Estudiants del Grau de Disseny de la UOC participen en un projecte de disseny inclusiu

El projecte “Disseny per a la inclusió. El procés com a resultat” pretén promoure el disseny inclusiu com a motor per a la innovació social, un projecte promogut pel Museu del Disseny de Barcelona, amb la col·laboració de l’Associació Ojalá Projects, en el qual estudiants del Grau de Disseny de la UOC hi han participat, per segon any consecutiu, conjuntament amb altres escoles de disseny.

La proposta d’aquest any es concreta en un projecte de cooperació i cocreació entre alumnes de les escoles de disseny i col·lectius en situació de vulnerabilitat de Càritas i la ONCE, i han comptat amb la tutorització de David Torrents, dissenyador gràfic amb una àmplia experiència i recorregut com a cartellista, i Jacqueline Molnár, il·lustradora i nominada per l’Astrid Lindgren Memorial Award 2020, l’Enric Mor, professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC.

El projecte pretén ser un procés d’aprenentatge que promogui l’acció comunitària mitjançant diferents disciplines del disseny. I es planteja l’ús del disseny inclusiu com a eina de transformació social bidireccional, tant  per a la integració dels col·lectius vulnerables com per generar aprenentatge i consciència social entre els alumnes. Conversem amb Montserrat Gerez Esteban, Diego Felipe Perellón Bravo i Carla Pérez Pérez del Grau de Disseny de la UOC que hi han participat, per que ens expliquin la seva experiència.

Que ha suposat participar en el projecte “Disseny per a la Inclusió. El procés com a resultat”?

Montse: Ha estat la meva primera experiència com a dissenyadora.

Diego: En primer lloc, he de dir que ha significat la primera pràctica com a dissenyador on explotar i explorar els coneixements adquirits en un entorn real. Personalment, tinc molta satisfacció del resultat obtingut. Hem donat visibilitat a una situació de vulnerabilitat.

Carla: Participar ha estat un ensenyament continu, ja que ha estat el primer projecte que he realitzat fora dels treballs universitaris. M’ha permès descobrir mètodes de creació i maneres de pensar que m’han fet replantejar com enfocaré la meva carrera professional.

En què consisteixen els projectes desenvolupats per donar resposta a aquesta iniciativa de disseny inclusiu?

Montse: Donar visibilitat i resposta a les necessitats dels col·lectius que tenen una discapacitat o estan en risc d’exclusió a través del disseny i el seu procés.

Diego: Els projectes milloren el dia a dia de les persones amb discapacitat visual o “afiliats” -com ens referim als integrants a la ONCE– per realitzar diferents accions.

Carla: Nosaltres, en companyia amb altres universitats, ens hem enfocat en tres projectes per a l’ONCE. El redisseny del bastó, la creació d’un sistema de localització i identificació dels productes en els supermercats i el nou disseny d’un joc de taula, per tal que sigui inclusiu.

Com ha sigut el procés per desenvolupar aquestes idees?

Montse: Molt motivador.

Diego: Primer, com a dissenyadors, hem de donar a conèixer el seu dia a dia, les seves necessitats i els problemes que tenen. Han estat moltes hores parlant, definint quines necessitats són les més importants, fent el desenvolupament del projecte i finalment testejant-lo.

Carla: En general el procés ha estat complicat, però gratificant, ja que en aquest projecte s’ha dissenyat mitjançant el mètode de cocreació, una metodologia nova per a tots nosaltres.

Quin reptes heu trobat per fer realitat aquest projecte?

Montse: Evitar caure en la queixa o la desmotivació per la impossibilitat d’arribar a cobrir de forma completa les necessitats de tots els col·lectius, que poden tenir una necessitat que no queda estandarditzada amb un disseny.

Diego: Molts. No som conscients de com és el món de les persones amb discapacitat visual i és difícil desenvolupar una idea. La majoria de les vegades parlem de modificar l’entorn o les normatives sense ser-ne realment conscients.

El repte més gran ha estat la por a treballar com a dissenyador de Creacions Digitals, enfocat al disseny visual, amb persones cegues. En presentar-nos el projecte, vaig pensar que no era de debò. Què puc fer jo per ajudar a persones que no veuen? Finalment, he après que el col·lectiu és molt variat i poden tenir visibilitats de tota mena. Aquí, el disseny gràfic té molt a dir i facilita la lectura dels cartells mitjançant el contrast, la tipografia o la dimensió.

Carla: Principalment en destacaria dos: aprendre a expressar de forma no visual les idees que anaven sorgint i trobar un temps en comú per poder treballar-lo en grup.

Heu creat projectes per donar resposta a algunes de les necessitats expressades pels afiliats a la ONCE. Quines eren les principals necessitats?

Montse: Millorar la usabilitat del bastó, poder comprar de forma autònoma, crear accessoris que facilitin la localització dels objectes personals i per alliberar les mans en la utilització del mòbil o jocs inclusius per poder jugar cecs i vidents.

