Núria Franco-Guillén: “La qüestió territorial de Catalunya no està resolta”

Doctora en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra, on va rebre el premi extraordinari a la millor tesi, Núria Franco-Guillén ha desenvolupat la seva carrera com a investigadora postdoctoral en diverses universitats del Regne Unit, Austràlia i també a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquest any, s’ha incorporat com a professora agregada de Ciència Política als Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Amb una trajectòria acadèmica centrada en temes com els nacionalismes sense Estat, la immigració i la democràcia deliberativa, Franco-Guillén reflexiona sobre els reptes que afronta aquest curs, els seus interessos de recerca i la seva visió sobre l’actual situació política a Catalunya i Espanya.

Com ha començat el curs? Com afrontes aquesta nova etapa com a professora de la UOC?

Vaig arribar a la UOC gràcies al programa Beatriu de Pinós, que vaig iniciar als Estudis de Dret i Ciència Política. Tot i que l’ajut tenia una durada de tres anys, al cap d’un any es va obrir una plaça de professor/a. M’hi vaig presentar, la vaig guanyar i em vaig incorporar a l’abril, de manera una mica caòtica. Tot i això, el curs va començar de debò al setembre.

Aquest curs ha plantejat un gran repte: la qüestió del plagi amb l’ús de la intel·ligència artificial. A la UOC, aquest problema té una complexitat afegida, ja que la docència és completament digital i asíncrona. En aquest context, és freqüent que els estudiants busquin maneres de minimitzar l’esforç, cosa que és comprensible. Al cap i a la fi, tots hem estat estudiants i hem intentat optimitzar els nostres esforços.

No obstant això, com a professors tenim la responsabilitat d’assegurar-nos que els estudiants finalitzin els seus estudis havent adquirit competències reals, més enllà de saber escriure prompts per a intel·ligència artificial. És un repte compartit: per als estudiants, que han d’evitar el camí més fàcil, i per a nosaltres, que hem de trobar maneres d’incentivar un aprenentatge honest i significatiu.

Quines assignatures imparteixes?

Principalment, porto assignatures de recerca tant al grau com al Màster d’Anàlisi Política, i una altra assignatura que es diu Sistema Polític Espanyol, on ensenyo les bases per entendre la política espanyola contemporània. Durant el segon semestre, començaré a portar Migracions i Globalització, que és una assignatura que encaixa més amb el tipus de recerca que jo faig. 

I ja de cara a l’any que ve, per a la versió renovada del Màster d’Anàlisi Política, estic preparant una assignatura de Metodologia que agafa el text com a dada. És a dir, moltes vegades, des de la ciència política, es treballa amb dades d’enquesta. Però en realitat, la principal font d’informació que tenim, la més abundant, és el text, en els seus diferents formats: com a programes electorals, com a articles d’opinió, com a comentaris en fòrums d’Internet… És una dada pràcticament infinita, que fins i tot podem generar nosaltres mateixos, i estic preparant una assignatura que intentarà ensenyar les maneres que tenim d’analitzar diferents fonts textuals.  

Ens podries explicar una mica la teva trajectòria professional prèvia? Quin ha estat el focus de la teva recerca?

Després d’acabar la carrera, vaig trigar uns quants anys a començar el doctorat, que vaig cursar a la Universitat Pompeu Fabra. La meva tesi es va centrar en l’estudi dels partits nacionalistes a nacions sense Estat i les seves posicions sobre la immigració, un tema que en aquell moment no despertava gaire interès, però que actualment ha esdevingut molt rellevant.

Posteriorment, vaig marxar dos anys a Austràlia com a investigadora postdoctoral. Allà vaig investigar la democràcia deliberativa, entesa no només com el fet de votar, sinó com un procés de debat i construcció de consensos.

Després vaig traslladar-me a Edimburg per treballar en un projecte europeu liderat per la Universitat d’Aberystwyth (Gal·les). Aquest projecte analitzava partits polítics nacionalistes de nou regions europees amb moviments territorials actius, i explorava com aquests partits i les organitzacions de la societat civil articulen i legitimen les seves demandes territorials, ja sigui per aconseguir més infraestructures, autonomia, federalisme o independència.

