Carmen Grau: “La política internacional posa al nostre abast eines útils per fer front al canvi climàtic”

Carmen Grau Vila és valenciana, experta en gestió de desastres al Japó. Doctora en història contemporània amb una tesi sobre desastres i resiliència amb perspectiva de gènere, és investigadora adjunta a l’Institute for Sustainable Community and Risk Management de la Universitat de Waseda i docent a la Universitat de Senshu, a Tòquio. Professora col·laboradora d’Àsia Pacífic a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha treballat a la UNESCO i en projectes de cooperació al Perú i Nicaragua. Col·labora amb laboratoris d’idees i mitjans internacionals, i forma part del comitè d’experts del govern espanyol per a la reconstrucció després de la DANA.

Una part important de la seva recerca se centra en com els desastres amplifiquen desigualtats socials preexistents i, en particular, en com afecten les dones. Aquesta mirada feminista l’ha traslladat a diversos àmbits de divulgació, com en els articles “Una mirada feminista a la prevenció i reconstrucció del desastre” (Vilaweb) i “Los desastres suelen empeorar la violencia de género, y hay que prevenirla” (Pikara Magazine).

Aprofitant el seu vincle amb el grau de Relacions Internacionals de la UOC i la seva visibilitat pública arran dels recents episodis de DANA a València, conversem amb ella sobre què podem aprendre d’altres contextos, com el japonès, i com s’hauria d’abordar la prevenció i la gestió de desastres des d’una mirada crítica, global i amb perspectiva de gènere.

Has estudiat a fons el cas del Japó, un país altament preparat per fer front a fenòmens extrems. Què en podem aprendre, des d’aquí?

L’experiència japonesa demostra que la prevenció salva vides. Al Japó ho anomenen bosai, que és una cultura preventiva arrelada a tots els àmbits de la societat. És a dir, per fer que l’anticipació siga efectiva, tota la societat ha d’estar implicada i coordinada. No sempre ha estat així, a partir dels anys seixanta i fins a l’actualitat, cada cop que hi ha un greu desastre, la normativa i les actuacions es revisen per tal de millorar-les. La clau del seu model es basa en una doble estratègia: mesures tecnològiques i d’infraestructura per a la mitigació, d’una banda, i de l’altra, educació i formació contínua a la ciutadania. El desastre al Japó és una qüestió d’estat, però està integrada a l’àmbit local. Per exemple, fan molta incidència a l’educació de les noves generacions des de ben menuts perquè sàpien respondre als riscs, però no només terratrèmols, també incendis, fortes pluges, inundacions, tsunamis, vents huracanats o erupcions volcàniques. Espanya pot aprendre molt d’aquest model per tal de reforçar els nostres sistemes d’alerta i autoprotecció. 

Quins actors internacionals tenen responsabilitat –o capacitat– per prevenir o gestionar els grans desastres? I quin paper hi juga la política internacional?

Des dels anys noranta, la cooperació internacional en el camp dels desastres s’ha intensificat. L’ONU, i més concretament l’agència per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR), promou una estratègia internacional per fer front als desastres des de diferents àmbits i treballa constantment a múltiples regions del món. Fa recomanacions als estats, sobre alertes primerenques, la seguretat de les escoles, invertir en prevenció o comptar amb les dones i joves en la reconstrucció, i posa en marxa programes i iniciatives. Aquesta tasca ha impactat en les polítiques preventives d’Amèrica Llatina i Àsia, per exemple. I el Japó, des d’un enfocament innovador entorn de la seguretat humana, ha estat un actor fonamental en el desenvolupament d’aquesta estratègia internacional per a la prevenció. L’actual Marc de Sendai (2015-2030) per a la reducció de riscs es basa en l’experiència japonesa del triple desastre de 2011 (on, per cert, les dones japoneses van impulsar iniciatives pioneres) i l’anterior, el Marc de Hyogo (2005-2015), en el terratrèmol de Kobe del 1995. Aquestes polítiques internacionals són clau perquè cada cop és més necessari aprendre de les experiències dels altres, tenir solucions a la mà i adaptar-les al nostre context regional o local per superar fets extrems i fer front al canvi climàtic. La política internacional ens posa a l’abast ferramentes i coneixements útils. 