Diego: Les necessitats són moltes i diferents. Com he comentat abans, hem passat moltes hores parlant. Principalment, són necessitats relacionades amb la mobilitat, accions del dia a dia o identificar objectes. Però la necessitat més gran que tenen és l’autosuficiència i ser un col·lectiu vulnerable els hi causa frustració. Un dels projectes desenvolupats, en el que he participat, ha sigut l’alimentació i definint les necessitats hem adaptat un espai, en aquest cas un supermercat, per poder fer una compra de qualitat.

Carla: En termes generals, considero que tots tres projectes tenien com a objectiu principal dotar de més autonomia als afiliats. Ajudar-los, sobretot, a sentir-se més segurs i independents. 

Com ha estat treballar amb afiliats de l’ONCE?

Montse: Un repte constant per fer el mateix procés inclusiu i readaptar-se a la no possibilitat de la imatge com a recurs comunicatiu.

Diego: És un col·lectiu amb moltes ganes de treballar, de millorar la seva situació i molt exigent. En aquest projecte, el fet que estudiants voluntaris vulguin entrar dins del seu món i aportar per millorar-lo ha estat molt valorat per part seva. Els afiliats tenen a l’ONCE com una institució que els ajuda a adaptar-se a la seva nova situació i també tenen acompanyament durant tota la seva vida. Però això no és suficient: encara troben moltes barreres en el seu dia a dia.

Carla: Una experiència inoblidable. Ha estat molt enriquidor aprendre tants aspectes que fins ara eren desconeguts per a mi sobre la discapacitat visual. Ens han ajudat a no ser tan ignorants.

Què va impulsar la vostra participació?

Montse: Creure de forma ferma que el món pot ser i ha de ser un lloc on tots i totes hi siguin representats de forma igualitària. I que una discapacitat no hagi de privar-te de l’autonomia en el teu dia a dia.

Diego: En principi no saps quin és el projecte a desenvolupar, però l’impuls a participar com a estudiant de disseny ha estat tenir una experiència real de treball com a dissenyador i, per sobre de tot, poder aportar i ajudar.

Carla: En el meu cas fa anys que tinc decidit que vull enfocar-me al disseny inclusiu. Per tant, no vaig poder dir que no a aquesta proposta.

És fonamental involucrar als estudiantes en aquests tipus d’iniciatives que persegueixen la inclusió?

Montse: Considero que sí. La inclusió hauria de ser un valor que els dissenyadors i dissenyadores haurien de tenir o treballar. Per tant, involucrar als estudiants i ensenyar la seva importància fa que tinguem professionals més sensibles i integradors.

Diego: Sens dubte. Totes les branques d’estudi han de treballar per incloure a tots els col·lectius, independentment de la seva situació. No podem oblidar-nos de les persones que estan en risc d’exclusió o vulnerabilitat, i interioritzar-ho un cop l’estudiant passa a ser un professional.

Carla: Considero que és essencial. Poder treballar cara a cara amb persones que són excloses socialment fa obrir els ulls i replantejar-nos totes aquelles necessitats que tenim preestablertes dins la societat.

Que poden aportar els estudiants de disseny a la inclusió?

Montse: Els seus coneixements, innocència, motivació i ganes de crear un món diferent.

Diego: L’estudiant és una ment amb coneixements i sense prejudicis, es pot adaptar a qualsevol repte amb un èxit assegurat.

Carla: Com a dissenyadors, no podem intervenir en les accions de la resta de la societat, però sí que podem fer-ho en el seu entorn. Tenim eines per mitigar l’exclusió social i els tractes desfavorits a totes aquelles persones que no disposen de les mateixes capacitats que la resta.

Creieu que dins l’àmbit de l’ensenyament de disseny es transmet la importància de la repercussió social del disseny?

Montse: Molt superficialment, perquè la premissa sempre és la imatge i la bellesa. La usabilitat és perquè sigui comercialment atractiu.

Diego: La meva experiència a la UOC fins avui ha estat així. El disseny és social, la responsabilitat del dissenyador és facilitar les accions a les persones, és a dir, contribuir a crear un món millor. He treballat en aquesta línia des que vaig començar.

Carla: Personalment, considero que cada vegada ressona més. Així i tot encara queda un llarg camí per conscienciar i normalitzar el fet de dissenyar de forma inclusiva.

Recomanarieu a altres estudiants participar en aquestes iniciatives?

Montse: Sí, l’experiència de treballar in situ amb professionals, altres companys i les entitats col·laboradores és un privilegi i una experiència de vida.

Diego: Per descomptat. Aprens a conèixer altres realitats i ampliar la perspectiva com a futur dissenyadors. No soc el mateix que quan vaig començar, ni com a estudiant ni com a persona. No serà una tasca fàcil, i trobaran moltes dificultats, d’això n’estic segur. Però en acabar el resultat serà molt satisfactori i haurà valgut la pena.

Carla: Totalment. Hi ha molta feina al darrere i, és un esforç important. Però estar en el dia a dia, creant contingut conjuntament amb els usuaris, ho compensa. És una experiència que t’emportes per tota la teva vida, i et canvia fins i tot com a persona.