Stephanie Bates: “El mòbil facilita la feina en periodisme d’immersió”

Endinsar-se en els racons més remots de Colòmbia per explicar històries sovint invisibles va ser el que va portar Stephanie Bates a guanyar el prestigiós guardó als V Premis Internacionals de Periodisme Mòbil MojoInnova.

Amb el reportatge “De la coca al futuro”, Bates va aconseguir el premi MoJoInnova a Millor Cobertura Internacional, atorgat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i l’Agència EFE, amb el patrocini de Vueling. La iniciativa MoJoInnova, combina els conceptes de Mobile Journalism (MoJo) i innovació, amb l’objectiu de promoure l’excel·lència en el periodisme mòbil i fomentar-ne la pràctica entre professionals d’arreu del món, posant èmfasi especial en la innovació periodística, la recerca i l’experimentació. Aquesta disciplina és una de les àrees centrals del màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives que ofereix la UOC.

Aquest premi no només ressalta la capacitat tècnica i narrativa de Bates, sinó també la seva valentia i sensibilitat per narrar la transformació de comunitats afectades pel cultiu de coca cap a projectes sostenibles. La seva feina és un testimoni de com el periodisme es pot convertir en un pont entre les realitats més crues i les esperances del canvi.

Amb una destacada trajectòria en el periodisme de guerra a Colòmbia, Stephanie Bates és actualment directora del mitjà independent Primera Voz, on s’ha dedicat a amplificar històries des dels territoris més oblidats. A més, compagina aquest rol amb la seva tasca com a periodista al Canal Nacional RCN, i compta amb experiència en reconeguts mitjans com Red+ i Cable Noticias, consolidant una carrera marcada pel seu compromís amb la veritat i les històries que altres no s’atreveixen a explicar.

Com va sorgir la idea de treballar el reportatge “De la coca al futuro”?

És una història llarga, però miraré de resumir-la. Des de fa molts anys he estat coneixent el departament del Putumayo. Hi tinc molts amics i contactes, i no és cap mentida que tenim problemes relacionat amb el canvi climàtic. El periodisme que a mi m’agrada és el periodisme d’immersió. Llavors, quan em van començar a dir: “Mira, Stephanie, hi ha unes històries allà, d’uns cocaleros que estan deixant de sembrar coca per cuidar el medi ambient i aportar al canvi climàtic”, i que el tema involucrava grups armats il·legals i tot el que estava passant, vaig dir: “Hi he d’anar!”.

Quins reptes vas afrontar i com els vas resoldre?

Vam afrontar els desafiaments que qualsevol periodista pot tenir a escala nacional per entrar en territoris, però afortunadament estàvem amb persones molt maques. Sempre ho dic i sempre ho diré: Colòmbia és plena de persones bones i col·laboradores en tots els sentits. No vam tenir cap problema per poder-hi entrar. Però sí que algunes persones del voltant feien preguntes com: “per què ve aquesta?”, “a fer què?”, “què gravarà?”. Això genera por, no només per part meva, sinó també de les persones a qui volíem entrevistar. Sempre hi haurà la por de les persones que es volen entrevistar. Així doncs, en el periodisme es té una responsabilitat molt gran, perquè s’ha de ser conscient que el que es pregunti o el que es mostri pot afectar la vida de l’altra persona. Això va ser un desafiament molt gran: aconseguir que parlessin amb llibertat del que estava succeint. L’accés a la zona, caminar durant sis hores o més, suant a causa del clima i amb bastanta desforestació, haver de portar l’entrepà i l’aigua a la maleta, parar i tornar a engegar, tot això genera un cert cansament, que és també un altre gran desafiament, però per sort no va ser més que això.

Com és el procés de guanyar-se la confiança de les persones que entrevistaràs?

Sona trist el que diré, però moltes vegades el periodisme ha estat molt irresponsable i, malauradament, s’ha atrevit a jutjar les persones. Afortunadament, jo els ho vaig explicar tot, els vaig dir quina era la línia que seguiríem, que consistia a mostrar aquesta transició d’una cosa negativa a una cosa positiva. En el periodisme hem de tenir clar que nosaltres no som jutges i que la nostra labor consisteix a conèixer i donar veu a les persones.

Desafortunadament, la gent té desconfiança perquè han passat coses. La manera com jo dirigeixi la pregunta i l’entrevista pot fer la diferència entre la seguretat d’una persona o la possibilitat de posar-li una làpida al damunt. Si jo ataco aquestes persones, les jutjo i mostro les coses negatives, les estic condemnant a mort, però si passo aquesta línia i mostro també les coses positives, les escolto, veig la realitat des d’un altre punt de vista sense jutjar-les i entenc el seu entorn, crec que és la millor manera de guanyar-se la confiança d’aquestes persones. 

Explica’ns, quins aspectes volies destacar quan vas començar a crear el reportatge “De la coca al futuro”?

