Consentiment sexual i stealthing: debat acadèmic a la UOC

El passat 14 de novembre del 2024, van tenir lloc a la Universitat Oberta de Catalunya unes jornades sobre el consentiment sexual i la seva relació amb el fenomen de l’stealthing, organitzades pels Estudis de Dret i Ciència Política. Amb aquest vocable anglès s’assenyalen aquells casos en què, en el context d’una relació sexual consentida, un dels participants decideix retirar-se el preservatiu sense informar-ne l’altra persona. Tenint en compte que el consentiment constitueix el pilar bàsic sobre el qual s’assenta l’exercici del dret a la llibertat sexual, fa anys que la doctrina discuteix si en aquests casos es pot parlar o no d’una relació sexual consentida. Certament, la presumpta víctima ha donat el seu consentiment a mantenir una relació sexual amb preservatiu, i per això la seva retirada sembla constituir una variació substancial de l’objecte sobre el qual es va prestar aquest consentiment.

En una sentència recent, el Tribunal Suprem ha ofert una resposta categòrica: els casos de stealthing constitueixen un delicte d’agressió sexual, ja que tot el que passa després de la retirada del preservatiu s’ha de considerar un acte amb naturalesa sexual sobre el qual la víctima no n’ha prestat el consentiment. Tanmateix, aquesta afirmació implica les preguntes següents: què ha de saber una persona per consentir vàlidament una relació sexual? Hi ha consentiment amb engany? A aquestes preguntes, el Tribunal Suprem contesta de manera negativa: l’únic que ha de saber una persona per consentir vàlidament una relació sexual és la naturalesa bàsica de l’acte (a la qual és inherent la utilització o no de preservatiu). Tota la resta (la ideologia, les aficions o els sentiments de l’altra persona, per posar alguns exemples) constitueixen fets addicionals que no varien la naturalesa sexual de l’acte. Per tant, un error sobre una d’aquestes característiques (el que la doctrina anomena “error en els motius”; p. ex., mantinc una relació sexual amb algú per, entre altres raons, ser aquesta aficionada de la UE Sants, quan en realitat ho és del CE Europa) no menyscaba la validesa del consentiment prestat: el subjecte accepta mantenir la relació sexual (coneix la relació sexual).

Aquests i altres temes van ser objecte de debat a les esmentades jornades. Hi van participar grans experts i expertes en la matèria, els quals havien estat discutint sobre l’assumpte molt abans que el Tribunal Suprem digués “la seva” (molt influenciat, per cert, per les idees abocades en aquest debat). La UOC va tenir el plaer de comptar amb la presència del prof. Ramon Ragués i Vallès, Catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra; el prof. Antoni Gili Pascual, Catedràtic a la Universitat de les Illes Balears; la prof. Míriam Cugat Mauri, Catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona; el prof. Ivó Coca Vila, professor i investigador Ramon i Cajal a la Universitat Pompeu Fabra; el prof. Carlos Castellví Monserrat, professor lector a la Universitat de Barcelona; i la prof. Ana Belén Valverde Cano, investigadora Ramón y Cajal a la Universitat Complutense de Madrid. El debat, moderat per un servidor i el professor Josep Maria Tamarit Sumalla, catedràtic de la UOC, va generar moltíssim interès i va donar peu a reflexionar sobre els límits i l’extensió del consentiment com a peça fonamental sobre la qual s’articulen els delictes contra la llibertat sexual.

Cal celebrar que es poden celebrar debats d’aquestes característiques. Molt més, quan la majoria dels participants procedeixen d’universitats catalanes, consolidant l’intercanvi de punts de vista i coneixement entre institucions del país.

Per a qui estigui interessat en la jornada, la podeu tornar a veure a través del següent enllaç: