Conchi Padilla: “M’agrada motivar els estudiants perquè incloguin la recerca dins de la seva pràctica clínica”

A principis del 2024, Conchi Padilla, neuropsicòloga i doctora en Neurociències amb una especialització en Llenguatge, va assumir la codirecció del grau de Logopèdia (interuniversitari: UVic-UCC, UOC). Entre les prioritats de la nova directora hi ha potenciar la col·laboració entre professors, reforçar i prolongar la relació amb els alumnes i difondre la recerca que es duu a terme a la Universitat. Ens ho explica en aquesta entrevista, en què també detalla el seu recorregut professional i aprofundeix en el context actual de la disciplina de la logopèdia. 

Què et va portar a la UOC i, en particular, a liderar el grau de Logopèdia (interuniversitari: UVic-UCC, UOC)? 

Vaig tenir el primer contacte amb la UOC el 2019, com a professora col·laboradora, alhora que treballava com a docent en una altra universitat a distància i, després, com a clínica i investigadora a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Vaig començar impartint una matèria al màster universitari de Neuropsicologia, en la qual vaig tenir la sort de tenir un professor responsable d’assignatura amb qui vaig coincidir força tant en la manera d’impartir docència com en la d’investigar. A poc a poc, em vaig anar ficant en la dinàmica i la filosofia de la UOC i, senzillament, em va fascinar.

(…)

Em vaig adonar que a la UOC hi havia professionals amb molt de talent que tenien un llarg bagatge en docència, recerca i, fins i tot, en la pràctica clínica o en el món empresarial. Aquesta diversitat en l’experiència professional i en la formació fa que molts estiguin oberts al canvi i que, al final, la Universitat sigui un entorn flexible i ràpid a l’hora d’adaptar la seva oferta i metodologia pedagògica. Aquest aspecte va ser el que em va agradar més d’aquesta universitat i el que em va motivar a voler-hi continuar la carrera professional. 

Què distingeix el grau de Logopèdia (interuniversitari: UVic-UCC, UOC) d’altres impartits en altres universitats?

El que diferencia més el nostre grau respecte d’altres és que l’aprenentatge es produeix a través d’una plataforma en línia en la qual l’estudiant pot interaccionar amb la comunitat docent i amb altres estudiants de les mateixes assignatures. El procés d’ensenyament-aprenentatge, a més, es planifica de tal manera que l’estudiant se sent motivat des del primer moment, atès que amb els materials multimèdia que se li faciliten ha de resoldre una sèrie de reptes en els quals haurà d’aplicar els coneixements que va adquirint. Aquests reptes són molt semblants als que es trobarà en la vida professional, per la qual cosa en tot moment ja actua com si fos un logopeda. D’altra banda, es diferencia de la resta d’universitats pel fet que el professor és un professional clínic expert en el camp de coneixement que imparteix i, moltes vegades, hi fa recerca. Per tant, l’alumne rep un retorn personalitzat per part d’un especialista que coneix aquesta àrea professional de primera mà. I no sols això, sinó que les tutores que acompanyen l’estudiant des que es matricula fins que acaba el grau també coneixen la professió des de dins, per la qual cosa el poden ajudar a configurar el seu itinerari de manera personalitzada gràcies a la seva experiència i formació. A més, disposem d’un equip docent que no sols és expert en logopèdia, sinó també en altres disciplines amb les quals el logopeda haurà de col·laborar dins d’un equip multidisciplinari, com ara la medicina, la neuropsicologia, la lingüística, la fisioteràpia o la nutrició. Finalment, tenim la flexibilitat que l’estudiant faci les pràctiques en un centre que triï, però també li oferim l’oportunitat de fer-les a la Clínica Universitària de Manresa, la qual té una experiència dilatada tractant trastorns de la veu, la comunicació, la deglució o la lectoescriptura en població infantil i adulta.

Vas començar estudiant Psicologia a la Universitat Autònoma de Madrid i després vas fer un màster de Clínica dels Trastorns del Llenguatge a la Universitat Complutense de Madrid. Com va arribar, aquest interès? Quan un estudia psicologia, potser no pensa a acabar dirigint un grau de Logopèdia. 