En primer lloc, treure a Colòmbia una mica aquesta imatge que tenim internacionalment, relacionada amb la coca i grups de narcotràfic. Colòmbia és més que coca, Colòmbia és més que violència i que notícies negatives. I sí, és cert, no podem negar la realitat, tenim grups narcoterroristes i muntanyes plenes de coca, però darrere de tot això hi ha persones bones, hi ha necessitats, i no ho podem jutjar. També volia visibilitzar què hi ha darrere dels que conreen la coca. No podem dir que són els grans narcotraficants, perquè no ho són. Em vaig voler enfocar en això, donar veu als que mai n’han tingut, mostrar la realitat que hi ha darrere la coca i, sobretot, una cosa tan important com és la manera com estan dient no a la coca per cuidar una cosa que és de tots nosaltres, com ho és el medi ambient.

Quines eines mòbils i digitals vas fer servir per fer tot el teu reportatge?

Molt bona pregunta, i és un tema molt interessant al qual va enfocat el premi, que és el telèfon mòbil. Aquest mòbil és el meu millor company de viatge i de treball. Perquè, desafortunadament (o afortunadament) en aquestes zones és molt difícil entrar-hi amb càmeres. Hem de canviar i evolucionar una mica en el periodisme. Jo he tingut col·legues que m’han criticat per fer servir un mòbil i no la càmera gran tradicional. Però, quan un és al terreny i ha de caminar vuit o deu hores, fer-ho amb una càmera gran és impossible. Se’m pot apagar la càmera i que es talli l’enregistrament a la meitat, o que les piles de les càmeres amb la calor es consumeixin molt ràpid. En canvi, amb un mòbil només portes l’aparell amb 5 piles recarregables, és molt més fàcil tant per poder gravar com per tenir angles, enviar informació i fer una còpia de seguretat. El mòbil s’ha convertit en una eina molt important per a mi. Una altra de les meves eines més fidels i que utilitzo molt és la GoPro. Jo crec que el 70 % de la meva feina la faig amb el mòbil.

Consideres que aquestes eines et van ajudar d’alguna manera a innovar en la narració dels teus continguts?

L’ús de mòbils i eines mòbils sens dubte ha innovat la meva manera de comunicar i de fer periodisme al 100 %, perquè és fàcil, és ràpid i és útil. Ha facilitat molt la meva tasca, i més quan és un periodisme d’immersió, on no pots estar traient equips, on s’ha de caminar lleuger i ràpid.

Entre les persones que has entrevistat, quina és l’acollida dels teus productes un cop que els has publicat?

Quan ja he entrevistat les persones i es veuen fins i tot a la televisió, o en aquesta oportunitat, i veuen que són part d’un premi tan important com el que hem rebut a Barcelona, són feliços. És molt bonic. Per exemple, amb el reportatge “De la coca al futuro”, no s’ho creien quan els vaig dir: “Mirin què han guanyat internacionalment, això és una feina de tots nosaltres. Vostès són uns valents, cal continuar mostrant el que estan fent”. Perquè una de les promeses que els vaig fer va ser mostrar el que estan fent internacionalment. Quan els ho expliques, quan els mostres el resultat de la feina i els dius que ho estan veient a Europa, aquesta felicitat no té comparació. És satisfacstori perquè els permet creure que la comunicació és per a tots.

Com creus que ha canviat el periodisme amb aquestes noves narratives, amb la tecnologia, amb la IA?

Ha canviat bastant, perquè des de qualsevol part del món podem fer periodisme. Només cal un mòbil, una connexió a internet. Ens ha facilitat la vida moltíssim a nosaltres, els periodistes, per poder comunicar. La tecnologia ens està acostant moltíssim més a l’accés directe a la informació i a comunicar-nos amb el món.

Com t’agradaria que el teu treball de recerca influeixi en el periodisme?

M’agradaria que sortíssim de les redaccions. Crec que ens hem acostumat a estar molt darrere de les parets, a estar asseguts a la taula i a esperar que ens arribi la informació, que ens ho enviïn tot. I crec que això també va ser un problema de la pandèmia. La pandèmia ens va tornar molt mandrosos en moltes coses. Ara les entrevistes són per Zoom, i vam perdre aquesta essència d’estar cara a cara. Vam perdre aquesta essència d’anar al lloc, de sentir. Jo crec que no es pot explicar una notícia sense ser al lloc, sense sentir-lo. La meva invitació a tots els col·legues és que sortim una mica dels escriptoris, que sortim una mica de la facilitat que ens dona també internet i que anem a les zones per posar cara a la realitat.

Què significa per a tu haver guanyat aquest premi?

Significa moltíssim, tant per a mi com a periodista com per a les persones del territori. Que institucions com la Universitat Oberta de Catalunya i l’Agència EFE hagin escollit la nostra feina és un missatge poderós: el món està posant els ulls en el que fem. A més, aquest premi em permet representar Colòmbia des d’una perspectiva diferent, mostrant que aquí no tot és narcotràfic. Des de la meva professió, sento el compromís de donar la cara pel país de manera positiva i donar visibilitat a les històries de qui lluiten per un futur millor.

Recupera aquí la VIII Jornada MoJoInnova i l’entrega dels V Premis MoJoInnova 2024.