Negociació o coacció? La política comercial de Trump cap a l’Amèrica Llatina i els seus efectes duradors

En el marc del grup de recerca GRAPE (Grup de Recerca sobre les Relacions entre Àsia i Pacífic – Europa) de la UOC, el Dr. Carlos Uscanga, expert en relacions internacionals i política exterior japonesa a Mèxic, va participar el dia 3 d’abril en el seminari centrat en un tema de plena vigència: La política comercial del president Donald Trump cap a Mèxic: negociació o coacció?

La intervenció del Dr. Uscanga ens va permetre reflexionar sobre les profundes transformacions que ha viscut la política exterior nord-americana en els últims anys, especialment durant l’administració Trump. El seu famós lema Make America First Again no és només una retòrica, sinó que s’ha convertit en la nova estratègia neoproteccionista, basada en l’ús d’aranzels com a instrument de pressió tant comercial com diplomàtica. The most beautiful word in the dictionary is ‘tariff’, afirmava Trump, deixant clara la seva visió del comerç internacional en ple segle XXI. En efecte, aquest enfocament va trencar amb dècades de liberalització comercial iniciades després de la Segona Guerra Mundial en el marc del sistema de Bretton Woods (1944), el GATT (1948) i, posteriorment, l’OMC (1995). Mentre els acords multilaterals intentaven reduir barreres, Trump ha apostat per imposar-les, utilitzant el seu poder econòmic per renegociar des d’una posició de força.

Durant la segona administració Trump, s’estan aplicant diferents tipus d’aranzels amb objectius variats: els aranzels de negociació com a eina diplomàtica per pressionar països com Mèxic o Colòmbia en temes migratoris; els aranzels proteccionistes, com el 25 % a l’acer i l’alumini, que volen protegir indústries clau de la competència estrangera; els “aranzels recíprocs” (concepte encunyat pel seu conseller de comerç, Peter Navarro), que pretenen igualar els aranzels que imposen altres països, segons la narrativa nord-americana als seus productes; els aranzels per dèficit comercial, que tenen com a finalitat reduir el dèficit dels Estats Units amb països amb els quals té balances comercials negatives, com la Xina o Alemanya, i, finalment, els aranzels específics contra la Xina, que inclouen centenars de productes, i que responen tant al fort desequilibri comercial entre tots dos països com a disputes tecnològiques. L’abril de 2025, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina s’ha intensificat amb la imposició d’aranzels del 145 % per part dels Estats Units sobre productes xinesos i del 125 % per part de la Xina sobre productes nord-americans. A més, la Xina ha suspès les exportacions de metalls estranys essencials per a la fabricació de semiconductors, com el gal·li, el germani i el neodimi, la qual cosa afecta sectors clau com la tecnologia i l’energia neta.

Mèxic, en el centre de l’estratègia

Mèxic ha estat un dels objectius principals d’aquesta nova política neoproteccionista. La raó és evident: més del 80 % de les exportacions mexicanes tenen com a destinació els Estats Units. En sectors com l’automoció, l’agricultura o la manufactura, la dependència ja és estructural. El maig de 2019, al final de la primera administració Trump, el president va amenaçar d’imposar aranzels progressius del 5 % al 25 % sobre tots els productes mexicans si el govern de López Obrador no prenia mesures més estrictes contra la migració. Tot i que finalment no es van aplicar, el missatge va ser clar: els aranzels no eren només eines econòmiques, sinó autèntiques palanques de pressió política.

Un dels assoliments que la Casa Blanca va presentar com una victòria va ser la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), que va donar lloc al Tractat entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà (T-MEC). Encara que el nou acord va mantenir gran part de les disposicions anteriors, va introduir clàusules que enfortien els interessos nord-americans, com ara més exigències de contingut regional en la indústria automotriu i disposicions laborals més estrictes per a Mèxic. En paraules del Dr. Uscanga, el T-MEC va ser un exemple paradigmàtic de “negociació sota amenaça”, en què la simetria tradicional del comerç nord-americà es va inclinar encara més cap a Washington.

Avui en dia, amb la presidenta Claudia Sheinbaum al capdavant del govern mexicà, el context continua marcat per aquesta herència. Malgrat que les tensions comercials han disminuït amb l’administració Biden, la vulnerabilitat estructural persisteix. Mèxic haurà d’apostar, doncs, per una estratègia de diversificació comercial, aprofundint relacions amb Europa, Àsia i l’Amèrica Llatina, i promovent més integració de valor afegit nacional en les seves exportacions. Com presumiblement va dir Porfirio Díaz: Pobre Mèxic! Tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units. Aquesta frase, més d’un segle després, continua ressonant amb força en la política comercial mexicana.

Nous aranzels: una nova barrera per a l’Amèrica Llatina?

La nova ofensiva comercial de Donald Trump tindrà un impacte directe en gairebé tots els països de l’Amèrica Llatina, que hauran de repensar les seves relacions comercials amb els Estats Units. El govern nord-americà ha implementat aranzels addicionals sobre les exportacions de diversos països, una mesura que afectarà tant economies grans com petites a la regió.

Segons la llista divulgada per la Casa Blanca, la majoria dels països llatinoamericans estaran subjectes a un aranzel del 10 % sobre les seves exportacions als Estats Units. Entre els països afectats es troben l’Argentina, Bolívia, el Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, l’Equador, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Panamà, Paraguai, el Perú, República Dominicana i l’Uruguai.

D’altra banda, Nicaragua es veurà greument afectada amb un aranzel del 18 %, i Veneçuela s’enfrontarà a un aranzel del 15 %, la qual cosa reflecteix les tibants relacions polítiques entre aquests països i Washington. Aquest augment dels aranzels ha estat interpretat com una estratègia per pressionar els governs d’aquests països, en lloc d’una mesura econòmica purament comercial.

Aquest panorama no tan sols impacta en les economies individuals dels països, sinó que també influeix en la manera com aquests governs gestionen les seves relacions amb els Estats Units i, per extensió, amb altres actors globals. Sota el govern de Gustavo Petro, Colòmbia ha optat per una política exterior més autònoma, centrada en la cooperació regional i un enfocament progressista, la qual cosa ha generat tensions amb els Estats Units, especialment en temes de drets humans i de lluita contra el narcotràfic. En contrast, l’Equador, després de les recents eleccions, sembla que s’orienta cap a més cooperació amb Washington en matèria de seguretat, i el nou govern equatorià podria buscar el seu suport per afrontar el crim organitzat i millorar la situació econòmica mitjançant tractats comercials més flexibles. El Salvador, sota la presidència de Nayib Bukele, ha consolidat un vincle estret amb els Estats Units, centrat en la seguretat i la migració, fet que ha donat com a resultat una cooperació més intensa a canvi de suport econòmic i polític. D’altra banda, l’Argentina, amb Javier Milei al capdavant, ha fet un gir radical cap a polítiques liberals, intentant estrènyer llaços amb els Estats Units, la qual cosa marca un trencament amb la tradició d’autonomia regional, amb l’esperança d’atraure inversions i millorar l’economia.

Les mesures de Trump, especialment l’aplicació d’aranzels addicionals, reconfiguren el panorama de les relacions comercials entre els Estats Units i l’Amèrica Llatina. Mentre alguns països es podrien beneficiar d’aquestes mesures, d’altres s’enfrontaran a desafiaments significatius, fet que obligarà cada nació a ajustar la seva estratègia política i econòmica en funció dels seus interessos nacionals i els seus alineaments polítics. Com ja va assenyalar el politòleg nord-americà Robert Keohane el 1977, la interdependència no elimina el poder, el que fa és redefinir-lo. Aquesta idea ens convida a reflexionar sobre com les relacions comercials es poden convertir en instruments d’influència en un món on les regles del joc estan en transformació constant.