En acabar la llicenciatura, me’n vaig anar d’Erasmus a estudiar l’especialitat de Neuropsicologia a Preston, Anglaterra. En aquesta universitat vaig tenir la sort de poder cursar força assignatures sobre llenguatge, al mateix temps que em submergia en la cultura i la llengua d’un altre país i tenint contacte amb altres alumnes que provenien d’altres països i parlaven altres llengües. Em va sorgir una gran curiositat sobre com s’utilitzava el llenguatge en els diferents idiomes, i és per això que després, en tornar a Espanya, vaig decidir cursar un màster en trastorns del llenguatge. En aquest moment, hi havia molt pocs professionals amb la doble especialitat de neuropsicologia i llenguatge, per la qual cosa ràpidament vaig poder començar a treballar en una clínica que atenia nens amb trastorns del desenvolupament, que amb freqüència presenten un trastorn de la comunicació o de l’aprenentatge comòrbid. A poc a poc, em vaig anar ficant més i més en aquest àmbit i vaig començar a investigar sobre noves formes d’intervenció en aquesta mena de població. 

Llavors, la teva passió pel llenguatge es refereix tant a les persones que tenen dificultats com a les que no.

Sí, crec que és necessari que tinguem un bon coneixement de com s’adquireix i es processa el llenguatge en la població normotípica per poder avaluar i intervenir en aquelles persones que mostren dificultats. Així mateix, crec que és important tenir una bona formació en logopèdia, però també en altres disciplines, com la medicina, la fisioteràpia, la neuropsicologia o la lingüística. És per això que al grau apostem per tenir, entre els docents, grans professionals de la logopèdia amb una llarga experiència en la clínica, la docència i la recerca, però també professionals d’altres disciplines. En salut, seria ideal fer el diagnòstic i la intervenció dins d’un equip multidisciplinari. No obstant això, no sempre és possible, així que hem de tenir els fonaments d’altres camps professionals per ser més objectius o saber derivar a altres especialistes quan cal. M’agrada transmetre aquesta idea com a docent, perquè a vegades cada disciplina es queda en el seu àmbit d’estudi i no va més enllà. 

Precisament, la logopèdia és una disciplina força desconeguda. 

Els logopedes són professionals que tenen un paper molt important en la societat. Molt sovint, només se’ls coneix quan hi ha un problema concret i, a vegades, en fases molt avançades. Si aquestes dificultats es tractessin abans, s’evitaria que els problemes s’agreugessin encara més.

L’accessibilitat tampoc és universal. Falten logopedes a la sanitat, l’educació, l’atenció social pública?

Depèn de l’àmbit al qual ens referim. En educació hi sol haver mestres especialitzats en audició i llenguatge, però la seva formació no és tan àmplia com la dels logopedes, els quals trobem només en equips específics com els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), els centres de recursos educatius per a alumnes amb discapacitat auditiva i alumnes amb trastorns greus del llenguatge o la comunicació (CREDA) o centres d’educació especial. És per això que aquest tipus de població, moltes vegades, necessita acudir a clíniques privades per tenir accés a un logopeda. En sanitat, la logopèdia cada vegada té més presència dins d’equips especialitzats. Els col·legis oficials lluiten perquè es doni més reconeixement a la formació i al treball dels logopedes, i perquè tinguin més presència als serveis públics.

A més, les seves intervencions no són puntuals, sinó que requereixen temps i, per tant, establir un vincle, cosa que, per cert, les màquines encara no poden fer. No és així? 

Aquests professionals no seran fàcilment reemplaçables per màquines. Com a pacient, has de treballar amb un professional amb el qual creïs un vincle, et sentis a gust i el qual t’inspiri confiança i ganes de superar les dificultats; si no, és difícil que la intervenció tingui èxit. 

En el teu cas, entenc que sempre t’ha agradat combinar la pràctica clínica amb la recerca.

Crec que és fonamental. Quan vaig començar a treballar amb trastorns del llenguatge, vaig aplicar tot el que em van ensenyar al màster, però ràpidament em vaig adonar que hi havia coses que no funcionaven bé, per la qual cosa em vaig haver d’arriscar i explorar altres possibilitats per millorar la meva intervenció. 

Ens en pots posar un exemple?

Treballava amb nens amb trastorn per dèficit d’atenció, amb hiperactivitat o sense, que tenien dificultats en la lectoescriptura. Els aplicava, una vegada i una altra, la mateixa tècnica d’intervenció que havia après fent el màster; tanmateix, no observava millores. Això em va portar a iniciar un doctorat en intervenció en trastorns del llenguatge, precisament per trobar altres maneres d’intervenció que m’ajudessin a solucionar el problema. Després, me’n vaig anar al camp de la neurociència, per explorar altres possibles intervencions que fossin més enllà del llenguatge i tinguessin en compte altres processos, com l’atenció i les funcions executives. Així mateix, vaig aplicar altres tècniques que els havien funcionat a altres clínics o investigadors que s’havien trobat amb la mateixa problemàtica i vaig dur a terme una petita recerca per comprovar si hi havia un efecte real o si només es tractava d’una impressió subjectiva. Aquesta pràctica basada en l’evidència és la que, realment, ens fa progressar com a professionals i ajuda persones que, a vegades, estan desesperades. 

