Aportar creativitat des de la part tècnica del disseny

Quan pensem en dissenyadors i dissenyadores sovint ens els imaginem treballant en un estudi lluminós, minimalista, amb plantes i un munt de llibres bonics en una estanteria, mirant fixament un Mac a través d’unes ulleres de pasta. Ens venen al cap aspectes relacionats amb la seva creativitat entesa des d’una mirada clàssica. Segurament els imaginem abordant la part més conceptual d’un projecte, escollint tipografies, colors, formes,… Doncs bé, pot ser així o no només així. Segurament l’imaginari que estic descrivint, i que comparteixen inclús estudiants de comunicació i disseny, com vam descobrir en un estudi de 2023 (Massaguer, Creus i Sánchez-Navarro, 2023), té part de realitat, però hi ha d’altres aspectes que són molt rellevants per la seva feina, tot i que, d’entrada, no semblin tan “sexys”. 

En el disseny, la tècnica i la creativitat es retroalimenten

La part tècnica, la que té a veure amb la programació, el codi o el domini del SEO –en la vessant digital del disseny– o els sistemes d’impressió, les tintes i el paper –en la física– també formen part de la feina de qui dissenya i, a més a més, es retroalimenta amb la part creativa. El dissenyador o dissenyadora que coneix bé la part tècnica de la seva feina no només s’estalviarà problemes a l’hora de portar a terme i materialitzar les seves idees sinó que, a més, se’n podrà “aprofitar” per tal d’aportar al projecte un valor afegit. O dit d’una altra manera: les que inicialment ens poden semblar “barreres” tècniques en la producció gràfica (tant analògica com digital), poden estar de la nostra part, si, com a persones que dissenyem, ho aprofitem. En veurem alguns exemples a continuació.

L’objectiu d’aquest article és demostrar, doncs, que la part tècnica no és avorrida ni pesada i que, a més, ens pertoca com a professionals del disseny tenir-la en compte. Des del coneixement de la part tècnica es poden aconseguir millors resultats i, fins i tot més creatius, inclús quan comptem amb pocs recursos. En aquest article ens centrarem en la part física, l’analògica, del disseny, tot i que moltes de les reflexions que hi fem es poden extrapolar a l’àmbit digital de la professió.

El procés i els materials són part de la comunicació

Hi ha qui diu que els objectes tenen ànima (Cambariere, 2022), inclús, que el procés que seguim per a dissenyar i produir un element queda incorporat en el seu interior, que la persona usuària pot percebre i, fins i tot, sentir-ne l’emoció i l’energia. Aquí hi ha un filó interessant a seguir des de l’àmbit del disseny, des d’on, a partir de construir aquesta “ànima” podem impactar en l’emoció de les persones i crear noves relacions entre elles i els objectes. Un canal directe per a aconseguir-ho és treballar de manera conscient tant el procés de producció com els materials que escollim per a dissenyar un objecte. 

No és el mateix dissenyar una coberta de llibre amb un paper kraft que fer-ho amb un paper blanc estucat extra brillant. El tacte que sentirem quan passem els dits per cada una d’aquestes dues superfícies, la impressió visual que rebrem, inclús l’olor i el so que farà el material en manipular-lo, seran quasi oposats. El què comunica cada una de les dues opcions és completament diferent i, per tant, el missatge i l’experiència que estem aportant a la persona usuària, també.

Donar valor a les adversitats tècniques

Una manera de treballar que posa forma a tot això que estem parlant és, no només l’acceptació de la banda tècnica del disseny sinó, a més, la seva potenciació per a aportar un valor afegit a la part conceptual del projecte. La tècnica, com la major part de les coses que conformen la nostra vida, té limitacions i ens pot suposar una barrera o entrebanc en el procés de disseny. Doncs bé, hi ha qui dona la volta a aquesta adversitat i en fa una oportunitat de comunicació.

Hi ha papers que, per la seva composició, es degraden molt ràpidament quan s’exposen al sol. Un cas quotidià és el paper de diari (paper premsa) que, si mai us l’heu deixat en un balcó o terrassa, us haureu adonat que, al cap d’unes hores, s’ha anat engroguint. Doncs bé, l’estudi de disseny Sr. Estudi va crear les postals “Tinta de verano” on, utilitzant un suport que, similar a l’efecte del paper premsa, perd el color quan està en un contacte continuat amb la llum solar, va remetre’ns a l’efecte del sol sobre la nostra pell.

El Lluís i la Mireia, del mateix estudi de disseny, van aprofitar que el troquel làser crema el paper quan el forada (fet que s’acostuma a amagar perquè és un efecte “molest”) per potenciar l’olor de cremat de la llar de foc durant l’hivern. Van crear unes postals de Nadal que traslladaven al “fum, fum, fum” de la clàssica cançó nadalenca catalana, aportant-hi una capa extra de sensorialitat. 

El paper tèrmic s’utilitza habitualment per a la impressió de tiquets de compra, que tenen una caducitat d’ús curta. La impressió, en aquest tipus de paper, s’acostuma a esvair en poc temps. La dissenyadora Sarah Barbuto va aprofitar aquesta característica per idear un projecte especulatiu d’una agenda que reflexiona sobre el pas del temps. Va aprofitar la poca permanència de la impressió com a valor per a potenciar la seva reflexió sobre el pas del temps.

Hackejar la tècnica per potenciar la creativitat

Un cop acceptada la tècnica i les seves aparents limitacions, encara es pot tirar més llenya al foc i passar de nivell en aquest joc que és el disseny, la producció gràfica i la creativitat. Es pot experimentar i canviar les normes del joc, piratejar el sistema establert i donar un valor extra als projectes. 

En aquesta línia, hi ha qui canvia una peça tan clau per a la impressió com són les tintes, incorporant, per exemple, una reducció de vi per a imprimir una etiqueta d’aquesta beguda alcohòlica, com va fer Ladyssenyadora.

“Tinta de vi” Ladyssenyadora

Fa servir el mateix sistema, però en aquest cas amb unes tintes fetes a partir del marro del cafè, la dissenyadora Núria Vila per a un packaging compostable, imprès en serigrafia, per a Slowmov, torradors de cafè d’especialitat, situats a una cafeteria-degustació a Barcelona.

Una altra manera de hackejar el procés d’impressió és “atacant” la maquinària i el seu sistema de funcionament. Aquesta acció és només apta per a valents, ja que suposa implicar industrials que tenen uns processos molt tancats, on els sistemes són quasi inamovibles, pel què impliquen, sobretot en el pla econòmic. 

Un cas clar d’aquest pirateig és el que va fer Mucho per als cartells per a “Nitsa 94/96: el giro electrónico“, un documental sobre l’emblemàtic club nocturn NITSA de Barcelona, que es caracteritzava, entre d’altres, per tenir un escenari giratori. Van crear un pòster d’edició limitada que es va imprimir en serigrafia, construïnt una plataforma que girava i permetia imprimir els cartells amb angles diferents cada un d’ells.

Per últim, l’artista Inma Femenía, de la mà d’Impresum, va aturar màquines (òfset) i va intervenir-hi mentre imprimien. Va incorporar aigua als rodets d’impressió, provocant errors intencionats en la impressió, que creaven un efecte molt especial i únic en cada peça.

Experimentar, arriscar i atrevir-se 

Hem vist, doncs, com la tecnologia no és l’enemiga ni del disseny ni de la creativitat. Al revés, són àmbits que, ben compenetrats, en potencien i multipliquen les seves possibilitats. Això sí, cal tenir en compte que aquesta experimentació, risc i atreviment ha d’anar sempre acompanyat d’un treball conjunt i coordinat amb els i les industrials que, no només aportaran el seu coneixement tècnic perquè tot surti bé sinó que, sobretot, contribuiran a expandir la creativitat que el concepte inicial busca.

Referències:

Cambariere, L. (2022). El alma de los objetos: Una mirada antropológica del diseño. Experimenta.

Massaguer, Ll., Creus, A., Sánchez-Navarro, J. (2023)¿Quién quiere ser creativo? Imaginarios y expectativas de estudiantes universitarios de diseño y comunicación sobre la profesión creativa. Revista Grafica. https://doi.org/10.5565/rev/grafica.284