“Cal que les ciutats recuperin l’orgull de voler-hi viure”

Inmaculada Ranera és l’ànima i la veu del programa SaBiaVerda de Ràdio Arenys, que entrevista persones expertes en medi ambient i ecologia. Filla d’aquest municipi del Maresme, durant dues dècades ha viatjat per tot el món com a professional del sector turístic. Graduada en Dret i en Relacions públiques i Comunicació, i amb un postgrau en Lideratge Institucional i Gestió de Polítiques Públiques, ara està immersa en el màster universitari de Salut Planetària (interuniversitari: UOC, UPF i ISGlobal). Parlem de la seva trajectòria, de les seves actuals inquietuds i de la seva mirada crítica cap al sector turístic i cap a les polítiques de curt termini. 

Fent un cop d’ull al teu perfil de LinkedIn, ja veiem que la teva experiència i els teus estudis són ben amplis. Vas començar estudiant Relacions públiques i Comunicació, i això et va dur a diverses feines de molta responsabilitat, on facilitaves la inversió estrangera a Catalunya o la compravenda d’actius turístics.

A finals dels anys vuitanta, quan estava acabant Relacions públiques i Comunicació a la Universitat de Barcelona (UB), em vaig assabentar que es buscava una persona per treballar a la part d’inversió estrangera d’allò que ara és l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa de la Generalitat (ACCIÓ). Em van agafar i vaig estar deu anys fent una feina apassionant: aconseguir que empreses industrials estrangeres s’implantessin aquí i, per tant, ajudar a crear llocs de treball. De fet, vaig viure l’inici de les col·laboracions entre Catalunya i Israel, i vaig tenir l’oportunitat de veure molta innovació, perquè en aquell moment Israel aplicava tecnologia militar a allò civil. Em deien que acabaria veient GPS instal·lats a tots els cotxes i no m’ho podia creure. O em parlaven dels primers avions sense tripulants per controlar incendis. També vaig coordinar la creació de la primera base de dades de sòl industrial de Catalunya, i una de les empreses amb qui col·laborava em va proposar d’anar a treballar amb ells, en un moment en què tenia ganes de canviar.

(…)

Amb aquesta empresa vam desenvolupar tot el mercat de sòl industrial de la província de Tarragona. I, per moltes casualitats, un client que vam tenir em va proposar d’anar a treballar amb ells.

En una empresa de l’àmbit turístic.

Sí. Els vaig dir que no coneixia el món de la inversió hotelera, i em van contestar amb una frase que sempre recordo: tens l’actitud i tens sentit comú.

Bàsic.

Durant 21 anys, vaig estar al capdavant d’aquesta empresa, Christie&Co. Després de la pandèmia, vaig necessitar tancar aquesta etapa i reinventar-me. I vaig preguntar-me què m’agrada fer. El 2017 havia assistit al programa executiu de la Singularity University, a Califòrnia, per entendre millor el paper de les noves tecnologies disruptives en els reptes globals actuals. D’allà vaig tornar motivada a aplicar els aprenentatges i l’experiència comunicativa a qüestions de medi ambient. El canvi climàtic deriva de l’antropocè i vaig decidir iniciar un programa de ràdio per abordar això, parlant amb persones molt expertes, però amb entrevistes no massa llargues, perquè és un tema que toca la gent, que pot incomodar.

I perquè tenim poc temps…

Prefereixo que la gent es quedi amb ganes de saber-ne més. I ja fa més de cinc anys que vam iniciar aquest projecte a Ràdio Arenys, una ràdio local, però que avui tothom pot escoltar.

La primera ràdio municipal de la història de Catalunya…

I tant. Jo m’ho passo molt bé. Conec gent molt interessant. El programa es diu #SaBiaVerda, és una combinació de saba i de saviesa. Primer va ser una secció d’un programa ja consolidat i després ja va ser un programa setmanal que emetem els dissabtes al migdia. Hi he dut investigadors, científics del CSIC, companyies de teatre, representants dels pagesos…

Algú t’ha marcat especialment?

No triaria una persona, però sí que puc dir que recomanaria les diverses entrevistes que he fet al científic i ambientòleg Martí Boada. I també em va agradar molt la primera entrevista internacional que vaig fer, amb els fundadors de ClientEarth, una organització d’advocats sense ànim de lucre que ajuda administracions i entitats privades en la defensa del medi ambient. 

De fet, també vas estudiar Dret…

Vaig començar Dret a la UNED poc després d’acabar Relacions públiques i Comunicació. Ho volia fer per la meva formació professional, no pas per exercir com a tal. Ho vaig deixar per les feines i perquè vaig ser mare. Però, vint anys després, durant la pandèmia, ho vaig reprendre a la UOC. I mentre acabava Dret i el postgrau, ja tenia al cap el màster de Salut Planetària.

Com t’està anant?

En les meves feines anteriors havia tingut molta relació amb qüestions legals. I ara entro en un món diferent. No tinc background de salut, de biologia, no estic acostumada als articles científics. A més, tenim un volum d’informació ingent. He agafat quatre assignatures per semestre i vaig molt enfeinada.

I en quin moment professional estàs?

En un moment difícil. Quan vaig deixar la feina de Christie&Co, vaig estar força temps al consell assessor d’una empresa de Palma de Mallorca, i ara intento posar en marxa un projecte propi, Project Sterna, amb l’objectiu que els actors del sector aeronàutic, és a dir, aeroports, aerolínies i fabricants d’avions, financin accions per protegir les aus migratòries i les seves zones de descans. També té un vessant social: en aquestes zones de descans de les aus hi treballaran persones en risc d’exclusió social. I una part científica: que el coneixement tradicional, indígena, digues-li com vulguis, i el coneixement científic, puguin treballar plegats per implementar solucions basades en la natura en aquestes zones de descans.

Ens ho pots il·lustrar amb algun exemple?

Les zones de descans de les aus migratòries són des dels aiguamolls de l’Empordà fins al Tordera o les zones properes a l’aeroport de Barcelona, passant per moltes zones d’Espanya i del món. I la meva idea és que, qui tingui la veu sobre quina zona s’ha de protegir, siguin els clients. Potser un client de Lufthansa, a Alemanya, entén que, si no protegeix les zones d’origen de les aus que arriben a Europa, que són a l’Àfrica Subsahariana, no arribaran els ocells migratoris al seu territori. Les aus tenen vuit autopistes arreu del planeta, de manera molt similar a les rutes dels avions, que també connecten països i continents. I tenen zones de descans, com els aeroports per als avions. I el projecte es diu Sterna perquè és el nom de l’espècie que fa la migració més llarga de totes les que hi ha al món, el xacrà àrtic (Sterna Paradisaea). Un ocell de 80 g, amb una forma molt aerodinàmica, que cada any va des de l’Àrtic fins a l’Antàrtic, i passa dos cops per l’estiu. 

Ben interessant.

He començat per parlar amb els estaments més alts. Amb AENA, amb ENAIRE, amb IATA, amb l’aeroport de Barcelona, amb SEO Birdlife o amb Lela Melon, de la UPF. AENA em va demanar que presentés el projecte al ministeri. Tota una aventura, que no correspon al meu món conegut, però sí al món que ara em mou. 

En tot cas, uneix el món del turisme i les teves inquietuds mediambientals.

Fa anys que soc crítica amb el sector turístic. Ja fa temps que va començar a implantar accions per reduir el consum d’aigua dins dels hotels. Però no n’hi ha prou. Ja fa molts anys que, quan veia un nou projecte a primera línia de platja, pensava que no estaven entenent res. El problema és greu i ens hi hem de posar tots. Alguna cosa hem de fer amb el CO2 que s’emet. Crec que ja hem superat la paraula sostenibilitat i hem de fer accions regeneratives. Les grans corporacions i els governs han traslladat la responsabilitat a la ciutadania. Els governs han de legislar i les corporacions han de revisar el seu negoci, cosa que, en ocasions, pot comportar aturar alguna part de la seva activitat. 

Durant la pandèmia pel virus de la COVID-19, et van demanar de comparèixer dues vegades al Congrés dels diputats com a experta en el sector turístic. Apostaves perquè aquest sector es reinventés, cosa que no ha passat, oi?

La reinvenció del sector turístic passa per reconèixer que hi haurà canvis importants. El que ja fa França, i el que vol fer Espanya, substituir els viatges curts en avió per trajectes en tren, s’ha de fer. Però no deixarem de volar i no es tracta d’això, sinó de fer les coses amb compromís. Abans de la pandèmia, podíem marxar cada cap de setmana a veure una ciutat europea i fer-nos-hi fotos per ensenyar a Instagram. Crec que la gent farà viatges més llargs i menys freqüents en el temps. I cal visitar els llocs amb respecte. A Viena, ningú no llença un paper a terra. La ciutat ha volgut que aquest sigui el seu model. Barcelona no segueix aquest model. Cal que les ciutats recuperin l’orgull de voler-hi viure. 

Com ho han de fer?

Si tu ets propietària d’un habitatge a Barcelona, i obtens tres o quatre vegades més diners llogant-lo a turistes que a una família com a vivenda habitual, això converteix la ciutat en un parc temàtic, la gentrifica, això fa perdre l’ànima a la ciutat. Si des del govern ajudes el sector turístic amb crèdits ICO en un moment complicat com va ser la COVID-19 en lloc de fer-ho a fons perdut, no afavoreixes la seva recuperació i la reinvenció d’aquest sector. També, al Congrés dels diputats vaig dir que s’ha de reduir el pes del turisme en el PIB perquè han de créixer altres sectors. No podem supeditar-hi l’economia. 

Ets partidària del pensament especulatiu. Pensar què volem, un ideal, i veure com arribar-hi, oi?

Jo tinc un vessant polític. M’agrada molt la governança. Recordo, al partit on estava implicada, haver proposat de crear un grup intern de pensament de cara al 2050. La proposta va fracassar. En política i governança falta mirada llarga i mirada transversal. L’estiu passat vaig fer una ponència a la Universitat del País Basc amb relació a l’amenaça que el canvi climàtic pot suposar per a la democràcia. Com a conseqüència, me’n publicaran dos articles. Els canvis continuats de govern escurcen la mirada. Això complica les solucions, perquè s’ha de tenir molta valentia per dir que ja hem traspassat sis dels nou límits planetaris i que cal prendre decisions. 

Si fossis consellera de la Generalitat, amb tota aquesta experiència a la motxilla, què faries?

Estem molt a la cua, quant a energies renovables. Ni la solar ni l’eòlica són les millors solucions, perquè tenen moltes conseqüències. L’electrificació? L’hidrogen? No ho sé. Però avui tenim les solucions que tenim. El límit planetari de l’ozó l’estem revertint, perquè el 1987 es va signar el protocol de Montreal, l’únic acord firmat per tots els països de l’ONU que ha donat resultat al cap de 35 anys. Si ens posem d’acord, podem fer-ho. I caldria que l’ONU ho lideri. I avui les energies netes, la solar i l’eòlica, són la solució més ràpida. Fem-ho. El territori s’enfadarà. És clar. Però després veuran els beneficis. Aquestes són les decisions que costen de prendre. S’ha de ser molt valent i tenir els arguments per explicar-te. Una MAT a Tarragona. Un parc eòlic a Roses. Plaques solars. I tant. Cal treballar per trobar comuns denominadors. Em preocupa que hi hagi un govern que proposi fer dessalinitzadores i no expliqui què farà amb la salmorra. Si llences la salmorra al mar, un mar ja tocat, agreujarem el seu estat, amb un escalfament que pot fer que no ens hi puguem banyar a l’estiu perquè hi haurà moltes meduses. Ho aprendrem a base de cops. Tant de bo que no hagués de ser així. I la por ens paralitza i ens porta a pretendre que als governs hi hagi persones molt autoritàries.

Dona seguretat.

La gent vol creure coses encara que sàpiga que no són veritat. Els científics fa temps que adverteixen del que està passant, però alguna cosa no han fet bé si fa trenta anys que llencen aquests missatges i no han arribat. Per això, vull que la ciència i el coneixement tradicional es donin la mà. 

Per acabar, com vols que siguin els teus pròxims anys, professionalment?

Doncs vull que continuï el programa de ràdio i em faria molta il·lusió que tiri endavant Project Sterna i que tingui abast internacional.