectada, amb la meva nena interior.

El tema de la identitat és molt present al teu treball, oi?

Durant 14 anys he estat professora de Disseny per a la Identitat. La docència d’aquesta assignatura m’ha fet ampliar una visió que, des del disseny, es relaciona amb la identitat corporativa, cap a alguna cosa que té més a veure amb la societat i l’entorn: des de la identitat de l’individu, la dels grups culturals, ètnies, nacions, fins a la identitat en el territori, la nació, la idea de frontera, l’entorn cultural i conceptual.

Aquests 14 anys que comentaves has estat treballant a Eina. Des de fa uns mesos, has decidit deixar Eina per agafar força responsabilitats a la UOC.

Els anys a Eina han estat de molt d’aprenentatge. Vaig entrar-hi després de defensar la tesi doctoral i ha estat molt important per a mi. Malgrat haver estat abans professora de cicles formatius i de formació ocupacional, m’hi he desenvolupat com a docent i he començat a investigar; he muntat un grup de recerca, he publicat articles i he anat acompanyant la comunitat per generar una cultura de la investigació en el disseny. Perquè el disseny és una disciplina molt jove que, fins fa 15 anys, no estava present als plans Bolonya, no tenia un títol universitari. Poder fer investigació en disseny ha estat molt vinculat al fet que el disseny arribés a les universitats com a grau. Ara havia arribat el moment de fer un pas més i de moure’m cap a la UOC, on la cultura de la recerca, i de la recerca multidisciplinària, està molt ben pensada i estructurada. Volia formar part dels equips de la UOC i poder donar sortida a l’imaginari que vinculo entre disseny i ficció en el marc dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació.

En quines assignatures et trobarem?

Porto les assignatures Projecte IV, de Portfolio; els treballs finals de grau d’Imatge corporativa; Ad hoc, que són projectes més mida; l’assignatura Entorn de marca i Disseny sensorial, i també la de Tipografia i branding, dins del màster universitari de Disseny, Identitat Visual i Construcció de Marca. I estic desplegant les de Disseny editorial digital i Tendències en disseny.

I la recerca?

Encara no formo part de cap grup de recerca. Ara estic explorant com ser una design writer a la UOC. Com esdevenir una dissenyadora discursiva en públic, no només en l’àmbit privat i en les meves novel·les i projectes. Buscaré la manera d’encaixar als grups de recerca on estigui més còmoda i pugui prestar millor servei.

Què t’està engrescant més?

Una de les coses que més m’engresca és la velocitat. Des que fas una proposta fins que trobes la manera de fer-la, passa poc temps. I, també, el fet que sempre trobes algú amb qui col·laborar. Hi ha un equip de persones molt motivades.

Què t’agradaria que s’enduguéssin de tu, els estudiants i companys?

M’agradaria que pensessin que, tot allò que pots imaginar, es pot fer. Igual no del tot. Però el primer pas, per a fer les coses, és imaginar-les. Posem energia i eines a imaginar. Imaginem bé, de forma estructurada, més i millor: serà el primer pas perquè el món canviï.

Estaria bé, imaginar més futurs utòpics que distòpics, per reescriure el present?

Es pot projectar cap a un futur utòpic, no distòpic. De fet, hi ha diferents corrents que reclamen projectar imaginaris ficticis que ens portin cap a la utopia. Des de la literatura i el cinema, des de la filosofia i l’antropologia, es fa recerca sobre la falta de projeccions utòpiques que tenim avui en dia. Investiguen sobre per què tendim a projectar la distopia.

Potser ens treu responsabilitat, pensar que tot va malament i que és culpa dels altres?

Des del sector de la literatura i de l’audiovisual, com a creatius, ens podem també plantejar la responsabilitat que tenim quan projectem distopies de futur. Perquè un relat funcioni hi ha d’haver un conflicte, i perquè aquest conflicte es resolgui s’hi han de posar diferents recursos. Ens hem de preguntar en quins temes estem centrant els conflictes i quins recursos estem fent servir per resoldre’ls. I pensar que aquests relats arriben a la nostra societat marcant els imaginaris de les persones que els consumeixen. Hi ha línies, com el solarpunk, que treballen des de fa anys a projectar escenaris futurs en què les renovables hagin produït canvis importants a la crisi climàtica i imaginar-hi així solucions positives.

Potser que ens ho anem imaginant…

Potser que ens ho anem imaginant.