En els últims anys, Europa ha viscut un augment de fenòmens extrems vinculats al canvi climàtic: inundacions, onades de calor, sequeres… Creus que estem prou preparats per fer-hi front? Quines mancances detectes en la resposta institucional o social? 

Soc molt crítica amb la resposta europea. L’informe del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus (C3S) de la UE de 2025 alerta clarament de la gravetat i afirma que els fenòmens extrems han provocat 335 víctimes en un any, de les quals un 70 % són espanyoles (i valencianes). El passat març, la UE va anunciar el kit d’emergència a la població, però vinculat especialment als plans de rearmament i augment del pressupost de defensa. Pots adonar-te de quines són les prioritats. Això ens hauria de fer reflexionar: cap a on va el projecte europeu? En gestió d’emergències i canvi climàtic, a banda que hi ha una mancança important en la comunicació a la ciutadania, observe respostes institucionals descoordinades. Espanya n’és un clar exemple en la gestió de la DANA. Hi ha, d’altra banda, recursos i fons europeus disponibles i les localitats miren d’atraure aquestes ajudes per millorar les seues capacitats locals. Però si volem ser més efectius per fer front al canvi climàtic i mitigar l’impacte dels desastres, açò s’hauria d’acompanyar d’una direcció i estratègia clara a tot Europa i especialment al nostre país. 

Com t’ha impactat, en l’àmbit personal i professional, el recent episodi de DANA a València?

Molt! L’àmbit personal i professional estan barrejats pel desastre. Soc d’un dels pobles afectats i ja vam viure una riuada en 1996, quan jo era menuda. Aquest fet passat és el que em va portar a fer recerca en desastres. Perquè no entenia com, de cop en cop, passava una cosa tan desastrosa al nostre territori i després ningú en parlava, ni es preparava millor per a la següent. Els primers dies de la DANA foren de tristesa, impotència i frustració per la gestió. També de cridades a familiars, amics, rescatistes, voluntaris, mitjans de comunicació… A escala professional vaig tractar –i continue– de posar a l’abast de la societat la utilitat de la ciència i el coneixement en gestió de desastres: xarrades sobre autoprotecció i resiliència als veïns dels pobles o estratègies per incloure la perspectiva de gènere, assessorament a les autoritats, formacions, articles divulgatius als mitjans, entre altres. Confie en la capacitat humana de resiliència, però s’ha de tenir en compte quines parts de la societat són més vulnerables, estar alerta i vigilar que no torne a passar. Vull, des del meu racó, contribuir a una reconstrucció sostenible de València i millora de la nostra cultura preventiva. 

Ets professora col·laboradora del grau de Relacions Internacionals de la UOC. Com integreu aquestes problemàtiques globals i tan d’actualitat a les assignatures? 

Vivim en un món globalitzat i interconnectat, en un nivell d’alfabetització mundial cada vegada més alt, i on cada decisió que es pren o fenomen que afecta una regió té una repercussió directa a les nostres societats. De les polítiques aranzelàries dels Estats Units i la Xina, un tsunami al Pacífic, la guerra d’Israel o a Ucraïna o els pressupostos europeus en defensa. El grau de Relacions Internacionals busca despertar l’esperit crític dels estudiants, alhora que els anima a explorar acadèmicament temàtiques i problemàtiques globals. Els alumnes de Relacions Internacionals a l’Àsia Oriental a final de curs han fet un pòdcast analitzant com a experts la guerra comercial actual i el seu impacte a Àsia. El resultat ha estat molt positiu.  

Quin consell donaries a algú que estigui pensant a estudiar Relacions Internacionals en un món on les emergències –climàtiques, polítiques, humanitàries– són cada cop més habituals?

A títol general, el meu consell és que òbriguen la seua mirada tot el que puguin quan s’endinsen en les relacions internacionals. Descobriran un món ple de possibilitats i diferents especialitats. I aprendran coneixements que també són útils en el seu entorn local. Alhora, el món actual demana especialistes que sàpien treballar en situacions complexes i en equips diversos. En emergències climàtiques o humanitàries es requereixen professionals multidisciplinaris, empàtics, compromesos, observadors i amb un gran coneixement de la diversitat cultural i poblacional.