El conflicte a Ucraïna tres anys després: negociacions a la vista o un estancament prolongat?

Tres anys després del començament de la guerra a Ucraïna, continuem en un període d’incertesa sobre com acabarà el conflicte i si hi ha perspectives reals de negociacions de pau. 

Des del principi, el conflicte a Ucraïna no ha estat solament un enfrontament entre els països veïns, sinó un desafiament de Rússia a l’ordre geopolític europeu i global i al marc normatiu internacional. Des de l’arribada al poder de Vladímir Putin l’any 2000 i amb l’assertivitat creixent del país, els líders polítics russos han expressat reiteradament el seu descontentament amb la posició de junior partner que se li va assignar a Rússia després de la fi de la Guerra Freda, un sentiment que indubtablement va ser un dels factors que van desencadenar el conflicte. D’altra banda, per a la Unió Europea i Occident, la guerra és crucial no només per raons estratègiques, sinó com un punt d’inflexió per defensar la seva raison d’être, els seus valors fonamentals, la credibilitat d’aliances i la preservació de l’ordre internacional basat en normes.

La nova situació política sorgida després de les eleccions presidencials als Estats Units ha alterat el panorama del conflicte, ja que des del seu primer dia en el càrrec Donald Trump ha començat a pressionar activament perquè la guerra acabi al més aviat possible. La seva trucada telefònica a Putin el dia 12 de febrer és la primera comunicació directa que un president estatunidenc en funcions ha mantingut amb el seu homòleg rus des de febrer del 2022. La pressa de l’administració estatunidenca d’establir relacions directes amb Rússia és evident, ja que els representants de Washington i Moscou van emprendre les converses sobre la guerra a Ucraïna a l’Aràbia Saudita el dia 18 de febrer, excloent de les negociacions inicials tant la UE com Ucraïna.

Aquesta situació ha deixat la UE en una posició incerta, perquè ha d’afrontar el desafiament de reaccionar davant el possible gir de la política exterior estatunidenca cap a Rússia, fet que podria causar una disminució del suport militar que fins ara estava brindant els EUA al Vell Continent. En un discurs dur en la Conferència de Seguretat de Múnic el 14 de febrer, el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, va atacar severament la UE i va exhortar Europa a “fer un gran pas endavant per garantir la seva pròpia defensa”. En resposta a aquesta exigència, l’alta representant de la UE Kaja Kallas va qualificar aquest discurs com un intent de “començar una baralla” amb Europa. Davant aquests senyals preocupants, els líders europeus, en una reunió d’emergència a París el 17 de febrer, van reafirmar el seu suport polític, militar i financer a Ucraïna.

En aquest context d’incertesa, la pregunta principal és si Trump té realment la capacitat de resoldre el conflicte a Ucraïna. Fa la impressió de no tenir cap pla específic i que pren decisions més aviat ad hoc, mentre que les seves declaracions reflecteixen un to populista alineat amb les seves promeses electorals, deixant que la seva personalitat modeli la política exterior. En canvi, per a uns altres és, paradoxalment, el pragmatisme de Trump, el seu caràcter empresarial (el seu famós transactional deal-making) i la seva inclinació a prioritzar els interessos dels Estats Units, el que podria ajudar a trobar una “certa solució” i treure aquest conflicte prolongat del seu atzucac.

Els Estats Units, sota el pragmatisme del nou president, pot estar més interessat a atreure Rússia a la seva zona d’influència. Amb l’ascens de la Xina i la reconfiguració del poder mundial, als EUA podria interessar-li mantenir Rússia almenys com un actor neutral, especialment en qüestions estratègiques com l’accés a recursos clau, incloses les terres rares. D’altra banda, en el possible acostament a la Federació Russa, Trump haurà de sospesar les implicacions que això comporta: les tensions transatlàntiques, la reticència interna a Washington a un gir abrupte en l’estratègia estatunidenca i la dificultat d’accedir a les terres rares i els minerals d’Ucraïna, que podrien servir de contrapès enfront del domini de la Xina en el mercat d’aquests recursos estratègics.

Per la seva part, Rússia sembla estar més disposada a acceptar els EUA com un interlocutor. Tal com el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha advertit repetidament, Rússia no tem la Unió Europea. Precisament, aquesta és l’actitud que el president de la Federació Russa va demostrar amb la taula desproporcionadament llarga quan Emmanuel Macron el va visitar el 2022 i que continua sent un símbol de la distància entre Rússia i Europa després de tres anys de guerra a Ucraïna. Fa poc, el ministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov, ha deixat clar que les reunions a Riad són una oportunitat per posar fi “al període anormal en les relacions entre les dues superpotències”, la qual cosa evidencia que Rússia, encara que estigui interessada a resoldre el conflicte, cerca fer-ho amb les condicions que garanteixin el reconeixement del seu estatus. Moscou continua sent intransigent, fet que lamentablement ha demostrat amb l’últim atac massiu de drons russos a Ucraïna la vigília del tercer aniversari de la guerra. En aquest sentit, ja ha superat el punt sense retorn en la seva invasió, de manera que aparentment no està disposat a retornar els territoris ni retirar immediatament les tropes.

Les dinàmiques recorden inevitablement la lògica de la Guerra Freda, però sota unes pautes noves que tendeixen a ser més pragmàtiques que ideològiques. El pragmatisme que dicta avançar les negociacions de pau tindrà el seu preu i, probablement, serveix de presagi d’un ordre cada vegada més antiliberal. 

En aquest context, el futur del conflicte a Ucraïna està en un moment decisiu, però amb pocs indicis per a l’optimisme. L’única cosa que sembla que es manté constant és el compromís de la UE amb Ucraïna. No obstant això, no n’hi ha prou amb la voluntat política. La UE haurà d’assumir una responsabilitat més gran en la defensa del continent, un procés que ja està en marxa sota el principi “d’autonomia estratègica” que és al darrere dels darrers avenços de la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD). El que sí que podem esperar és un augment de les discrepàncies entre els estats membres, les tensions i línies divisòries que sempre han existit, i que es podrien intensificar encara més amb les dinàmiques geopolítiques noves.

Tot i això, la UE probablement continuarà fent costat a Ucraïna en el seu camí cap a l’adhesió a l’organització. La situació té moltes reminiscències del compromís similar de l’ampliació Big Bang, quan 10+2 països, majoritàriament de l’antic bloc comunista, van ingressar a la UE en el seu procés de democratització sense precedents. Encara que la filiació a la UE continua sent una possibilitat —tot i que amb delimitacions geogràfiques noves— el seu ingrés a l’OTAN és cada vegada més lluny, ja que trobaria una ferma resistència per part de Rússia. Moscou probablement exigirà la neutralitat d’Ucraïna o preferirà mantenir-la com un conflicte congelat a la seva zona grisa.

En qualsevol cas, les negociacions ràpides i “la pau duradora” que respecti la integritat territorial d’Ucraïna són poc probables en el futur més immediat, atès el complex context geopolític incert i canviant, els profunds interessos estratègics i identitaris en joc i la manca de consens internacional.