La Unió Europea i les seves dificultats a l’Indopacífic

En aquest primer lliurament, ens centrarem en el treball de Nicolás Gonzalo Martín, titulat El paper secundari de la Unió Europea a l’Indopacífic: la involucració europea en els assumptes de seguretat i defensa de la regió. Nicolás Gonzalo va defensar la seva recerca amb èxit el juny de 2024, i va abordar un tema d’importància creixent en el panorama geopolític actual.

La realitat política que caracteritza els últims temps, especialment els resultats de les últimes eleccions europees i nord-americanes, exerceix una pressió notable sobre la Unió Europea i creixen els interrogants sobre com la UE pot enfortir la seva identitat per guanyar protagonisme en un context internacional indubtablement inestable. En el meu TFG vaig identificar la manera en la qual la UE para esment a l’Indopacífic, una regió que alberga un extens grup d’estats, alguns d’ells amb un notable poder dur i tou (la Xina, el Japó, Corea del Sud, Austràlia, els Estats Units…) i que és i serà un escenari clau en la rivalitat entre la Xina i els Estats Units.

Actualment, l’aproximació de la UE cap a la regió genera dubtes dins i fora de les seves fronteres perquè els estats de l’Indopacífic no han de centrar-se exclusivament en les polítiques comercials, sinó també en les polítiques de seguretat i defensa. És precisament en aquest últim àmbit en el qual la UE té dificultats serioses per sobresortir, perquè fins avui ha estat un actor eminentment normatiu, és a dir, centrat a propagar certes normes internacionals. Per això, em va semblar interessant preguntar-se si la falta d’involucració de la UE en els assumptes de seguretat i defensa de l’Indopacífic està contribuint al fet que Europa no adquireixi un paper protagonista en aquesta regió. Aquesta pregunta és la que ha guiat la meva recerca presentada el juliol de 2024, en la qual he analitzat la relació de la UE amb alguns estats de l’Indopacífic. En definitiva, he volgut entendre el paper que té la UE a la regió.

Abans d’analitzar aquesta qüestió em vaig fixar en les respostes que els estats regionals articulen per fer front a l’ascens de la Xina. La resposta més comuna constitueix una estratègia d’equilibri de poder o de balancing de baixa intensitat. En essència, es tracta de la tradicional estratègia en la qual un estat duu a terme mesures de confrontació amb una potència que es percep com una amenaça, com, per exemple, un augment de les capacitats defensives pròpies o l’aliança militar amb altres actors que perceben la mateixa amenaça. El que vaig poder observar és que els estats indopacífics que segueixen aquesta estratègia defensen el manteniment de la presència militar dels Estats Units a la regió, però rebutgen establir formalment una aliança militar contra la Xina. El contrari d’aquesta estratègia, recordem, seria accedir a sotmetre la seva autoritat a la voluntat de la Xina a canvi de beneficis i protecció compartits, i la resposta més comuna seria el bandwagoning.

La preocupació per l’ascens de la Xina i les conseqüències de la rivalitat xinès-americana són una constant en els tres estats en els quals s’ha centrat la recerca: Austràlia, el Japó i Corea del Sud. D’una banda, Austràlia està duent a terme en els últims anys un procés de reavaluació de les seves polítiques cap a l’Indopacífic per l’amenaça que suposa la Xina. D’altra banda, el Japó ha mostrat en els últims temps no solament un canvi en la seva política exterior i de seguretat (impulsat per l’anterior primer ministre Shinzo Abe), sinó també una major preocupació per l’ascens de la Xina. La majoria dels decisors públics japonesos consideren la Xina més com una amenaça en termes de seguretat que com un soci comercial, és a dir, els decisors japonesos són principalment balancers. Finalment, cal no oblidar que Corea del Sud també ha respost a l’ascens de la Xina amb l’NSP (New Southern Policy) del president Moon Jae-in i, sobretot, de l’estratègia per a un Indopacífic lliure, pacífic i pròsper del president Yoon Suk-yeol anunciada el 2022, amb la qual es pretén posar fi a la tradicional ambigüitat estratègica de Corea del Sud.

En aquest context, i malgrat el que es podria esperar seguint una lògica realista, la UE no demostra un interès clar pels assumptes de seguretat i defensa de l’Indopacífic. En el cas d’Austràlia, l’acord marc signat amb la UE no fa cap esment a la seguretat de l’Indopacífic, i l’aliança AUKUS (Austràlia, Regne Unit i els Estats Units), un pacte centrat en qüestions de seguretat i defensa a l’Indopacífic, no solament va ocasionar una crisi diplomàtica amb França (Austràlia havia fet un encàrrec de submarins convencionals francesos que es va cancel·lar després del pacte), sinó que va demostrar la falta d’unitat europea pel que fa al paper d’Europa a la regió. La UE també veu afectada la seva relació amb el Japó per l’ambigüitat de la posició europea respecte de la Xina (soci i competidor alhora) i pel paper neutral de la UE en la disputa entre la Xina i el Japó per les illes Senkaku/Diaoyu. Finalment, la relació de la UE amb Corea del Sud s’ha centrat en la cooperació per tractar els assumptes de la península de Corea i promoure la cooperació trilateral entre la Xina, el Japó i Corea del Sud. Així, la UE s’ha enfocat més en els assumptes de “seguretat tova” que en els assumptes de “seguretat dura”, sent aquests últims majorment tractats en la relació entre Corea del Sud i l’OTAN.

Després d’analitzar els tres casos, van ser diverses les conclusions que vaig poder extreure de les relacions de la UE amb aquests tres països. D’una banda, s’observa una clara absència del factor la Xina en les propostes europees per a la seguretat de la regió, ja que les mencions al país en els documents oficials europeus es limiten a àmbits on tots dos poden millorar la seva cooperació (medi ambient, comerç…). D’altra banda, el seu enfocament basat en qüestions de seguretat tova projecta entre els seus socis regionals una imatge d’actor no capacitat per ser un veritable proveïdor de seguretat i centrat més en la seguretat del diàleg que en la seguretat de l’acció, és a dir, que les seves propostes en matèria de seguretat no es tradueixen en accions concretes. Finalment, l’actitud dels líders europeus demostra que la UE atorga major importància a les qüestions de caràcter econòmic o normatiu que als assumptes de seguretat. Per exemple, Josep Borrell va afirmar després de la crisi entre Austràlia i França per la venda de material militar que AUKUS no seria un obstacle per a les negociacions d’un acord de lliure comerç entre la UE i el Govern australià.

Canviar la política europea cap a l’Indopacífic no serà una tasca fàcil. Es necessita un major compromís i determinació per redoblar els esforços a la regió i això exigeix un major interès de les institucions europees i dels estats membres. A més, seria convenient buscar solucions creatives. Des d’aquest petit espai de reflexió es proposa valorar la possibilitat de crear un exèrcit europeu a imatge i semblança de les forces d’autodefensa del Japó, conjugant així el caràcter normatiu de la UE amb l’esforç necessari que s’ha de fer en matèria de seguretat i defensa.