En record al professor Jordi Alberich

Els professors i professores dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació dediquen unes paraules en commemoració al professor Jordi Alberich, referent en l’àmbit de la comunicació i antic col·laborador a la UOC. 

Jordi Alberich apasionado de la docencia y curioso de la vida.

Es difícil entender la figura de Jordi Alberich, si sólo observamos su dimensión académica y científica sin adentrarnos en la parte más humana.

Para comprender la vida de Jordi debemos introducir un elemento histórico, Granada esconde una casa de armas denominada popularmente la Casa de los Tiros, cuyo lema es el “corazón manda/e”, y esta es una de las claves que nos permite descifrar la figura de Jordi Alberich, profesionalmente, y personalmente, estaba regido por su corazón, su latir le indicaba la dirección y su razón dibujaba el camino.

Jordi Alberich. Profesor que nació para ser profesor. De la Bisbal de Falset caminó hacia Barcelona participando como profesor en la Universitat Oberta de Catalunya, para luego continuar un viaje más íntimo y personal hacia a Andalucía, donde obtuvo la plaza de Catedrático en la Universidad de Granada. A su paso fue transformando la vida en los centros, institutos y universidades en los que participó, aportando conocimiento científico, académico junto valores como compañerismo y amistad.

Amigo Jordi, deseaste un vida apasionada, para ello apostastes por el corazón y alcanzaste un romance continuo tanto en tu vida profesional como en lo personal, y claramente acertaste

Pablo Lara Navarra

Cuando Jordi se incorporó a los Estudios de Ciencias de la Información y de la Comunicación de la UOC, tuve mis reservas sobre si encajaría en el equipo. Ya sé que eso de prejuzgar a la gente está muy feo, pero no negaré que me costaba imaginármelo montando aulas virtuales. Mi sorpresa fue descubrir que detrás de aquel aspecto de intelectual un tanto distante -hecho que agravaba su timidez y sus gafas de montura al aire- había un tipo agradable, cercano y humilde dispuesto a arrimar el hombro en lo que hiciera falta.

En muy poco tiempo se adaptó a nuestras dinámicas y se convirtió en compañía indispensable para tomar un café tanto dentro como fuera del trabajo. Bueno, fuera del trabajo también compartimos algún que otro vino.

Esta es la segunda vez que me despido de él -pensé el fatídico lunes 6 de febrero. La primera fue cuando supe que se iba a Granada. La rabia, la admiración y la envidia se agolparon en mis ojos mientras le escuchaba explicarme sus planes. Rabia porque se marchaba: le había cogido tanto cariño en tan poco tiempo… Admiración por su determinación y coraje: dispuesto a todo por el amor de su vida. Envidia al saber que su destino iba a ser Granada y la facultad donde yo estudié.

Afortunadamente, en aquella ocasión, la vida nos permitió seguir encontrándonos durante años. Conocer a su mujer, Encarni, y a sus dos hijos. Disfrutar de Monachil, de Granada, de nuestras conversaciones sobre todo y nada, contando los sueños cumplidos y los que quedaban por cumplir. 

Aún no me hago a la idea de que, cuando vuelva a pisar la que fue mi Facultad de Documentación de la Universidad de Granada, ya no iré a buscar al Catedrático Alberich, a su despacho. Lo único que me consuela – si es que tal cosa es posible- es que, por temprano que madrugara la madrugada -parafraseando a Miguel Hernández-, creo que en lo de cumplir sueños me ganaba.

Et trobarem molt a faltar, Jordi.

Sandra Sanz Martos

«Anem a fer un volt, que t’haig d’explicar una cosa». Aquell dia de 2004 en Jordi Alberich i jo vam sortir a caminar una estona pels preciosos voltants de la seu de la UOC a l’Avinguda del Tibidabo. Recordo el sol d’aquell dia mentre caminava amb ell, intrigat. Portàvem treballant plegats dos anys i el sentia ja com un amic mentor i una peça clau en un equip de molt poques persones amb el repte d’engegar una titulació de Comunicació Audiovisual online. «Després de pensar-hi molt, he decidit marxar per poder estar amb la meva parella a Sevilla», em va dir. «Però no pateixis, ja he pensat en tot: proposaré a una persona amb un perfil semblant al meu, amb qui segur treballaràs molt bé, ja he parlat amb ella». Així era en Jordi Alberich. Una persona atrevida, disposada a aventurar-se a un canvi radical, de deixar un entorn professional en el qual ja estava destacant, i també vital (la seva Barcelona), per amor. I també una persona generosa, inquieta, curiosa, motivada, educada, reflexiva i amb bon ull. Pensant en l’impacte que tindria en mi i en els nostres Estudis aquella decisió, ja ho tenia tot organitzat per fer-nos-ho fàcil, i la va encertar. Aquestes qualitats són les que van fer d’en Jordi un gran acadèmic i sobretot una gran persona a Barcelona, a Sevilla i després a Granada. La seva Granada. El seu Monachil.

El Jordi em va animar a coeditar amb ell, per primer cop, un llibre; em va animar a escriure-hi un capítol  (jo no m’atrevia) amb la llavor del que acabaria sent la meva tesi;  vaig publicar amb ell algun dels meus primers articles; va mostrar amabilitat infinita com a tribunal de la meva tesi; i, amb els anys, coincidíem ocasionalment en algun viatge a Granada o a Barcelona. Fa pocs dies em va escriure, per demanar-me si em faria res fer de revisor per un monogràfic, amb aquell punt d’amabilitat i prudència tant seu. La darrera vegada que vam intercanviar uns WhatsApps professionals i també personals. Però sempre torno a aquell dia assolellat de fa quasi vint anys. Gràcies Jordi per tant. Costa pair que no tornarem a passejar sota el sol, faré el que pugui amb això, però no m’oblidaré d’aquell i tants altres dies. Una abraçada.

Antoni Roig Telo

Vaig pensar que el Jordi, treballant colze amb colze en l’assignatura, ell com a col·laborador i jo com a professora responsable acabada d’aterrissar en plena pandemia, en algun moment havia de deixar de ser tan acollidor, amable, proper i disposat a aportar.  No podia ser que tot fos tan senzill, amb ell. Doncs sí, fins i tot en algun moment en què no estàvem d’acord, ell seguia amable, coherent i disposat a tirar endavant el projecte. Hi ha persones que son així i prou, que ho son de manera molt profunda i que, passi el què passi, estan allà i construeixen pel bé de l’equip i, sobretot, dels i les estudiants. La seva llarga experiència, el seus consells, sempre prudents, la seva veu i aquell somriure tímid em van acompanyar com qui té un germà gran que, de manera natural i incondicional, et dona la mà quan avances per territori desconegut. Et trobarem a faltar, Jordi.

Lluc Massaguer Busqueta

Vaig tenir l’oportunitat de treballar amb en Jordi Alberich, doncs va tutoritzar la meva tesina doctoral i va ser co-tutor de la meva tesi doctoral.

Ens coneixíem d’abans, degut al nostre interès i coneixement compartit de l’art digital. Sempre es va mostrar atent i sensible a aquestes noves formes d’experimentació, raó per la qual vaig acudir a ell per la recerca doctoral. Em donar excel·lents consells i idees ja per la tesina, i per aquesta raó també va portar la part més artística de la meva tesi, com a complement perfecte d’en Lluís Codina, que portava la metodologia.

Se’m fa estrany recordar tot això ara, que era el que ens va unir, perquè sempre que se’n va algú massa aviat ens frapa especialment si era algú que apreciàvem. Per a mi, quan algú mor sobtadament, l’únic que tinc al cap és la seva generositat i la seva bondat. Malauradament ja vam viure una experiència semblant amb en Pere Massip.

Així, la «fortuna» que ens queda en aquest infortuni és gaudir de les seves obres, com vam gaudir de la seva persona i la seva dedicació.

Raquel Herrera Ferrer