El necessari suport a les víctimes de ciberdelictes: el repte dels serveis digitals després de la Directiva Europea del 2024

La ciberdelinqüència ha experimentat un creixement indiscutible en els últims anys, al mateix temps que disminueixen algunes formes delictives en l’entorn presencial. Amb l’augment de les transaccions electròniques, l’ús de les xarxes socials i la dependència dels serveis digitals, els ciberdelinqüents han trobat nous mètodes per dur a terme delictes com la sostracció de dades, el ciberassetjament i el frau en línia. La transformació digital ha complicat la tasca de les institucions per detectar i perseguir aquests delictes de manera efectiva.

Un dels problemes és el reduït nombre de ciberdelictes que són denunciats. Això és conseqüència, en gran manera, de les dificultats que troben les víctimes quan tracten de denunciar, ja que el sistema encara no està adaptat a aquesta mena de delinqüència. Les persones afectades desconeixen moltes vegades com i on denunciar, no tenen prou confiança en els canals digitals de denúncia, temen no ser preses seriosament i, quan acudeixen a la policia, s’enfronten a diversos obstacles, com la necessitat de desplaçar-se a una seu física i de presentar en paper els documents que poden servir com a mitjans de prova.

A més, la naturalesa anònima i global dels ciberdelictes dificulta la identificació dels perpetradors, i l’aïllament social i la falta de suport especialitzat en línia impedeixen un acompanyament adequat a les víctimes.

Aquesta realitat en ràpida evolució planteja un repte als serveis especialitzats de suport a les víctimes, que en general han estat concebuts per a formes de victimització que no es produeixen en l’entorn digital. La Directiva 2012/29/UE, que va establir un estàndard de drets mínims de les víctimes en els estats membres, va configurar un marc normatiu pioner per garantir que les persones afectades per delictes puguin accedir a un suport integral, informació i una protecció adequada. Però com es tradueix això en un entorn en què les tecnologies digitals estan transformant la delinqüència i les experiències de victimització? La pandèmia de la COVID-19 va posar en evidència la necessitat d’adaptar els serveis de suport a una situació marcada per l’aïllament i la limitació de recursos presencials. En aquest context, internet i l’entorn en línia van emergir com a solucions clau, a partir de l’ús d’eines digitals com ara xats anònims, videoconferències o recursos en línia.

En el marc d’aquesta creixent digitalització, la Unió Europea ha donat una resposta a aquestes qüestions amb l’aprovació de la Directiva (UE) 2024/1385, l’article 25.2 de la qual preveu la necessitat d’oferir serveis de suport especialitzat a les víctimes de violència de gènere i violència domèstica adaptats a l’entorn digital. Malgrat que la Directiva aborda principalment el suport a les dones víctimes d’aquesta classe de delictes, fa referència també a diverses formes de cibervictimització, incloent-hi la difusió no consensuada de material íntim (article 5), l’stalking (article 6) i diverses conductes d’assetjament online (article 7). Aquests articles estableixen que els estats membres han de garantir que aquestes conductes siguin considerades delictes i han d’assegurar que els agressors siguin sancionats i les víctimes rebin el suport adequat.

Donada la naturalesa primordialment digital d’aquestes conductes, l’article 25.2 de la Directiva subratlla la importància dels serveis de suport en línia a les víctimes, així com la seva especial rellevància en el cas dels ciberdelictes indicats. Aquest article obliga els estats membres a garantir que les víctimes rebin un suport adequat i accessible, i promou la denúncia d’aquests delictes i l’assistència psicològica i jurídica, també a través de mitjans digitals. Aquesta previsió pot millorar significativament la manera amb què les víctimes poden interactuar amb les autoritats i els serveis de suport, especialment en un context en què els ciberdelictes sovint passen desapercebuts o no es denuncien a causa de la desconfiança o el desconeixement dels recursos disponibles.

L’adaptació dels recursos de suport a l’entorn digital pot contribuir de manera significativa a establir canals de denúncia anònima i segura, així com a facilitar l’accés a informació rellevant sobre el procés de denúncia i els passos que cal seguir, sense haver de desplaçar-se físicament a una comissaria o un centre d’atenció. L’accessibilitat, aspecte clau dels drets de les víctimes, és especialment rellevant en un entorn en què moltes víctimes de ciberdelictes poden sentir-se vulnerables o intimidades davant els canals tradicionals de denúncia i suport. Malgrat això, cal indagar quins són els beneficis, els riscos i les limitacions de l’ús d’aquesta mena de serveis previstos en la Directiva europea.

Beneficis, riscos i limitacions en la implementació de serveis de suport en línia a les víctimes

Els serveis de suport en línia a les víctimes de delictes han demostrat ser una eina valuosa en la lluita contra la violència i ofereixen una sèrie de beneficis significatius. Un dels punts més forts que mostren és la millora significativa quant a l’accessibilitat, ja que aquests serveis permeten a les víctimes accedir al suport de manera més ràpida i senzilla, especialment aquelles persones que podrien no tenir accés a serveis presencials a causa de diverses barreres geogràfiques o de caràcter personal. La immediatesa és un altre factor clau, que millora l’obtenció de respostes ràpides a les peticions d’ajuda, la qual cosa pot ser crucial en situacions d’emergència.

A més, l’anonimat és una característica que augmenta la confiança i la disposició de les víctimes en buscar suport, especialment en el cas de les persones afectades per ciberdelictes, ja que poden accedir a aquests serveis sense revelar la seva identitat, la qual cosa és especialment important en contextos de violència domèstica o en relacions íntimes. L’ús de plataformes digitals també millora la disponibilitat dels serveis i permet intervencions tant síncrones com asíncrones en qualsevol moment del dia, ampliant així el ventall d’opcions a disposició de les víctimes que desitgin accedir-hi.

No obstant això, l’evidència científica mostra també algunes limitacions que cal considerar. La bretxa digital és una de les principals dificultats, ja que l’accés a internet no està garantit per a totes les víctimes, especialment en segments vulnerables o en determinats grups d’edat. A més, les limitacions en els processos comunicatius que es produeixen en l’entorn digital poden arribar a ser un inconvenient, tenint en compte que la interacció cara a cara permet més connexió emocional i comprensió de les necessitats de les víctimes. D’altra banda, els riscos per a la seguretat són un altre aspecte rellevant: tot i que les plataformes digitals poden oferir un entorn protegit, hi ha la possibilitat que els agressors interceptin la comunicació, la qual cosa posa en risc la privacitat de les víctimes.

Finalment, la falta de formació i recursos per part dels professionals en l’ús de tecnologies digitals pot limitar l’efectivitat del suport ofert. Així mateix, la naturalesa digital d’aquests serveis fa més difícil que es produeixi una vinculació estable entre la víctima i el professional, la qual cosa augmenta el risc de contactes esporàdics, coneguts com a one-timers, que poden obstaculitzar el procés de recuperació i suport continu.

Conclusions, recomanacions i reptes futurs

La recerca sobre les qüestions plantejades ha permès concloure que els serveis de suport en línia representen una oportunitat fonamental per garantir una atenció accessible i efectiva a les víctimes de violència contra les dones i violència domèstica, especialment en un context en què les barreres geogràfiques, de discapacitat o idiomàtiques dificulten l’accés als serveis presencials tradicionals. Aquesta utilitat s’estén més enllà d’aquesta categoria de víctimes, i és notable el potencial d’aquesta classe de serveis a altres víctimes, amb especial atenció a les víctimes de ciberdelictes. En aquest sentit, la Directiva (UE) 2024/1385 reforça aquest enfocament en incloure mesures que impulsen el desenvolupament de sistemes de suport en línia, complementant els avenços ja prevists en normes prèvies a Espanya, com la Llei 4/2015 de l’Estatut de la víctima i les Lleis orgàniques 8/2021 (de protecció integral dels menors davant la violència) i 10/2022 (de garantia integral de la llibertat sexual).

Aquestes normatives preveuen la necessitat de desenvolupar serveis accessibles i especialitzats, incloent-hi recursos digitals per a assistència immediata i confidencial. No obstant això, es requereix una reforma més ambiciosa de la Llei 4/2015 de l’Estatut de la víctima del delicte amb l’objectiu d’integrar explícitament aquests serveis digitals, no només per a determinats tipus de víctimes, sinó atenent les necessitats de víctimes de tota mena de delictes, amb atenció singular a les característiques pròpies de la ciberdelinqüència, i garantint eines robustes de seguretat, flexibilitat i avaluació contínua.

Aquest repte respon a l’evolució dels drets de les víctimes i ha de portar a impulsar un canvi transformador cap a un model de suport més inclusiu i eficaç, alineant els serveis digitals amb els principis d’accessibilitat universal, seguretat i confidencialitat.

Els resultats d’aquest estudi han estat exposats més extensament a:

Romero-Seseña, P. & Tamarit, J. (2024). Servicios online de apoyo a víctimas: a propósito del art. 25-2 de la Directiva 2024/1385. Revista de Victimología, 18: 265-286.

https://www.huygens.es/journals/index.php/revista-de-victimologia/article/view/326