Margarita Triguero-Mas: “Cal començar a parlar de ‘ciutats saludables, sostenibles i justes’ per frenar l’impacte desestabilitzador de la crisi ambiental planetària”

28/02/2024
Margarita Triguero-Mas, investigadora Ramón y Cajal en l'àrea de Salut Planetària de la UOC. Margarita Triguero-Mas, investigadora Ramón y Cajal en l’àrea de Salut Planetària de la UOC.

En el context de l’impacte que els factors mediambientals tenen sobre la salut humana, cada vegada adquireix més rellevància l’anàlisi d’aspectes com la relació entre la natura i la salut mental, o el nexe que hi ha entre els espais naturals i l’equitat de la població. Aquestes són algunes de les línies en les quals treballa Margarita Triguero-Mas, especialista en medi ambient i salut pública, investigadora Ramón y Cajal en l’àrea de Salut Planetària de la UOC i professora col·laboradora del màster universitari de Salut Planetària (interuniversitari: UOC, UPF). D’aquestes qüestions, així com dels principals reptes als quals s’enfronta l’àmbit de la salut planetària, i també de la seva experiència com a docent i investigadora de la UOC, ens en parla en aquesta entrevista. 

Com va sorgir el teu interès per l’àmbit de la salut planetària i per la relació entre la natura i la salut humana? 

Crec que la meva connexió amb la natura ve del contacte amb les mascotes i la televisió. Quan era petita, m’encantava anar a casa dels meus avis materns per jugar amb els gossos i gats que tenien. Acompanyava la meva àvia a veure les seves amigues, recorrent els camins tradicionals que uneixen les masies del poble, i passava temps amb el meu avi entre vaques, porcs, conills… Amb els meus altres avis anava a regar l’hort i triava quina pastanaga seria el meu berenar.

Totes aquestes experiències van fer que em fascinés la sèrie de dibuixos animats Mofli, l’últim coala, ambientada en un futur pròxim on només quedava un coala. Crec que a partir d’aquesta sèrie em va començar a preocupar la conservació del medi ambient, interès que més tard va augmentar amb els programes centrats en l’ambientalisme quotidià, com ara Les aventures del Capità Enciam.

Consideres que hi ha prou coneixement (i conscienciació) entre la població sobre l’impacte en la salut de factors com la contaminació, o encara hi ha molt per fer en aquest sentit?

Sembla que estem vivint un moment de notable divisió social respecte a la consciència ambiental. D’una banda, des del 2017 s’ha començat a parlar de l'”ecoansiedad”, i els últims anys hem vist com cada vegada més persones temen els impactes de la crisi ambiental planetària sobre la seva salut i la de les persones del seu entorn.

D’altra banda, els últims 25 anys les qüestions ambientals s’han anat apoderant progressivament dels principals punts dels discursos polítics. Amb tot, encara hi ha un percentatge destacable de població que no és conscient de l’evidència científica sobre els impactes en la salut humana de la crisi ambiental planetària (o directament la nega), i fins i tot dona suport a discursos i polítiques que van en detriment de la protecció de l’entorn i del planeta.

Els últims anys hem vist com cada vegada més persones temen els impactes de la crisi ambiental planetària sobre la seva salut i la de les persones del seu entorn.

Fins fa relativament poc, la salut planetària era una disciplina poc coneguda. Trobes que la pandèmia ha servit per donar-li visibilitat i posar en relleu la seva importància?

Sí, crec que la pandèmia de COVID-19 va ajudar a avançar en la promoció de la salut planetària en dues línies: d’una banda, des del principi es va parlar de l’alta probabilitat que el virus del COVID-19 hagués arribat als humans a través d’una espècie animal salvatge, i de com el contacte amb aquestes espècies havia augmentat els últims anys a causa dels processos de desforestació.

D’altra banda, durant la pandèmia hi va haver un augment de l’apreciació i l’ús d’espais naturals exteriors, i també de la vegetació a l’interior de les cases.

Aquests fets s’han unit a la falta d’acció internacional i als informes sobre l’estat del clima i la biodiversitat, progressivament més negatius, i això ha evidenciat la importància de parlar i abordar els temes de salut amb l’enfocament de salut planetària.

Natura i salut mental

En el marc de la pandèmia, vas participar en un estudi sobre els beneficis del contacte amb espais verds en la salut mental durant el confinament. Quines són les evidències més significatives pel que fa a aquest nexe? 

Aquest estudi, que liderem juntament amb Ana Isabel Ribeiro, de l’Institut de Salut Pública de la Universitat de Porto (Portugal), i Francesc Baró, de la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica), incloïa dades de salut mental autopercebuda i contacte amb la natura durant el confinament a Portugal i Espanya. 

Hi trobem que, a Portugal, veure naturalesa des de casa es relacionava amb valors menors de salut mental autopercebuda, de somatització i d’estrès. A més, en aquest país, visitar espais públics naturals s’associava amb valors més baixos d’estrès. En canvi, a Espanya, visitar espais verds comunitaris privats (com ara horts) es relacionava amb valors més baixos de somatització; i, en paral·lel, gaudir de veure i cuidar plantes d’interior s’associava a valors més baixos d’estrès. 

Aquestes dades són especialment interessants, perquè mostren com en països on el confinament va ser especialment estricte —com ara Espanya—, els espais interiors i privats van tenir un rol beneficiós per la salut mental. 

Per a “no iniciats”, què és la gentrificació verda? Quins són els principals factors d’aquesta situació?

És el procés pel qual la millora o creació d’espais naturals (com l’accés a rius o la platja, o la creació de nous parcs urbans), juntament amb certes polítiques i agendes politicoeconòmiques, porta a l’exclusió sociocultural i física (i també a l’expulsió) de les persones desfavorides socioeconòmicament residents en un barri. 

