Santiago Castañeda: “El periodisme mòbil ja permet mantenir un estàndard alt de qualitat”

Divuit hores de feina intensa va dedicar el periodista Santiago Castañeda al seu reportatge multimèdia “El fum negre de Campanar“, que li ha valgut el Premi MoJoInnova 2024 en la categoria nacional, un reconeixement als millors treballs de periodisme mòbil concedits per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i l’Agència EFE.

El seu reportatge documenta l’incendi de València que el 22 de febrer va causar deu morts, combinant imatges de l’edifici encara fumejant amb vídeos de l’incendi, i declaracions de testimonis i veïns, filmats i editats en un sol dia amb el seu dispositiu mòbil. El jurat d’aquests premis de periodisme mòbil va valorar que el seu treball “representa un exemple de periodisme 360, oferint una visió completa del desastre amb recursos limitats. La seva cobertura àgil, de primera mà i fidel a l’actualitat mostra com el periodisme mòbil pot aconseguir una gran qualitat”.

El periodisme mòbil és una de les disciplines del màster universitari en línia de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives que ofereix la UOC. També conegut com a MoJo, o mobile journalism, és una modalitat periodística que implica la recopilació, la producció i la difusió de notícies a través de dispositius mòbils.

Amb gairebé dues dècades d’experiència, majoritàriament al Diario AS i com a periodista esportiu, Castañeda és un professional totterreny i multimèdia que ha cobert els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 i de París 2024, La Vuelta i l’erupció del volcà de La Palma. Li encanta editar amb música i experimentar amb nous dispositius i formats.

Què hi ha darrere de la peça guanyadora?

Quan va començar l’incendi estava editant a la redacció, va saltar la notícia i al cap de poques hores ja vam veure que es tractava d’un assumpte bastant seriós. La meva cap, la Lourdes Rebollo, em va contactar per veure si tenia disponibilitat per sortir l’endemà a primera hora. I es va armar tot sobre la marxa. Vaig sortir de la redacció a les nou del vespre cap a casa i a dos quarts d’onze ja tenia els bitllets al correu. L’endemà m’estava aixecant a les cinc de la matinada per arribar a les sis a l’estació de tren i anar directe cap a València.

Va ser una cobertura mixta, per al Diario AS i AS Televisión, en la qual també van participar la meva companya d’El País Carolina García Mundi i Víctor Suárez, càmera a València. Vam formar equip per recórrer la zona, contactar amb els veïns afectats, els serveis d’emergència, els veïns que es van abocar a ajudar, i a partir d’aquí cadascú hi va aportar el seu enfocament. Hi vam ser, aproximadament, fins a les vuit del vespre. L’edició la vaig començar al tren rumb a Madrid. Vaig intentar avançar tot el possible allà per després poder rematar a casa. El meu dia va acabar a les dues de la matinada.

Ens pots explicar la teva relació com a periodista amb el periodisme mòbil?

El periodisme mòbil té grans avantatges: agilitza el procés i permet compartir contingut ràpidament. A més, ofereix una excel·lent qualitat de resolució. Però també vull reivindicar la figura del càmera. La meva aposta ideal seria sempre una cobertura mixta: poder comptar amb un bon telèfon mòbil per a la immediatesa i l’edició en diferents formats, i, al mateix temps, disposar d’un càmera professional que garanteixi plans professionals. El càmera també aporta a la història amb el seu coneixement i la seva visió especial per explicar la història.

Com facilita la feina dels professionals el periodisme mòbil?

Ho pots compartir tot molt de pressa, la publicació es pot fer des del mateix telèfon i es pot enviar també material a la redacció per anar avançant en una primera edició ràpida. El pla amb el qual s’inicia el vídeo del reportatge premiat el vaig gravar des de la terrassa d’un veí just davant de l’edifici incendiat. És una imatge que recordaré sempre perquè encara sortia fum. Ho vaig fer amb un mòbil nou, a pols i en format horitzontal. Em va impactar no tan sols la resolució, sinó també l’estabilitzador, que va permetre un moviment net.

