Anàlisi comparada de la residència fiscal de les persones físiques a Espanya i Portugal

La residència fiscal de les persones físiques és una pedra angular del poder tributari dels Estats, és a dir, de la seva facultat de crear i exigir tributs per obtenir els recursos necessaris per complir la seva activitat pública. Amb caràcter general, en les normatives internes corresponents opera com a criteri de subjecció tributària de major entitat, permetent la imposició sobre la riquesa que obtinguin els residents fiscals amb independència del seu lloc de generació.

A més, resulta una condició clau per a l’aplicació dels convenis per evitar la doble imposició signats entre els països, encara que és la normativa interna de cadascú la que lliurement estableix els criteris per determinar-los.

No obstant això, i encara que aquests criteris haurien de respondre sempre a una mateixa finalitat (demostrar un vincle prou fort, substancial i prioritari d’una persona amb els serveis i les inversions públiques d’un Estat o jurisdicció en particular susceptible de legitimar-ne el finançament), presenten importants diferències entre Estats, com passa justament entre Espanya i Portugal.

Així, si bé es constaten criteris coincidents (encara que amb importants divergències pel que fa a la seva regulació), també es troben criteris propis que no operen a l’altre país, divergint fins i tot pel que fa a la pròpia configuració temporal de la condició de resident fiscal (ja que mentre que a Espanya s’ostenta aquesta condició per anys naturals complets, a Portugal es pot ser resident fiscal parcial).

Per això, i pels problemes no menors d’alguns aspectes de la normativa respectiva (fins i tot en relació amb el dret de la Unió Europea), s’ha realitzat aquesta anàlisi de dret comparat, la qual, en primer lloc, clarifica la diferent configuració de la residència fiscal de les persones físiques a cada Estat i l’actual aplicació dels diferents criteris per determinar-los.

A més, s’identifiquen i s’analitzen els principals problemes que es presenten en cada cas, oferint l’estudi històric de determinades qüestions que ja han estat superades a l’altre país sobre la base dels principals estudis i jurisprudència que van portar a solucionar-los.

Però, així mateix, considerant el context actual, s’analitza especialment l’impacte que comporten tant les característiques inèdites com els desafiaments que comporta el creixent nomadisme digital.

I és que, a més del veïnatge dels dos països, tots dos formen part de les destinacions més atractives per a l’establiment d’aquest tipus de subjectes, sense oblidar que, a banda d’haver creat visats i permisos de residència ad hoc per al seu foment, també permeten que determinats nous residents tinguin un tracte fiscal especial (trencant així el principi clàssic vigent fins al moment de tributació mundial).

Per a un major desenvolupament d’aquestes qüestions, es pot consultar la integritat de l’article esmentat a:

Rovira Ferrer, I. (2024). Anàlisi comparada de la residència fiscal de les persones físiques a Espanya i Portugal. In Civitas. Revista espanyola de dret financer (Issue 201, pp. 119–156). Civitas.