Has fet estades a Preston, Cambridge i els Estats Units. Suposo que recomanaries als estudiants tenir una experiència així.

Crec que a tothom li va bé estar una temporada fora, per fusionar-se amb altres cultures, altres llengües i conèixer professionals d’altres països, per, d’aquesta manera, replantejar-se les pròpies idees. 

Hi ha alguna cosa que t’hagi inspirat especialment d’aquests països?

De les universitats on vaig estar, haig de dir que em van impressionar els mètodes pedagògics, basats fonamentalment en la pràctica. Les coses estan canviant molt de pressa a Espanya, però en el passat hem pecat una mica de ser excessivament teòrics. En el cas d’Anglaterra, des de primer de carrera s’ensenya als estudiants com entrar en les bases de dades, trobar articles de qualitat, treure conclusions i, en funció d’això, redactar un text per solucionar un problema com si ja fossis un professional. Això aporta moltes habilitats d’aprenentatge autònom i maduresa a l’estudiant.

Estàs al grup de recerca NeuroADaS Lab de l’eHealth Center de la UOC, on es combinen la informàtica amb la neurologia, la psicologia i la clínica. 

Aquest grup té dos investigadors principals molt interessants. D’una banda, hi ha Elena Muñoz, directora del màster universitari de Neuropsicologia, especialitzada en tècniques d’estimulació cerebral no invasiva, amb un llarg bagatge en la docència i la recerca. D’altra banda, hi ha Ferran Prados, especialitzat en el processament d’imatges mèdiques i en la seva aplicació a l’àmbit de la salut per, d’aquesta manera, assistir els professionals mèdics en el diagnòstic clínic. Per exemple, ha desenvolupat una sèrie de biomarcadors utilitzant imatges per ressonància magnètica que ajuden al diagnòstic i el seguiment de l’esclerosi múltiple. Al seu costat, hi ha tot un equip multidisciplinari format per enginyers i neuropsicòlegs. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de poder continuar amb la meva línia de recerca, la qual se centra en el desenvolupament de tests informatitzats per detectar la deterioració cognitiva en diversos trastorns, i la validació d’aquests, utilitzant tècniques de neuroimatge. Així mateix, em plantejo la creació d’una altra línia més centrada en els trastorns del neurodesenvolupament i en com aquests poden afectar l’adquisició del llenguatge o l’aprenentatge de la lectoescriptura.

Entre la direcció del grau i la recerca, et queda temps per a la clínica?

És difícil. Intento enllaçar projectes i establir col·laboracions amb centres sanitaris on hi hagi professionals interessats a investigar en el mateix camp. Intento aprofitar tota l’experiència que puguin obtenir durant el seu treball en la clínica. D’altra banda, m’agrada motivar els estudiants perquè incloguin la recerca dins de la seva pràctica clínica i estem oberts al fet que treballin amb nosaltres col·laborant en les nostres línies de recerca.

Quina petjada t’agradaria deixar com a directora del grau de Logopèdia (interuniversitari: UVic-UCC, UOC)?

He estat afortunada i he heretat un grau que per si sol funciona força bé gràcies al treball tant de l’anterior director de la UOC com de la directora actual per part de la Universitat de Manresa. No obstant això, sempre es pot continuar millorant i actualitzant la nostra oferta educativa. Pel que fa a la petjada que desitjo deixar, gaudeixo molt fent recerca i treballant dins d’un equip multidisciplinari; per tant, el meu objectiu és fomentar el treball conjunt i l’intercanvi d’idees entre els diversos professionals que formen part de l’equip docent del grau de Logopèdia (interuniversitari: UVic-UCC, UOC). Comptem amb docents de gran potencial que també es dediquen a la recerca, per la qual cosa busco estrènyer la connexió entre tots nosaltres i promoure la col·laboració. A més, m’agradaria brindar-los el suport necessari per difondre la seva feina, tant entre els estudiants com davant el públic en general. Finalment, seria fantàstic crear un vincle amb els nostres estudiants i que aquests mantinguessin una connexió sòlida amb la UOC després de completar el grau, bé cursant altres assignatures per mantenir-se actualitzats, fent un màster o un postgrau, o col·laborant amb nosaltres com a professors o investigadors especialistes en llenguatge.