50 anys del 8M: Reflexions sobre la pensió de viduïtat.

El 2025 fa 50 anys que l’ONU va instaurar el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A Espanya, la primera manifestació oficial del 8M va tenir lloc el 1978 amb el lema: “Per un lloc de treball sense discriminació”, i va reflectir el canvi de mentalitat i les reivindicacions de l’època.

Aquest any commemoratiu ens porta a reflexionar sobre el paper de la pensió de viduïtat, una prestació que ha servit de “salvavides contra la pobresa per a moltes dones”, però que també planteja la necessitat de certs ajustaments.

Context històric i social

Abans d’abordar la pensió de viduïtat, cal recordar fites clau en la lluita per la igualtat. El 6 de març, l’OIT va commemorar els 30 anys de la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona del 1995, on es va marcar un punt d’inflexió a l’agenda d’igualtat de gènere. Va ser en aquesta conferència on Hillary Clinton va pronunciar la frase: “Els drets de les dones són drets humans”, reafirmant que totes les dones som dones treballadores.

Així mateix, el 2025 es compleixen 30 anys dels Pactes de Toledo, l’objectiu dels quals ha estat garantir la sostenibilitat del sistema de pensions. En els darrers anys, la perspectiva de gènere ha adquirit més rellevància en aquestes reformes, analitzant els problemes estructurals del sistema de Seguretat Social i les modificacions necessàries per adaptar-lo a la realitat actual.

L’origen patriarcal de la pensió de viduïtat

La pensió de viduïtat té les arrels en un sistema patriarcal que es va consolidar durant la dictadura espanyola. El seu origen es remunta a lOrdre de 13 de febrer de 1967, que regulava les prestacions per mort i supervivència dins del Règim General de la Seguretat Social.

El seu naixement respon a la necessitat d’assegurar el suport familiar quan l’home moria, ja que, al començament, només les dones podien rebre-la. Les lleis per aquell temps eren de tallatge patriarcal: la dona havia d’anar a la Secció Femenina, que en realitat era una escola de feines de la llar i de cures, mentre que el marit era el sustentador econòmic i qui exercia l’autoritat. Les dones som la meitat de la població. Quant talent es va desaprofitar al mercat laboral? Quants somnis van quedar truncats? Tot plegat va coincidir amb un augment de la natalitat, conegut com l’època del baby boom.

Impacte i canvis a la pensió de viduïtat

Precisament, aquesta generació, nascuda, criada i educada en aquella època, és la que ara, en la mesura que sigui possible, està sol·licitant una merescuda prestació per desocupació.

En aquells anys, les lleis no oferien opcions a les dones casades: havien d’abandonar la feina en contraure matrimoni. La societat, a més, estava fortament influenciada per la religió catòlica i l’orientació sexual podia estar penalitzada. Per a moltes dones, no haver treballat els ha suposat una penalització significativa en la seva prestació de jubilació. Tampoc va existir una llei de divorci fins al 1981. En cas de mort del marit, la pensió de viduïtat es convertia en el seu principal suport. En els casos en què hi havia fills, la combinació de la pensió d’orfandat, encara que no de forma vitalícia, i la de viduïtat, juntament amb la possibilitat de compatibilitzar-la amb una feina, va permetre que moltes dones assumissin el paper de cap de família després d’enviudar. Tot i això, la prolongada absència del mercat laboral dificultava la seva reincorporació, cosa que, en molts casos, ha contribuït a la seva vulnerabilitat davant la violència masclista.

Així, doncs, la pensió de viduïtat ha estat, durant anys, un salvavides per evitar que moltes dones quedessin a la pobresa després de la mort dels seus marits. Al llarg de la seva història, la pensió de viduïtat ha estat objecte de 30 modificacions. Com que és una pensió contributiva, la seva concessió depèn que el cònjuge mort hagi complert els requisits establerts. No podem ignorar que l’esperança de vida segueix augmentant, cosa que implica que cada cop hi haurà més persones percebent durant més anys tant la pensió de jubilació com la de viduïtat.

Reptes actuals i preguntes obertes

El sistema de Seguretat Social és un pilar fonamental que cal adaptar-se als canvis demogràfics i socials. Alguns interrogants clau sobre la pensió de viduïtat són:

• S’hauria de reduir la quantia si la persona beneficiària està treballant?
• S’hauria de continuar sent vitalícia o condicionar-se a l’existència de fills comuns?
• Per què la pensió d’orfandat sí que té límits temporals i la de viduïtat no?
• És raonable continuar percebent-la si la persona beneficiària té feina i refà la vida en parella?
• S’hauria d’establir un temps mínim de matrimoni o convivència per accedir-hi o tenir en compte l’edat que s’enviuda o si no hi ha cap limitació física o psicològica per treballar?

Perspectiva de gènere i coresponsabilitat

És crucial abordar aquests canvis amb cautela, ja que la bretxa salarial de gènere segueix existint, cosa que repercuteix en les pensions que les dones generen per si mateixes. La coresponsabilitat és un repte pendent: no n’hi ha prou que les dones s’incorporin al mercat laboral si continuen sent les principals responsables del treball domèstic i les cures.

Un exemple clar és el teletreball, que ha esdevingut una opció valorada per moltes dones amb formació a l’hora d’escollir una feina. Tot i que pot ser una eina per conciliar, també es pot convertir en un parany si perpetua el rol de la dona com a cuidadora principal, que es queda a casa per conciliar i treballa a les nits. No s’ha de confondre amb un horari flexible que, a la pràctica, acaba relegant la dona novament a casa.
Si el teletreball només s’aplica a les dones, sense fomentar un repartiment equitatiu de responsabilitats, podria reforçar desigualtats en lloc de reduir-les.

La pensió de viduïtat ha estat històricament un salvavides per a moltes dones, però cal actualitzar-la per adaptar-la a una realitat social en canvi constant. La clau és trobar un equilibri entre garantir la protecció econòmica i promoure l’autonomia financera de les dones.

El debat és obert, però sempre amb la premissa d’avançar cap a una societat més equitativa on la independència econòmica no depengui de la situació civil. Si apostem per la coresponsabilitat, veure un nen jugant amb un carret de nines no ens hauria d’estranyar. La igualtat es construeix des de la infància.