La nova Convenció de la Haia per al Reconeixement i Execució de Resolucions en Matèria Civil i Mercantil del 2019 

El novembre de 2024, vaig tenir l’honor d’assistir a un destacat workshop a la seu de la Conferència de la Haia (Permanent Bureau d’Hague Conference on Private International Law) representant Espanya. En aquesta trobada, vaig presentar l’informe que vaig elaborar en coautoria amb l’advocat espanyol Piñar Guzmán sobre les normes de reconeixement i execució de producció interna. Aquestes normes de producció interna s’apliquen sempre a falta de Conveni bilateral o multilateral i Reglaments de DIPr europeu especials per raó de les matèries que s’han promulgat i tenen també normes de reconeixement i execució. Per això, és important que cada Estat tingui normes que puguin aplicar-se als supòsits de fet, que per jerarquia normativa necessitin la normativa interna.

A Espanya estan contingudes des de l’any 2015, en un cos jurídic diferenciat de la resta de normes de DIPr autònom espanyol (també disperses): la Llei 29/2015 del 30 de juliol de cooperació jurídica internacional en matèria civil. Aquesta norma va ser una actualització de les normes de reconeixement i execució i pot dir-se que aquesta llei va ser molt ben elaborada (per a entendre el seu perquè el legislador espanyol va comptar amb l’ajuda de catedràtics de reconegut nom a la UE com el professor F. J. Garcimartín Alferes, el prof. Virgós Soriano i el prof. Heredia).

La norma va substituir per fi a les obsoletes disposicions de l’anterior LEC en matèria de reconeixement i execució (arts. 951 i ss. de la LEC 1881) que representaven la també obsoleta: reciprocitat positiva i negativa en aquesta matèria (reciprocity-do ut des) —I que després tornaré a esmentar per ser un dels aspectes clau de la meva presència en la reunió—. Una norma que va tenir en compte l’estructura dels Reglaments de DIPr europeu que contenen normes de reconeixement i execució, i altres de cooperació judicial civil internacional sent així, bastant completa.

El projecte europeu en el qual vaig participar per a realitzar els informes nacionals de cada Estat membre va ser proposat per la European Association of Private International Law (EAPIL) de la qual soc membre acadèmic. Un projecte que va comptar amb suport de la mateixa Oficina Permanent de la Conferència de la Haia, organisme internacional de referència per a la producció de tractats internacionals de Dret internacional privat, el Centre Internacional de Cooperació Jurídica (Center for International Legal Cooperation) i el Projecte de reforç del reconeixement i execució dels països dels Balcans (Project Balkan Enforcement Strengthening).

Aquest projecte ha estat recollit en un llibre publicat aquest 2025 per la prestigiosa editorial Hart-Bloomsbury (aquí), i inclou un informe de Dret comparat que examina les diferents normes de reconeixement i execució dels 21 Estats membres que hi hem col·laborat, elaborat per T. Lutzi. A més, es presenta una comparació amb les disposicions de la Convenció de la Haia de 2019, juntament amb els 21 informes estatals corresponents. Així, el seu objectiu ha estat poder oferir una visió comparada de les normes de reconeixement i execució que cada Estat membre té al marge dels Reglaments de DIPr europeu que contenen també normes d’aquesta naturalesa, als representants de la Conferència de la Haia que estaven interessats en els nostres treballs.

En la reunió que es va mantenir, acollida per l’actual secretari general de l’Oficina Permanent de la Haia, C. Bernascoina i el seu suplent, G. Goh Escolar, entre altres, on també es va convidar de manera particular, als anomenats National champions (els representants dels països dels Balcans: Sèrbia, Montenegro, Macedònia del Nord, Albània, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo); es va debatre sobre l’efectivitat i característiques d’aquest nou Conveni en matèria de reconeixement i execució de resolucions judicials i el gran impacte a escala mundial que pretén tenir, intentant abolir el exequatur. Per a afavorir la lliure circulació de resolucions entre els seus Estats part (aquells que vagin ratificant amb la seva signatura la seva adhesió i aplicació). Cerca, un impacte semblant al qual va tenir la Convenció de la Postil·la de la Haia en 1961.

Fins ara, no s’havia fet un Conveni de reconeixement i execució de tal envergadura per al tercer sector de normes del Dret internacional privat, i que havia estat en preparació des de l’any 2011 (o de dècades abans), no veient la llum el primer esborrany fins a l’any 2018. La seva importància resideix en el fet que és un Conveni que facilitarà als tribunals i autoritats entre els Estats part, el tràmit de reconeixement i si és el cas, l’execució de resolucions judicials de Dret privat, quan toqui aplicar-se per jerarquia normativa.

És un Conveni – en paraules dels representants de l’Oficina permanent —, friendly i flexible. Això és, que s’ha creat amb un àmbit d’aplicació ampli (encara que amb exclusions típiques de matèries de Dret privat com les del Dret de família que ja estan tractades en altres Convenis) i que permeti a les autoritats d’aquests Estats part tenir aquesta facilitat en tràmits que generalment, poden arribar a trigar anys, fent fallida així el principi de la bona administració de justícia. Així com respectar altres constel·lacions de normes de reconeixement i execució que hagin d’aplicar-se i siguin més especials per raó de la matèria. La Convenció té en compte aspectes de la “competència directa” per a un altre Instrument jurídic que queden al marge del tractat en la competència indirecta.

Després de posar en relleu les particularitats del Conveni de la Haia de 2019, es van exposar després les més cridaneres en normes de reconeixement i execució dels Estats membres. Sobretot, dels aspectes més controvertits relatius al control indirecte de la competència pel tribunal de destí on es produirà el reconeixement de la resolució; les interpretacions restrictives dels tribunals d’Estats membres a l’hora de reconèixer o no resolucions de tercers Estats quan s’aplica la seva normativa interna; sobre el principi de reciprocitat; la prohibició o no de la revisió sobre el fons de l’assumpte; sobre les qüestions d’ordre públic com a requisit de no reconeixement i execució o la seva atenuació; la flexibilitat o inflexibilitat de requisits siguin donats per la norma o de creació jurisprudencial, etc.

En el meu cas, puc dir, que Espanya va ser reconeguda i felicitada per haver abolit la reciprocitat positiva i negativa de les seves antigues normes de reconeixement en la Llei 29/2015, que ha estat font d’inspiració per a alguns països dels Balcans. En aquest particular, vaig ser interpel·lada específicament per la representant d’Albània, per a saber el perquè, a diferència d’altres Estats membres, com Alemanya i Romania, el requisit de la reciprocitat en les normes de reconeixement de producció interna es va abolir, semblant-me la solució més adequada al context de globalització i inversions transfrontereres actual.

La meva resposta va ser clara (com he esmentat a l’inici): es va tenir en compte, precisament, que per a tutelar els drets fonamentals processals dels justiciables en l’àmbit internacional, no es pot fer dependre el reconeixement de resolucions en valoracions subjectives o de diplomàcia internacional (do ut des). Això és, si jo et reconec les resolucions, tu me les reconeixes i així successivament. S’ha de basar com estableixen tots els instruments moderns de reconeixement i execució, en valoracions objectives de denegació del reconeixement i l’execució com pot ser la infracció de drets processals del demandat a l’Estat d’origen de la resolució que es vol reconèixer, l’existència de dues resolucions contradictòries amb el mateix contingut i causa, l’ordre públic i altres.

Amb tot, la conclusió final després del debat va ser que la Convenció de la Haia de 2019, malgrat ser un gran projecte i serà un gran Conveni, no oferirà sempre una major circulació de resolucions que les que ja existeix en els ordenaments jurídics dels Estats part, sobretot afavorit pel principi del mutu reconeixement en els Reglaments de DIPr europeu. De moment, la Convenció està en vigor per a 32 Estats: els Estats membres de la UE (2023), l’Uruguai (2024), el Regne Unit i Irlanda del Nord (2025), Albània i Montenegro han ratificat la seva entrada en vigor per a l’any 2026.

Encara és aviat per a vaticinar els resultats que pretén obtenir en la pràctica, de la qual es poden fer observacions si es vol de lege ferenda, i saber si més Estats part de la talla dels Estats Units, Rússia i altres s’uniran a aquesta, que seria l’ideal per la quantitat de resolucions que provenen dels tribunals d’aquests Estats (especialment del Dret mercantil internacional). No obstant això, a la llum del que es va debatre i es continua debatent d’aquesta, la Convenció del 2019 per a aquesta matèria ja és un gran avanç per a les normes de reconeixement i execució de resolucions i el principi del mutu reconeixement “internacional” més enllà del que ja es va establir a la UE amb els Reglaments de DIPr europeu. Si se sap, que almenys que en els tribunals d’Holanda ha estat aplicada per primera vegada i amb bons resultats l’any 2023 i l’any 2024.