Més endavant, vaig centrar-me en qüestions relacionades amb l’independentisme, però des d’una perspectiva més social que política. L’objectiu era comprendre com les persones viuen i experimenten el debat sobre la independència. Per això, vam organitzar grups de discussió i entrevistes per analitzar com els ciutadans arriben a posicionar-se sobre aquesta qüestió. Aquest projecte encara es troba en fase de preparació de publicacions.

En resum, la meva trajectòria professional s’ha centrat en temes com la immigració, el nacionalisme, les estratègies dels partits nacionalistes i la democràcia deliberativa. La recerca ha estat el fil conductor de tota la meva experiència.

M’ha cridat l’atenció un article teu que es titula “Leaving Europe, leaving Spain”, on compares el procés del Brexit de deixar la UE amb el procés independentista català. A quines conclusions vas arribar?

Aquest article, que vaig co-autoritzar amb en Marc Sanjaume-Calvet i en Daniel Cetrà, analitza el Brexit com un tipus de secessionisme respecte a la Unió Europea – el que en anglès anomenem from – i l’independentisme català com un secessionisme within, dins del marc de la Unió Europea. L’objectiu era explorar fins a quin punt aquests dos tipus de secessionismes són comparables en termes discursius, i si els arguments que utilitzen per justificar la secessió segueixen lògiques similars.

Vam observar que els actors polítics que lideraven cadascun dels moviments eren molt diferents. En el cas del Brexit, la campanya estava encapçalada per figures com Boris Johnson o Michael Gove, del Partit Conservador britànic, i Nigel Farage, del UKIP. Els seus discursos es basaven en la idea de recuperar una sobirania perduda, el control de les fronteres i altres funcions tradicionals de l’Estat.

En canvi, l’independentisme català comptava amb el suport de partits que anaven des de l’esquerra anticapitalista fins al centredreta. Els seus arguments se centraven més en els greuges respecte a Espanya – com la manca de reconeixement cultural o el dèficit fiscal – però també posaven èmfasi en la idea d’un “futur millor”, associat a una millor qualitat democràtica i a una major justícia social.

Una de les nostres principals conclusions és que, sovint, es conceptualitza l’independentisme com una simple acumulació de greuges que justifiquen la separació d’un Estat. De fet, bona part de la recerca internacional sobre secessió es basa en aquesta premissa. No obstant això, en democràcies avançades com el Regne Unit o Espanya, comencem a veure que els partits independentistes apel·len cada vegada més a una visió de futur, posant el focus en les oportunitats que s’obren amb la independència més enllà dels greuges passats.

I com a experta que ets, com veus el moment polític actual català i espanyol?

Estem vivint un final de cicle polític, un fet que sembla força evident fins i tot sense ser investigadora. Però com passa amb els cicles, poden acabar per tornar a començar, i la qüestió territorial de Catalunya no està resolta, ni hi ha indicis que es resolgui a curt termini.

El moment actual presenta una finestra d’oportunitat a causa de la coincidència en el govern espanyol i el català del mateix partit, el Partit Socialista. Això podria facilitar cert diàleg, però cal recordar que les causes que van donar origen al cicle de mobilitzacions independentistes a Catalunya continuen vigents. Aquestes causes estan relacionades amb la distribució de poder territorial, no només entre Catalunya i Espanya, sinó també entre les diverses regions espanyoles.

Un aspecte sovint oblidat és que no totes les regions volen només més autogovern; també volen tenir veu en les decisions que es prenen des del govern central, especialment en qüestions que afecten múltiples territoris. Per exemple, el transvasament de l’Ebre o altres decisions de política internacional són sovint percepcions de greuge territorial. Aquest tipus de tensions ja eren greus a principis dels anys 2000, i l’Estatut d’Autonomia es va plantejar com una possible solució. Tanmateix, la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 va limitar molt aquesta solució, i des de llavors la situació no ha canviat significativament.

Algunes veus insisteixen que el problema de l’independentisme és purament econòmic i que es podria solucionar amb un millor pacte fiscal. Però, basant-me en l’anàlisi dels documents polítics dels partits i entitats sobiranistes des dels anys noranta, sé que aquesta és una visió reduccionista. La qüestió central és política, no només econòmica. Si aquesta dimensió política no es resol, les mobilitzacions tornaran, perquè el malestar de fons persisteix.

La gran pregunta és què farà l’actual govern socialista per intentar evitar que es reiniciï aquest cicle de mobilitzacions i com gestionarà aquesta qüestió territorial en un context tan complex com l’actual.