Si en un barri que té un elevat percentatge de població amb un nivell d’ingressos baix i/o un alt percentatge de persones pertanyents a un grup racial o ètnic minoritari i marginalitzat es crea un gran parc urbà, es pot incrementar l’atractiu del barri i això pot fer que els promotors comencin a renovar edificis i construir-ne de nous, la qual cosa fa que persones de nivell socioeconòmic més alt vulguin traslladar-se a aquesta zona. Això, al seu torn, afavoreix l’augment dels preus de lloguer i dels impostos de propietat dels habitatges del barri. 

El fet que persones de nivell socioeconòmic més alt es mudin al barri tendeix, també, a produir un canvi en el tipus de botigues i de productes disponibles, cosa que incrementa el cost de vida i modifica l’atmosfera social.

En conseqüència, les persones que tradicionalment vivien en aquest barri senten que el seu estil de vida és cada vegada menys acceptat i més difícil de mantenir, i poden acabar sent incapaces d’assumir els costos associats a viure al barri i veient-se obligades a mudar-se.

També hi ha el que es coneix com a gentrificació climàtica —la qual, en comptes d’associar-se a parcs, estaria vinculada a intervencions per a l’adaptació al canvi climàtic— i, de manera més general, la gentrificació ambiental, un terme que, per exemple, pot englobar tant processos de gentrificació associats a parcs com vies ciclistes.

Crec que la pandèmia de COVID-19 va ajudar a avançar en la promoció de la salut planetària.

Quines serien, en la teva opinió, les mesures més efectives per frenar la gentrificació verda?

La definició mateixa de “gentrificació verda” indica que s’han de donar certes polítiques perquè aquesta es produeixi. Com a part de la meva recerca prèvia a la meva adhesió a la UOC, vaig participar en la identificació de les polítiques que s’estan aplicant en diferents ciutats per evitar la gentrificació verda, a Europa i l’Amèrica del Nord, i, en aquest sentit, tenen una rellevància especial, per exemple, les de control dels preus de lloguer o l’obligació de construir un cert percentatge d’habitatge social en qualsevol nou projecte. 

Sostenibilitat i inequitat

Hi ha, o es poden produir, altres formes d’inequitat o “efectes adversosassociats a les iniciatives de sostenibilitat a les ciutats?

Sí, evidentment. Per exemple, polítiques com el pagament d’un peatge per accedir a una ciutat amb un cotxe privat solen ser iguals per a tota la població, però generen una inequitat, ja que, per a les persones amb menys recursos, aquest pagament suposa un esforç molt més gran que per a aquelles que tenen una millor situació econòmica. En aquesta línia, a mi, particularment, m’agrada més enfocar-me en polítiques com la gratuïtat i la millora de la freqüència, velocitat, variabilitat i puntualitat del transport públic i els carrils bici, per exemple.

Quines creus que són les “assignatures pendents” per aconseguir que les ciutats siguin més habitables, sostenibles i resilients?

Em preocupa especialment com moure el focus del concepte de “ciutats saludables” cap al de “ciutats saludables, sostenibles i justes”, per frenar la desestabilització del sistema Terra a la qual ens estem acostant amb les alteracions del clima, la disminució de la biodiversitat, etc.

En aquesta direcció, he liderat algun treball de reflexió sobre la importància del fet que els entorns urbans promoguin el màxim estat de salut per a la població (i, especialment, per a les persones més desfavorides), i que ho facin reconeixent-ne totes les esferes (productiva, reproductiva, personal i política), així com la connexió amb els animals i amb l’ecosistema. 

Trobo que un dels grans reptes en aquest sentit és el desenvolupament d’enfocaments i mètodes de treball transdisciplinari, des de l’àmbit polític, educatiu i investigador, una qüestió que és encara complicada de fer a causa de les estructures institucionals i de finançament actuals. 

És important que els entorns urbans promoguin el màxim estat de salut per a la població i que ho facin reconeixent-ne totes les esferes (productiva, reproductiva, personal i política), així com la connexió amb els animals i amb l’ecosistema. 

Com descriuries la teva experiència com a investigadora i docent de la UOC?

Valoro molt l’aposta de la UOC per escoltar el personal investigador i intentar oferir-nos condicions més estables i coherents amb el cost de vida de Barcelona ciutat. A més, el fet que la docència sigui en línia fa que sigui més fàcil compatibilitzar les tasques de recerca. Per a mi, aquestes són dues de les raons principals que mostren el potencial de la UOC per expandir la seva recerca. 

El grup de recerca de Salut Planetària, del qual formo part, és fantàstic tant des del punt de vista humà com des del punt de vista científic. Està reconegut internacionalment com a pioner en la docència i recerca en aquesta àrea, i estic molt il·lusionada de veure com se solidifica com un actor internacional rellevant i creix gràcies al projecte europeu CATA-Earth (sobre expansió de l’educació universitària en salut planetària, en el qual Cristina O’Callaghan-Gordo lidera dos work package) i el projecte GreenME (sobre natura i equitat de salut, que co-coordino amb Helen Cole, del BCNUEJ-ICTA-UAB).

Finalment, quins són actualment els principals reptes i/o línies de recerca en l’àmbit de la salut planetària? 

M’interessa especialment explorar la relació entre biodiversitat i salut. En aquesta línia hi ha el projecte GreenME, en el qual explorarem la relació entre natura i salut mental de població adulta enfocant-nos a comprovar si els grups més desfavorits (i que, per tant, tenen més necessitat de beneficiar-se de la natura) reben realment més beneficis que la resta de població. Com a part del projecte, també explorarem la biodiversitat.

(Visited 354 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari