Innovacions i tendències en la Digitalització de l'Educació

Sobre innovacions i tendències

El Màster universitari d’Educació i TIC (eLearning) ofereix una formació centrada en les TIC amb una finalitat educativa, per tal d’optimitzar-ne l’ús i anar incorporant la innovació com a procés de millora permanent en els processos d’ensenyament i aprenentatge. S’enfoca al futur professional de l’estudiantat amb la vocació d’impulsar una visió innovadora de l’educació i motivar els nostres graduats a constituir-se en agents clau de la transformació educativa.

Per això cal estar permanentment informat dels desenvolupaments en matèria d’innovacions i tendències que tenen prevalença en un escenari cada cop més globalitzat i interconnectat. La pràctica de mantenir-se de manera activa informat dels fets, les tendències, les novetats i els camins d’esdevenir sol associar-se amb la de mantenir un estat de vigília, de realitzar accions d’observació i vigilància mitjançant la cerca i la selecció criteriosa del tema d’interès.

Imagen de rawpixel.com en Freepik

L’expressió en anglès «current awareness» (literalment «estat de consciència present i actualitzat») és utilitzada en l’àmbit universitari, i més concretament en el de les biblioteques universitàries, com a servei d’informació que realitza de manera regular i que consisteix en la cerca i difusió de resultats de temes específics de recerca d’interès per a la comunitat acadèmica. Hi ha també una altra expressió relacionada que amplia aquesta noció i que ve del francès, veille technopédagogique (vigilància tecnopedagògica) que fa referència a un seguiment actiu de l’entorn i de les principals parts interessades per identificar i anticipar de manera estratègica els usos educatius de la tecnologia per a l’ensenyament i l’aprenentatge.

Aquest estat d’atenció sol estar dirigit a identificar innovacions en matèria educativa. Una definició genèrica molt esmentada i centrada en l’àmbit empresarial explica que:

“una innovació és un producte o procés nou o millorat (o una combinació de tots dos) que difereix significativament dels productes o processos anteriors de la unitat [empresarial] i que ha estat posat a disposició dels usuaris potencials (producte) o posat en ús per la unitat (procés)” (OECD/Eurostat, 2018, pàg. 20).

En aquest sentit, la innovació s’ha d’entendre com un procés dinàmic, una aportació singular a un espai determinat, però nou alhora. Segons Clayton Christensen a El dilema de l’innovador (2003), les característiques clau identificades que solen tenir en comú les definicions sobre la innovació són:

  • incremental, en el sentit que crea algun valor que condueix a la millora contínua,
  • radical, perquè implica un canvi important que afecta un component o pilar clau a l’àrea en qüestió, i
  • disruptiva perquè es refereix a canvi descartant la manera de fer les coses prèviament.

A l’àmbit educatiu, i en paraules de Tejada (1998), el terme innovació va associat amb els intents puntuals de millora, amb la pràctica educativa, amb l’assoliment de millor eficàcia, eficiència, efectivitat i comprensibilitat en un context donat, més particular i més centrat en els agents directes de l’ensenyament. L’informe de (OCDE, 2010, p.14) defineix la innovació educativa com “…qualsevol canvi dinàmic destinat a agregar valor al procés educatiu i que resultin en resultats mesurables, ja sigui en termes de satisfacció de les parts interessades o exercici educatiu”.

Imagen de rawpixel.com en Freepik

Més endavant, a l’Informe de l’OECD (2016) s’aprofundeix en el valor de la innovació a l’educació, identificant la seva contribució a la millora de la qualitat educativa i els resultats d’aprenentatge, l’ampliació de l’equitat i la igualtat d’oportunitats d’accés a l’educació, l’aportació a la sostenibilitat de les institucions educatives i l’adequació per respondre les necessitats socials canviants.

Seguint Fullan (2015), la innovació educativa significativa ha de contenir tres elements. D’una banda, utilitzar nous materials revisats (materials del pla d’estudis o tecnologies). Per altra banda, l’ús de nous enfocaments didàctics (estratègies o activitats didàctiques). I, finalment, l’alteració de creences (supòsits pedagògics).

Tendències en tecnopedagogia

Les innovacions solen difondre’s i començar a ser adoptades de manera de constituir-se en tendències. Les tendències en tecnopedagogia sorgeixen i s’instauren a mesura que diferents parts interessades convergeixen en els interessos al voltant d’un tema o problema. Aquest fenomen no es construeix de manera sistemàtica i ordenada, sinó mitjançant un moviment sinèrgic.

El nombre, la varietat i la capacitat d’influència dels actors involucrats són factors crítics per a l’emergència i la vigència d’una tendència. En aquest sentit, sha de mantenir una postura crítica per avaluar bé la pertinència que per a l’educació tenen algunes propostes que compten amb àmplia difusió. La tendència s’entén com una relació de factors tant de l’ordre intrínsec de l’educació com de forces exògenes de tipus social, polític, econòmic, etc.

Les tendències es propaguen i requereixen un temps per desenvolupar-se i madurar, algunes acaben establint-se i adaptant-se, mentre que d’altres són abandonades. Un exemple d’aquest procés dels “cicles de vida” de les tendències és la metodologia del Cicle de sobreexpectació –Hype Cycle– de Gartner (coneguda també com a corba de Gartner), la qual permet veure com una tecnologia evolucionarà amb el temps, i com aquesta pot ser integrada com a part d’una nova realitat, romandre en estudi o desaparèixer reemplaçada per altres solucions més acceptades socialment.


Per acabar, entenem oportú abordar també el posicionament conceptual quant a la tensió entre la tecnologia i la pedagogia. En aquest sentit, adoptem la postura expressada per Dron (2022) que ofereix una visió integradora de tots dos conceptes, estenent el concepte de pedagogia com a tecnologia. Nye (2006) suggereix que una tecnologia és una combinació d’artefactes (físics, conceptuals o virtuals) i com els fem servir. Seguint aquest enfocament:

La pedagogia com a tecnologia implica orquestrar intencionalment diferents coses: accions, eines, mètodes, processos, entre d’altres— d’una manera organitzada. Una pedagogia és una manera de fer alguna cosa, un procés repetible que es pot formalitzar i transmetre d’un mestre a l’altre. Orquestra fenòmens (coneixement o creences sobre com aprenen les persones) amb un propòsit (habilitar l’aprenentatge). Les pedagogies són així part de les nostres tecnologies educatives, que sempre operen de manera combinada.

Imagen de rawpixel.com en Freepik

Tots els educadors són tecnòlegs de l’aprenentatge. Potser difereixen una mica en les tecnologies que trien utilitzar i en com trien acoblar-les, però tots creen i utilitzen tecnologies per educar.” (Dron, 2023).

L’evolució en aquest àmbit és constant i moltes es van integrant dins del món de l’educació de múltiples maneres. Cal cercar les estratègies i metodologies més eficients que facin una integració efectiva. Els darrers estudis mostren com el procés d’aprenentatge de l’alumnat està canviant i cal adaptar els continguts a les noves formes de consum.

“La investigació neurològica confirma que els estudiants retenen millor la informació mitjançant l’accés a contingut breu i atractiu que poden consumir al seu propi ritme, en lloc d’una allau d’informació complexa en un sol entorn” (Wright, 2023).

Això ens porta cap a un aprenentatge personalitzat i adaptat a les necessitats educatives de l’alumnat. En aquest punt, la tecnologia pren un paper protagonista en tant que possibilita aquesta adaptació, generant entorns d’aprenentatge que responguin a aquestes necessitats educatives de forma personalitzada.


Referències


(Visited 202 times, 1 visits today)