Per a aquesta mena de cobertures solc moure’m amb una motxilla en la qual porto l’indispensable per funcionar: alguna càmera d’acció, bateria addicional, carregadors, piles, una torxa per a una millor il·luminació. Quan puc i toca muntanya també incloc un petit dron. Soc una mena de ‘periodista xerpa‘. Alguns companys se’n riuen perquè sempre vaig amb la motxilla carregada.

Què és el més difícil quan estàs filmant i al mateix temps has de redactar?

El més complicat és trobar el moment per aturar-te i centrar el focus. Veure el que vols explicar i com ho vols explicar. Tot es demana per a ara mateix. Es vol el vídeo immediat, la peça web amb la informació indispensable i també el vídeo més elaborat. No resulta senzill processar tota aquesta informació i adaptar-la als diferents formats, però és el que requereix l’ofici ara i cal estar preparat per donar-ho.

Què suposa per a la teva carrera aquest reconeixement amb el premi MoJoInnova 2024?

Estic molt content i agraït. És el meu primer premi de categoria nacional, un reconeixement a la feina de molts anys. I també estic molt orgullós perquè surt de l’àmbit esportiu, que és el que cobreixo habitualment, i confirma que estic treballant en el camí correcte experimentant amb noves eines i nous formats.

A qui dediques aquest premi?

En l’acte vaig voler dedicar el premi a totes les famílies afectades, a la gent que ho va perdre tot i també a la gent que va ajudar tant i tan ràpid. Em va impressionar molt com es va entregar la gent. Des dels bombers i els psicòlegs fins als veïns que venien d’altres pobles directament al centre per ajudar, els joves de la falla Nou Campanar recollint roba i aliments… Va ser emocionant. En l’aspecte personal, el dedico a la meva família i a tota la gent que sempre ha estat al meu costat per ajudar-me al llarg de la meva carrera com a periodista.

Com afecta les cobertures sobre el terreny la falta de pressupost?

El periodisme s’ha de fer al carrer. He reivindicat la importància d’això perquè ho veiem diàriament. És cert que per a un mitjà cal buscar el retorn, la viabilitat econòmica i sempre és comprensible voler estalviar costos. Però hi ha històries que s’han de fer des del lloc. Explicar bé una història requereix tenir un professional en el lloc dels fets. Un professional que coneguis bé perquè pugui aportar els seus punts forts al relat. Avui dia el professional ha d’aprendre a bregar amb la frustració de proposar i no poder anar-hi per manca de recursos. Per a les grans històries els mitjans fan l’esforç, però crec que això s’hauria d’incorporar com una pauta habitual. Enviar el professional per explicar els fets des del terreny marca la diferència.

Creus que el periodisme esportiu necessita innovar?

Jo crec que sí. Jo soc molt futboler, m’encanta cobrir futbol i sé que té un abast brutal i que cal explicar-ho, però crec que, almenys a Espanya, el periodisme esportiu té una visió una mica limitada. Hauríem d’ampliar una mica la mira. Hi ha més esports i més protagonistes que tenen històries increïbles que mereixen ser explicades.

Com t’agradaria avançar en la teva carrera?

M’agradaria evolucionar a formats més cuidats, poder dedicar temps a una edició més en profunditat per explicar grans històries. Em veig en l’àmbit del documental. Esportiu o en qualsevol altre àmbit. M’encanta l’esport. Crec que té punch: un abast emocional únic i un relat especial.

Com veus el futur del periodisme?

Sempre hi ha el debat dels nous formats, de la imminent desaparició del paper, de si la intel·ligència artificial suprimirà llocs de treball… Crec que al final si saps explicar una bona història i busques els elements clau, sempre tindràs les eines a la mà per poder explicar-la.